Article Publicat a La Vanguardia. 28 d'Octubre 2011. 

Fa més de cent anys!
La reivindicació del concert econòmic per a Catalunya no és una ambició que tingui fonament en la Constitució espanyola de 1978 o en els successius estatuts d'autonomia aprovats pel poble de Catalunya sobre la base i en el marc de l'esmentat text constitucional. A finals del segle XIX, des de l'any 1897 fins al 1899, un ampli moviment liderat per la Societat Econòmica Barcelonesa dels Amics del País, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial (avui desapareguda) van plantejar a les autoritats espanyoles la necessitat i la urgència d'atendre aquelles reivindicacions del concert. Correspon ara als que assumeixen la presidència d'aquelles entitats, com a successors de la seva història corporativa, ratificar i donar suport a aquelles reivindicacions que, com és evident, no poden ser qualificades ni d'improvisades o precipitades, avalades com estan per una sostinguda voluntat de més de cent anys.
En aquells moments, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, presidida per Bartomeu Robert, condemnava en un informe contundent i apassionat -del que es feia ressò la Memòria elaborada per la Diputació provincial de Barcelona el 29 d'abril del 1899- el vigent, en aquell moment, règim tributari assenyalant "la necesidad jurídica y económica de acomodarlo a las condiciones y aptitudes de cada comarca". Concretament, s'hi assenyalava que quan Espanya tenia províncies i possessions ultramarines, "firmábanse presupuestos especiales para las Antillas y para Filipinas" i es demanava per què aquella diversitat no s'havia de reconèixer per a la diversitat de condicions de les diferents comarques d'Espanya. Reivindicació que es feia extensiva per a tot Catalunya i que en termes molt precisos es recollia també en els manifestos que sobre aquesta qüestió formularia l'Ateneu Barcelonès.
No estem, doncs, en l'actualitat, davant d'una reivindicació nova en el panorama polític i econòmic català. I no és d'estranyar ni pot causar sorpresa que aquesta reivindicació prengui cos en els moments de crisi econòmica. La forta crisi que viu Europa, que té singularitats molt específiques a Espanya, posa en primer terme que a una política imprescindible de rigor i austeritat en la despesa pública es correspongui un sistema de finançament que doni a les comunitats autònomes una màxima responsabilitat en la gestió i administració tributària, objectivant i limitant les seves obligacions en el camp de la imprescindible solidaritat interterritorial. Totes les obligacions han de ser llegides en l'actual context econòmic que estem patint i, en aquest sentit un nou pacte fiscal en la línia d'un concert econòmic es constitueix en un instrument imprescindible per tal que Catalunya pugui afrontar la seva particular situació i assentar les bases d'una desitjable recuperació econòmica.
Ningú s'atreveix a discutir que l'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes presenta desigualtats ben paleses que perjudiquen greument Catalunya. El dèficit pressupostari català té causes ben plurals i heterogènies; però és evident que destaca entre totes la d'un finançament públic que retorna a Catalunya molt menys del que aquesta aporta al conjunt de la Hisenda pública de l'Estat. Aquest dèficit fiscal, castiga la despesa social de Catalunya, perjudica i limita el finançament de partides tan necessàries com l'ensenyament o la sanitat, la qual cosa genera situacions tan conflictives com injustificables.
Avui, com fo cent anys, correspon a la societat civil catalana donar suport a aquesta reivindicació d'un nou pacte fiscal per a Catalunya. Avui, afortunadament, Catalunya compta amb institucions representatives que poden i han de liderar aquesta reivindicació; però això no exclou que les entitats més històriques del país, fidels a les idees que van defensar en aquells moments finals del segle XIX vulguin tornar-ne a ratificar la seva validesa, actualitat i vigència. El 21 de novembre del 1899, aquelles entitats adreçaven un missatge al país que comportava un compromís avui encara vigent, per tal d'atendre una ambició que la societat catalana posava de manifest al servei d'un millor finançament i una distribució més justa de l'esforç fiscal a tot Espanya.
Les circumstàncies han canviat, el país també; no tot ha de tenir el mateix sentit, ni s'ha de llegir com si res no hagués passat des del 1899 ençà. Però hi ha idees que, en formes i manifestacions diferents, continuen vives en la societat catalana. I els presidents sotasignats creuen que és la seva obligació defensar-les com a tribut de coherència amb la història de les entitats que representen. No seria just ignorar que la situació especialment greu que la crisi econòmica planteja a Catalunya dóna prioritat a la tasca de definir un nou pacte fiscal per Catalunya, en línia amb el que representaria un concert econòmic.
M. ROCA IJUNYENT, President de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País 
J. CAY DE MONTELLÀ, President de Foment del Treball 
B. ROS PRAT, President de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre
F. CABANA VANCELLS, President de l'Ateneu Barcelonès
Article publicat a La Vanguardia, 28 d'Octubre de 2011.

 

Fa més de cent anys!


La reivindicació del concert econòmic per a Catalunya no és una ambició que tingui fonament en la Constitució espanyola de 1978 o en els successius estatuts d'autonomia aprovats pel poble de Catalunya sobre la base i en el marc de l'esmentat text constitucional. A finals del segle XIX, des de l'any 1897 fins al 1899, un ampli moviment liderat per la Societat Econòmica Barcelonesa dels Amics del País, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial (avui desapareguda) van plantejar a les autoritats espanyoles la necessitat i la urgència d'atendre aquelles reivindicacions del concert. Correspon ara als que assumeixen la presidència d'aquelles entitats, com a successors de la seva història corporativa, ratificar i donar suport a aquelles reivindicacions que, com és evident, no poden ser qualificades ni d'improvisades o precipitades, avalades com estan per una sostinguda voluntat de més de cent anys.

En aquells moments, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, presidida per Bartomeu Robert, condemnava en un informe contundent i apassionat -del que es feia ressò la Memòria elaborada per la Diputació provincial de Barcelona el 29 d'abril del 1899- el vigent, en aquell moment, règim tributari assenyalant "la necesidad jurídica y económica de acomodarlo a las condiciones y aptitudes de cada comarca". Concretament, s'hi assenyalava que quan Espanya tenia províncies i possessions ultramarines, "firmábanse presupuestos especiales para las Antillas y para Filipinas" i es demanava per què aquella diversitat no s'havia de reconèixer per a la diversitat de condicions de les diferents comarques d'Espanya. Reivindicació que es feia extensiva per a tot Catalunya i que en termes molt precisos es recollia també en els manifestos que sobre aquesta qüestió formularia l'Ateneu Barcelonès.

No estem, doncs, en l'actualitat, davant d'una reivindicació nova en el panorama polític i econòmic català. I no és d'estranyar ni pot causar sorpresa que aquesta reivindicació prengui cos en els moments de crisi econòmica. La forta crisi que viu Europa, que té singularitats molt específiques a Espanya, posa en primer terme que a una política imprescindible de rigor i austeritat en la despesa pública es correspongui un sistema de finançament que doni a les comunitats autònomes una màxima responsabilitat en la gestió i administració tributària, objectivant i limitant les seves obligacions en el camp de la imprescindible solidaritat interterritorial. Totes les obligacions han de ser llegides en l'actual context econòmic que estem patint i, en aquest sentit un nou pacte fiscal en la línia d'un concert econòmic es constitueix en un instrument imprescindible per tal que Catalunya pugui afrontar la seva particular situació i assentar les bases d'una desitjable recuperació econòmica.

Ningú s'atreveix a discutir que l'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes presenta desigualtats ben paleses que perjudiquen greument Catalunya. El dèficit pressupostari català té causes ben plurals i heterogènies; però és evident que destaca entre totes la d'un finançament públic que retorna a Catalunya molt menys del que aquesta aporta al conjunt de la Hisenda pública de l'Estat. Aquest dèficit fiscal, castiga la despesa social de Catalunya, perjudica i limita el finançament de partides tan necessàries com l'ensenyament o la sanitat, la qual cosa genera situacions tan conflictives com injustificables.

Avui, com fo cent anys, correspon a la societat civil catalana donar suport a aquesta reivindicació d'un nou pacte fiscal per a Catalunya. Avui, afortunadament, Catalunya compta amb institucions representatives que poden i han de liderar aquesta reivindicació; però això no exclou que les entitats més històriques del país, fidels a les idees que van defensar en aquells moments finals del segle XIX vulguin tornar-ne a ratificar la seva validesa, actualitat i vigència. El 21 de novembre del 1899, aquelles entitats adreçaven un missatge al país que comportava un compromís avui encara vigent, per tal d'atendre una ambició que la societat catalana posava de manifest al servei d'un millor finançament i una distribució més justa de l'esforç fiscal a tot Espanya.

Les circumstàncies han canviat, el país també; no tot ha de tenir el mateix sentit, ni s'ha de llegir com si res no hagués passat des del 1899 ençà. Però hi ha idees que, en formes i manifestacions diferents, continuen vives en la societat catalana. I els presidents sotasignats creuen que és la seva obligació defensar-les com a tribut de coherència amb la història de les entitats que representen. No seria just ignorar que la situació especialment greu que la crisi econòmica planteja a Catalunya dóna prioritat a la tasca de definir un nou pacte fiscal per Catalunya, en línia amb el que representaria un concert econòmic.


M. ROCA I JUNYENT, President de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País 

J. GAY DE MONTELLÀ, President de Foment del Treball 

B. ROS PRAT, President de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre

F. CABANA VANCELLS, President de l'Ateneu Barcelonès