De la fosca submissió a la llibertat transparent


Baldiri Ros i Prat. President de l’Institut Agrícola


“L’únic que els homes no desitgen és la llibertat, per l’únic motiu de que si la desitgessin l’obtindrien”. (L’Amitie, Montaigne)

De l’actual crisi de valors de la que deriva la crisi econòmica i que és fruit de la “submissió voluntària” d’una societat líquida, superficial i que no profunditza, estem obligats a extreure’n actituds positives i reals per tal de remuntar.

Dins els sectors econòmics, l’agrorural, fa temps que pateix aquesta crisi. Tot i que és un sector estratègic –però feble – es donen les condicions per tal que la Política Agrària Comuna i les polítiques agràries dels governs esdevinguin intervencionistes.

Si el sector no ho impedeix, aquest intervencionisme es converteix  “submissió voluntària”, en una dependència administrativa que ens allunya de la lliure empresa i ens condiciona l’activitat. Produint una legislació que impedeix l’exercici lliure i creatiu de l’empresari agrari.

Ja fa temps que les polítiques agrorurals han usurpat la gestió de l’activitat agrària. El sector ha quedat abduit dins un àmbit mediambientalista, ecologista i folklòric. Es pretén un retorn al passat sota l’il·lusionisme de recuperar els orígens. Es desitja una activitat agrària de ”pessebre”. Es consenteix l’adquisició de matèries primeres a d’altres països amb unes garanties de qualitat i de sanitat de dubtoses i de difícil equiparació a les exigides als productors catalans.

Vista la diagnosi, hem de cercar camins que ens portin a solucions reals. Ens calen, però, dues coses. La primera: Que el sector agrorural superi la submissió i es desprengui de la dependència administrativa. La segona:  Que polítics i Administració acceptin la lliure empresa i la seva actuació sigui subsidiària de la iniciativa privada. Cal vincular aquestes dues premisses. Els governs han de frenar les seves dèries legislatives, ja que cada regulació és un retall a la lliure empresa.

No és fàcil trencar la dinàmica de la submissió, de la dependència. Portem massa temps en situació relativista. Això requereix  persones amb decissió de ser lliures. Una convençuda capacitat de transgredir normes que, fins ara, el políticament correcte ha fet acceptar.  Això sí, transgressió amb sentit i responsabilitat.

L’emancipació de les persones del jou de les administracions públiques, s’aconsegueix amb una sòlida formació humanística i també tècnica; que valori la llibertat individual com a premissa bàsica, que permeti caminar cap a la veritat i la creativitat. Sense la veritat oberta en igualtat, no hi ha llibertat per a tots, sinó únicament per aquells que tenen, en cada cas, el poder.


Tot el sector empresarial, base de l’economia, del creixement econòmic, de la generació de riquesa i llocs de treball, ha de ser capaç de no cedir a les administracions i al poder polític.

El creixement econòmic, el benestar de les persones, la educació, la sanitat i les infraestructures, no són concessions ideològiques del poder polític establert. Són  responsabilitat de les persones que satisfan impostos i que obliga a qui governa a gestionar-los amb eficiència per satisfer les necessitats. Cal conèixer els drets i deures d’un poder establert que tothom ha de respectar, sobretot, els polítics.

És hora de canviar l’esperança del que ens pot donar l’Estat, per la de preocupar-nos del què podem aporta. Aquest canvi ens dona autoritat per exigir una acurada i eficaç gestió. És el primer pas per alliberar-nos del jou de la dependència administrativa.

El sector agrorural, a causa de les polítiques agràries i mediambientals és el sector econòmic més intervingut, juntament amb la propietat privada. Però cada cop més els altres sectors econòmics noten la presència de l’intervencionisme, fins a posar en perill la viabilitat de les empreses.

Arriba l’hora de poder expressar les inquietuds i necessitats. És l’hora d’informar als polítics que els camins per a la governació d’un país al servei de les persones no passa per la imposició ideològica, no passa per obtenir la satisfacció política personal. Passa per escoltar a les persones i, en especial, a aquells que tenen vocació de generar riquesa.

Ha arribat l’hora de votar. Hem de pensar bé l’opció per tal de recuperar l’espai que ens pertoca. És pel bé de les persones, condició bàsica i prèvia pel bé del país.


La Drecera. núm. 123   setembre - octubre 2010
INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA