UN DEBAT PARLAMENTARI FALLIT.

El model agrari actual condiciona la seguretat alimentària del futur.


Baldiri Ros Prat, President de l'INSTITUT AGRÍCOLA


Darrerament les institucions planetàries que es preocupen de la disponibilitat d’aliments han emès els seus informes. De forma sintètica afirmen:

  • Que la població mundial d’aquí al 2050 es duplicarà.
  • Que amb les actuals polítiques agràries no tindrem suficient capacitat per alimentar-la.
  • Que és necessari incrementar al màxim la superfície agrària.
  • Que és imprescindible incrementar la producció.
  • Que s’ha de recuperar els nivells d’inversió en investigació agrària per assolir la màxima productivitat.


Aquestes prioritats les podeu trobar en els darrers informes tant de la FAO com del Banc Mundial. Al mateix temps defineixen els objectius a assolir amb aquestes prioritats que, bàsicament, es resumeixen en les quatre dimensions de la SEGURETAT ALIMENTÀRIA, entesa com l’accés per a tothom de l’alimentació suficient que satisfagui les necessitats dietètiques de les persones. Aquestes quatre dimensions són:  

  • La disponibilitat.
  • L’accés, tan físic com econòmic i social.
  • La dimensió d’uns aliments segurs i sans.
  • L’estabilitat en la disponibilitat.


Els conceptes expressats no fan res més que recuperar la idea marc del Tractat de Roma a l’establir una Política Agrària Comunitària en el seu article 33 (*).

Aquest article consolidat al llarg dels anys en el Tractat de la Unió Europea, hi és per garantir la seguretat alimentària dels ciutadans europeus. La idea, però, no ha estat respectada pels funcionaris i polítics europeus però dóna la sensació que viuen en un món irreal, de benestar absolut i pensen que algú ja ens alimentarà.  Fruit d’aquest pensament dissenyen una política agrària més social que econòmica; una política intervencionista subjugada a les ajudes, amb visió  a curt termini i conjuntural, i s’han oblidat de generar un sector potent, tecnificat, productiu, gestionat per empresaris preparats. Amb aquesta visió, la Política Agrària europea no ha resolt els dos principals problemes del sector agrari que són l’abandonament de l’activitat i el rejoveniment dels empresaris. Una breu descripció dels darrers anys de Política Agrària mostren aquesta ineficàcia.

A mesura que disminuïen els actius agraris i augmentava el benestar a les ciutats, des d'aquestes, es qüestionava la Política Agrària. Davant aquest qüestionament i la deslegitimació de la PAC, els funcionaris europeus només se’ls ocurreix, per evitar-ho, posar en el punt de mira dels ciutadans urbans, que el camp és el “jardí” de tots i els seus habitats els jardiners. Sorgeixen paraules exclusives del “acerbo comunitario” i  constitueixen els nous “paradigmes” per resoldre la davallada agrària com són la muntifuncionalitat, activitats complementàries i la diversificació. Tot això estimulat amb subvencions complexes i subjugants

És evident que aquestes polítiques no resolen el problema, sinó al contrari, l’acceleren. Vist que les crítiques urbanes i la deslegitimació continuen i els problemes no es resolen, apareix un nou paradigma, aquest sembla que pot aturar les crítiques però no resol el problema. És el “sagrat Medi Ambient”, la conservació de la natura, de les espècies, dels hàbitats, del paisatge i del benestar dels animals. Tot això sí, amb visió urbana i convençuts que el països tercers i més pobres ens alimentaran gratis.

Finalment vist el fracàs d’aquestes polítiques han hagut de rebuscar “el fons d’armari” per trobar un altre concepte abans que modificar la Política Agrària Comuna i ara cara al 2013 tocarà potenciar els béns i serveis socials del món rural.

A Europa les advertències de la FAO i el Banc Mundial no els preocupa i continuen amb polítiques socials i mediambientals relegant la funció bàsica de l’agricultura que és la de produir amb eficàcia i criteris econòmics incardinats en el mercat.

Queda palès, doncs, que la Política Agrària Europea va en sentit contrari a les previsions i aquesta tossuderia generarà complicacions als ciutadans i serà un escull en la recuperació econòmica.

 

Vista aquesta seqüència poc optimista encara que molt realista sembla que en el nostre petit i arrugat país s’obra una llum d’esperança. El parlament de Catalunya convoca un plenari monogràfic dedicat a l’agricultura. Estem expectants i esperançats per veure quin és el rumb que el poder legislatiu vol donar al sector agrorural català.

Els inicis de la sessió apuntaven bé. Discursos posant de relleu la condició geoestratègica de l’agricultura, la seguretat alimentària, les noves tecnologies ... Però quan va arribar l’hora d’implementar mesures, la satisfacció inicial va esdevenir en decepció; bons titulars buits de continguts sòlids.

Cap de les resolucions aprovades van en la línea de canvis legislatius que promoguin canvis estructurals i l’únic que fan és continuar en la direcció que ja s’ha demostrat fallida.

Les set resolucions marc, cap d’elles apunta a una regeneració del sector agrari com a sector econòmic. Van en la direcció de mantenir la PAC dins el model fracassat, la de protegir el sòl agrari, nous mecanismes d’intervenció del territori, el banc de terres, l’agricultura ecològica i el “nacionalisme alimentari”.

En resum, cap referència a nous models empresarials, cap referència a la tecnologia per millorar productivitat, cap referència a la llibertat de pactes a l’hora de pactar arrendaments. Els sembla bé la intervencionista Llei de Contractes de Conreu  i els sembla bé la sobredimensió de l’administració agrària: 1 funcionari per cada 20 empreses.

Un debat parlamentari fallit a causa de que es produeix en un context preelectoral, tant per els polítics (autonòmiques) com per els sindicats agraris (Eleccions a Cambres Agràries), tant uns com altres varen iniciar la campanya electoral per mantenir el seu estatus, tot abans que resoldre la problemàtica d’un sector emfeblit i amb problemes.

 



D’aquest debat el sector esperava modificacions legislatives profundes com la modificació de la Llei de Contractes de Conreus que impedeix la normal ampliació de la base superficial de les empreses, canvis dels arcaics conceptes d’explotació prioritària i agricultor a títol principal o bé legislar sobre nous models empresarials. Era desitjable també esperar un model de representativitat del sector que s’adaptés a les noves realitats econòmiques i no mantenir un caducat model sindicalista subvencionat i tutelat per l’administració, fent tasques administratives que hauria de fer la sobredimensionada administració agrària i en molts moments inhibint-se dels problemes reals fonamentals com la incautació de la propietat i de l’activitat de les propostes del govern: Xarxa Natura 2000, els Parcs Naturals la ingerència en les concessions d’aigua per reg. L’afer del Segarra-Garrigues és l’exemple més flagrant d’aquesta inoperància i submissió, els sindicats agraris accepten la retallada a canvi de pilotar els Plans de Gestió. Patètic.

Avui a Catalunya hauríem d’ésser pioners en la regeneració de l’activitat agrària, en tenim antecedents, però avui sembla que volem ésser pioners en un model agrari poc eficaç intervingut i subjugat per una administració que pretén deixar buit el territori en benefici d’un model de país de ciutats compactes, depenent de l’exterior tant dels aliments com de l’energia, en resum, un país bucòlic però sobretot irreal.

Per superar la crisi econòmica, Catalunya ha de recuperar els seus valors essencials que són els que l’han fet créixer, treball, austeritat, generositat, però sobretot la llibertat individual que és la que va fer brillar a la societat civil, avui adormida per la supremacia política.

El sector agrari és una peça clau en l’economia d’un país i així ho considera l’apartat 2 C del tractat de Roma en el seu article 33.

L’únic camí per garantir el subministres alimentaris és dotar-nos d’un sector agrari potent, empresarialment dissenyat, amb unes relacions contractuals potents, un sistema de representació  sòlid i capaç de potenciar al sector per sobre d’ideologies sectàries i arcaiques.

Ara és el moment de menys lleis i millors i no pas el moment d’aconseguir resultats ràpids sobre la base de retallar llibertats i diners als ciutadans. Aquesta actitud comporta un més gran sotmetiment dels ciutadans en una dinàmica de lluita per el favor públic que corromp el procés polític per vies que distreuen l’atenció dels costos tant econòmics com en termes de llibertat. Les lleis passen a ser un instrument per la competència política i econòmica i no pas la forma en la que els contorns de la llibertat són delimitats i protegits. Aquesta actitud afecta negativament la confiança i el cinisme substitueix a la responsabilitat.

En un país amb tantes lleis que proposen milers d’objectius però mai cap objectiu que deixi a les persones en pau, és sempre un país amb menys llibertat.

 

LA DRECERA. núm. 120. Març - Abril 2010

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.