La vista llarga:

Les grans tendències del sector agrícola

 

Cada dia hi ha 200.000 persones més al món que necessiten menjar aliment. Una dada de la que no sempre som conscients, però que posa de relleu la magnitud del gran repte del conjunt del sector agroalimentari en les properes quatre dècades.

Nacions Unides dibuixa un escenari base amb 9.700 milions de persones al 2050, el que significa que tindrem que produir una quantitat major d’aliments amb menys terra disponible per càpita. A més, temes com el canvi climàtic o certes regulacions de caire medi ambiental, posen encara més pressió sobre l’agricultura, avui en un gran procés de re-invenció tecnològica i integració global per poder donar resposta aquest gran repte.

 

Evolució de la població mundial (milers de milions)

Font: Nacions Unides. Evolució població països desenvolupats (color blau); països emergents (color marró fosc); països encara en vies de desenvolupament (beig)

 

Hectàrees disponible per la agricultura per càpita

 

Font: FAO

 

Les dades son aclaparadores i plantegen la pregunta de si serem capaços -com ha succeït en els darrers cinquanta anys- de donar resposta a una demanda exponencialment creixent. La temptació Malthusiana sembla que tregui el cap de nou i ara que sembla que tenim petroli per estona, les prediccions catastrofistes miren cap al sector agrícola. Tanmateix, hi ha motius per l’optimisme i no hi ha motius que convidin a pensar en aquest escenari si fem les coses bé, som fidels als principis que han mostrat en el passat, i genera un marc legislatiu, econòmic i social favorable a la inversió en el llarg termini, el capital i la propietat com elements essencials sense els quals és impossible donar resposta als reptes del futur.

 

Evolució dels rendiments agrícoles (tones mètriques per hectàrea)

Font: FAO (desembre 2015). Rendiment tenint en compte els cultius de blat, arròs, blat de moro, i soja de manera proporcional.

 

Desprès de la revolució mecànica, química (ús de fertilitzants) i de les noves tecnologies de reg (veure gràfics), l’agricultura en els darrers anys s’està beneficiant dels nous avantatges derivats de l’ús de les noves tecnologies de la informació, els sistemes de navegació per satèl·lit, la robòtica o la biotecnologia, entre d’altres grans camps de la ciència moderna (i al marge dels tres grans pilars esmentats abans) que, han de permetre, com ha succeït en el passat, superar de nou el gran repte que és l’alimentació. Prova d’això són les estadístiques de la pròpia FAO que mostren com la fam al món mai havia estat tan a prop de deixar de ser un problema, fins i tot al continent Africà on encara hi ha nombrosos governs corruptes i unes institucions febles que dificulten les inversions que l’agricultura necessita per ser productiva. Però malgrat tot, la fam i la pobresa reculen al món com mai abans i cal ser optimistes.

 

La mecanització del camp

Font: USDA; FAO. Unitat: número de tractors de 40 CV de potència (unitat d’equivalència) en ús a nivell global. Avui en dia, l’agricultura a nivell global utilitza de mitja un tractor de 40CV cada 32 ha. de cultiu en comparació les 75 ha. al 1961 el que suposa un increment anual del 2%.

 

L’evolució tecnología de reg

Font: FAO; OCDE; UBS. Àrea agrícola equipada amb sistemes de reg en % sobre el total hectàrees disponibles per l’agricultura al món. Avui, a nivell global, hi ha 3,2 milions de kilòmetres quadrats equipats amb alguna tecnologia de reg, una mica més que tota la superfície de la Índia. Això suposa un increment del àrea agrícola amb aigua de reg del 12% en 1961 fins el 21% d’avui en dia. Les projeccions són que aquest percentatge s’apropi al 24% al 2024.

 

Ús de fertilitzants

Font: IFA. Unitat: milions de tones a nivell mundial. Nota: La caiguda abrupta a començaments de la dècada dels 90s, és degut al col·lapsa de la Unió Soviètica.

 

El professor de Harvard i pare del management modern Peter Drucker deia que la millor manera de predir el futur era creant-lo. El diagnòstic és clar: d’una part, som més i tenim més gana; i per l’altre part, la terra disponible és finita (o té unes certes restriccions i costos que no es poden obviar). Així doncs, necessitem ser més productius. Per això no cal inventar la roda, cal, bàsicament, generar un marc institucional –que no només fa referencia a l’economia– que generi els incentius necessaris per a la inversió a llarg i molt llarg termini que necessita el sector. L’agricultura és un sector arrelat a la terra, que no es pot deslocalitzar i que cada cop necessita d’inversions més grans –de més capital– per poder seguir creixent en termes de productivitat i competitivitat. Peça clau en tot això: un sistema de dret que no erosioni la protecció de la propietat privada. Una idea central que ja va identificar Salvador Millet i Bel en el seu llibre, de capçalera, Historia de l´agricultura espanyola durant els segles XIX i XX (2001). En el llibre, un estudi del cas de l’agricultura a Espanya però extrapolable en termes generals, Millet i Bel remarca com en els períodes on es va tenir un respecte (relativament) més escrupolós per la propietat privada, la producció es va disparar; coincideix també amb els períodes on Espanya va ser una economia fortament exportadora d’aliments a tota Europa; quan l’economia tendia a la col·lectivització i els principis de seguretat jurídica eren més febles, els incentius per invertir baixaven, amb la conseqüent caiguda de la productivitat i la producció. Una lliçó simple i alhora difícil de defensar.

 

El menjar sempre ha estat una qüestió sensible. A nivell global aquesta sensibilitat es mostra en el gran tema que suposa la seguretat alimentaria, tema no menor dins del conjunt de les agencies supranacionals i per alguns països, com la Xina, altament dependents de les importacions agroalimentàries per satisfer la demanda domèstica d’aliments. No és estrany, la inflació en els productes de primera necessitat és un aspecte que cap govern, democràcia o dictadura, por aguantar sense que esclati una revolta social. I no només està la quantitat de menjar, que assegura que no hi ha fam; sinó també el tema de la qualitat, és a dir, que els aliments que mengem estan produïts dins d’uns estàndards i d’un ús dels fertilitzants o dels transgènics que s’adeqüen dins d’uns barems que asseguren la sostenibilitat del medi i la salut de les persones. Dos temes complexos, on la sensibilitat europea, més conservadora, i la mentalitat anglosaxona, més arriscada, xoquen i on encara hi ha molta feina a fer a nivell de pedagogia a consumidors i productors. Hem d’acceptar qualsevol cosa? Evidentment que no, però cal ser prudents i curosos a l’hora de regular un sector del que depèn un tema tan sensible per a la humanitat com és garantir la seva pròpia subsistència.

 

Les empreses agrícoles, tan en les economies avançades com en el països emergents, necessiten de grans quantitats de capital per dur a terme la gran tasca de produir més aliments i de més bona qualitat per a tothom en el futur. Veurem com l’aigua es converteix en l’or del segle XXI sent ja avui un dels principals elements en el que es recolza l’increment de la producció agrícola en tot el món. Resulta fonamental que les empreses del sector agrícola mantinguin els seus marges per poder tenir musculatura financera per continuar invertint. Per això, algunes tindran que enfortir el seu lideratge en costos, per exemple les que el seu negoci depèn bàsicament de la venda d’una matèria primera agrària; altres, les empreses de nous fertilitzants i llavors, necessitaran seguir invertint en desenvolupar propietat intel·lectual  al servei de millors i més productives plantacions. En tot cas, per a què el sector de l’agricultura acomplexi amb la seva missió social de produir aliments de qualitat a bon preu, cal tractar el sector com el que és: un sector econòmic de primer ordre que necessita d’un marc jurídic sòlid i estable per poder funcionar correctament.

 

Article publicat a La Drecera 155 Gener - Febrer 2016

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya