El Japó, l'economia més complexa del món

 

El Japó és un dels països més singulars del món. Segons l’Índex de Complexitat Econòmica (ICE) és l’economia més complexa del món. Amb un PIB per càpita de 38.620 dòlars i 126 milions de persones, malgrat la crisi de creixement anèmic que afecta l’economia nipona des dels inicis dels 90s, Japó és avui la quarta economia del món. Tanmateix, es tracta d’un país-civilització, com també ho és la Xina, amb segles d’història, que manté unes tradicions i una cosmovisió del món singular i pròpia, però que, al mateix temps, ha estat el primer gran país asiàtic en adoptar part del gruix de les institucions d’Occident, el que li va permetre una ràpida convergència cap als estàndards dels països més desenvolupats ja a les acaballes del segle XIX. Tot això va ser possible gràcies a les profundes reformes llançades durant la Restauració de Meiji (1868) que van afavorir l’adopció de part de les institucions, tecnologia, i fins hi tot, costums dels països occidentals.

L’Imperi del Japó havia destacat per la seva intensa activitat agrícola, forestal i de la pesca, les tres principals ocupacions a la Illa fins les Guerres Mundials on es produiran importants canvis per l’antic Imperi i que han marcat la tendència del Japó des d’aleshores. Al començament del segle XX, vora un 80% de la població del Japó estava ocupada pel sector primari. Aquest percentatge va anar disminuint fins situar-se al voltant del 50% just a la dècada de 1940. Al 1965 ja estava al 23,5%, i tan sols un 7,2% al 1988, una mica abans de que esclatés la fortíssima bombolla immobiliària al començament dels 90s. Avui en dia, el sector agrícola japonès suposa al voltant de 1,4% del PIB total del país.

Font: FAO

 

L’agricultura al Japó està principalment determinada –com també passa a la Xina (malgrat que per altres motius)– per la falta de superfície cultivable; i això, malgrat el Japó té una extensió considerable, un terç major que la del Regne Unit. Segons les dades del USDA, només un 13% de la superfície de l’arxipèlag japonès es cultivable: una gran part del país no és apte per a l’agricultura bé per l’orografia o el clima, o bé per l’existència de boscos. Vora un 6% de la població activa treballa en el sector primari, i més de la meitat dels agricultors tenen més de 65 anys, un dels grans reptes per al sector agrícola japonès i la resta de la seva agricultura.

La limitació de la terra determina el conjunt de l’estructura del sector, bàsicament organitzat en explotacions petites. Tanmateix, això es tradueix en un dels nivells més alts del món dels rendiments dels cultius per unitat de superfície, el que no impedeix que el Japó sigui el tercer (fa dos anys era el segon) major importador de productes agrícoles del món. Gràcies a la seva força demogràfica i el gran poder adquisitiu, el Japó és un dels grans mercats per a les exportacions agrícoles de la Unió Europea.

 

Una altre característica del mercat agrícola japonès és l’elevat grau d’intervenció en el sector a través de diversos subsidis a l’activitat i mesures proteccionistes que han anat encaminades a protegir aquestes petites explotacions. Es tracta d’un esquema d’ajudes, paradoxalment, contrari al model que es practica a Amèrica del Nord, on les subvencions i ajudes han anat històricament en el sentit d’afavorir la concentració del sector. Una de les preocupacions creixents en l’actualitat, és el lent abandonament del camp, on hi ha avui en dia el gran repte de la transgeneración: vora la meitat dels agricultors japonesos tenen més de 65 anys.

El gran cultiu al Japó, com a tants d’altres països de la regió asiàtica, és l’arròs. Es tracta també d’un dels cultius més protegits i regulats al país. Com dèiem, malgrat l’alta productivitat del camp japonès, normalment autosuficient en arròs (excepte per al seu ús en la fabricació de galetes d'arròs i aliments processats) i el blat, el país ha d'importar prop del 50% de les seves necessitats d'altres cultius de cereals i farratges i depèn de les importacions de la meitat del seu subministrament de la carn. Japó també importa grans quantitats de blat i soja.

 

Principals importadors globals de productes agroalimentaris.

Font: FAO

 

Principals socis comercials de la UE28 en el sector agrícola

Font:UE

 

Una mirada a la història

El gran canvi agrícola al Japó va tenir lloc desprès de les dues Guerres Mundials, durant la dècada de 1950. En aquell moment, en una economia completament destrossada pel trauma de la Segona Guerra Mundial, el govern va establir un ambiciós pla de planificació per reconstruir el país començant per l’agricultura. D’aquesta manera, el govern va començar a aprovar decrets de “preus màxims” per garantir la producció d’arròs. Al mateix temps es va encoratjar la modernització i mecanització del camp. A la gran activitat agrícola no obstant, continuarà seguint la ramaderia que concentra vora 2/3 de les explotacions agrícoles al país fins avui en dia.

 

Durant una gran part de la història el sistema agrícola japonès ha funcionat a través de sistemes d’arrendament de terres: els propietaris de terres contribueixen amb la seva terra i amb freqüència en una mesura del capital d'explotació i gestió; mentre que els arrendataris contribueixen amb la seva força de treball, juntament amb de vegades quantitats variables de capital i gestió. Depenent del contracte, els llogaters poden fer pagaments al propietari ja sigui d'una part fixa del producte, en efectiu o en una combinació de totes dues. Els drets que l'inquilí té sobre la terra, la forma i la mesura del pagament varia a través de sistemes (geogràficament i cronològicament). En alguns sistemes, el llogater pot deixar al seu antull (arrendament a voluntat); en altres, el propietari i el llogater signen un contracte per a un nombre determinat d'anys (arrendament durant anys o escriptura d'emissió). Als països més desenvolupats, existeixen algunes restriccions sobre els drets dels propietaris a desallotjar els inquilins en circumstàncies normals.

Amb el temps, com va passar també a Espanya i a d’altres indrets, l’evolució de l’agricultura japonesa va anar vinculada a l’evolució en els drets i les limitacions a la propietat privada, element clau en el desenvolupament social i econòmic de l’entorn rural al Japó. Fins als inicis del segle XX, el sector arrendatari agrícola del Japó va estar fortament jerarquitzat per nivells i dirigit de forma centralitzada, el gruix de la producció es va articular en cooperatives totes elles controlades, en última instancia, per l’emperador. L'Associació Agrícola Imperial era el cim d'una estructura de tres nivells del sistema nacional de la prefectura local de les cooperatives agrícoles. Al llarg del segle XX, aquesta profusa intervenció en el sector agrícola continuarà sent una constant malgrat, socialment i políticament, el país viurà força canvis i l’emperador poc a poc anirà perdent poders en favor d’un sistema democràtic de tall més liberal. Amb tot, el gruix del dictum polític va afavorir un afebliment lent però constant dels drets dels propietaris en favor dels agricultors i la fragmentació de les terres en camps i explotacions més petites. Durant els anys d'entreguerres, on Japó va patir un fort període de militarització, es va aprofitar per mecanitzar l’agricultura i l'administració de suplements d'adob animals naturals amb fertilitzants químics i fosfats importats.

 

Amb el creixement de l'economia de guerra, el govern va reconèixer que el latifundisme va ser un impediment per a l'augment de la productivitat agrícola, i va prendre mesures per augmentar el control sobre el sector rural a partir de la intervenció dels òrgans estatals, ja molt presents en la vida agrícola japonesa local i els militars. Un cop passada els estralls de la Segona Guerra Mundial, l’economia agrícola del Japó va consolidar una estructura més fragmentada, però de nou mantenint un model d’economia agrícola caracteritzada per un model força intervencionista.

 

El tema clau: l’escassetat de terres i el declivi d’un sector històric per el Japó

 

La característica més rellevant de l'agricultura japonesa és l'escassetat de terres de cultiu. Els 49.000 quilòmetres quadrats de cultiu eren vora el 13,2% de la superfície total del país (Espanya té el 24%). No obstant això, la terra es conrea intensivament i és altament productiva, el que compensa parcialment aquesta mancança. Els arrossars ocupen la major part del camp, ja sigui en les planes al·luvials, els vessants en terrasses o zones humides i badies costaneres. El tipus de cultiu ve determinat. Les terrasses per el cultiu de productes aliens a l’arròs, considerat al Japó com un producte estratègic, es complementen amb blat i ordi a la tardor i amb moniatos, vegetals i arròs sec a l'estiu. Aquest tipus de cultius, que accepten dues collites l’any, s'alternen típicament amb faves i pèsols.

 

A part del repte demogràfic, i molt relacionat amb aquest, Japó ha de fer front, en els propers anys, al lent abandonament del sector agrícola amb les implicacions que aquesta tendència pot tenir per assegurar l’alimentació i les oportunitats que això pot suposar per els grans exportadors a nivell internacional. 

 

 

Article publicat a La Drecera 158 Juliol - Agost 2016

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya