"SOCIAL ECOLOGY"


Amor meu ..., vols dir que podrem passar l’any només amb uns quants testos d’enciam al balcó?

 


Article d'opinió de Baldiri Ros, President de l'Institut Agrícola

Mentre empreses i capitals globals es van repartint i concentrant les superfícies agràries útils al món, Europa decideix sobreviure jugant amb una política agrària que no va clarament enlloc o al•lucinant amb cogombres assassins acompanyats de agrofantasies animades com la “social ecology”, el “social farming”, els “proximity marquets” o una agricultura ecològica al servei dels més rics. Ben bé, tot junt sembla indicar un suïcidi llargament programat, però encara no hi ha ningú a Europa que s’atreveix a afirmar-ho.


La invasió quotidiana i continuada d’agrofantasies a la premsa i d’altres medis de comunicació ben segur que deu respondre a algun interès. La major part de la ciutadania, pràcticament emmotllada a la fàcil evasió i al desconeixement, es creu confiadament qualsevol rondalla, especialment pel que fa a la alimentació. Curiosament però, amb temes de sanitat o educació, tot hi trobar-se també força deteriorats, no se en venen pas de romanços tan guillats com en l’àmbit alimentari. Pel ciutadà europeu ‘viure bé’ resulta ser un dret garantit i inalienable... i així ens va. Quan la decadència de la ciutat de Roma era manifesta, pels carrers hi havia ciutadans que apallissaven, robaven, degollaven o violaven, altres ciutadans. Patricis i senadors és van doldre per la existència d’un ciutadans tan bàrbars. No van fer però res definitiu per aturar-ho, fins que un dia, aquells incomprensiblement tolerats bàrbars, van saltar des dels carrers a dins les cases de altri. El desastre quedà servit.

Tornant a allò estrictament agrari, la compra al món de grans superfícies productores de matèries primeres alimentàries no té precedents. Tot i que l’economista xinés Justin Yifu Lin, especialitzat en economia del desenvolupament, considera que una economia agrària és una economia pobre i sense alternativa, resulta que alhora aquest és dels que defensa l’èxit del programa de compra internacional de terres agràries impulsat pel Banc Mundial, on hi treballa de ja fa molts anys. Alguns si que saben on van i el que volen ser quan siguin grans. D’altres com la Europa ‘unida’, volen seguir sent petits, no volen créixer mai, i no els interessa altra cosa que anar somiant ben aclofats i calentons damunt la falda de la mare. Quina mare?


La carestia de l’energia i el menjar son ben amagats al darrere d’aquesta complicada crisi. Es ara quan Argentina ens trepitja tots el ulls de poll, que cridem de dolor. No només pel petroli o el gas i les inversions perdudes, sinó també per tots aquells aliments vinguts, directa o indirectament, del seu país, que no son pocs. Europa sap prou bé la quantiosa factura que ha de pagar anualment als països de Mercosur per poder tindre preferència alhora d’importar, carn, cereals, soja o fruites.


Actualment a l’ecologia li cal i li caldrà saber fer un bon compte de resultats en la seva relació defectuosa amb el teixit econòmic europeu. Ara, en plena crisi, és quan veiem com certs professionals europeus i també de casa nostra, certes firmes i associacions europees i també de casa nostra, com repten o anguilegen cap a noves posicions on poder salvar la pell d’alguna forma.


Cal preguntar doncs on eren i on son avui certs personatges. Cal investigar on invertien mediambientalment i on inverteixen ara, certes empreses. Cal revisar, també, quin discurs feien i quin discurs fan ara certs periodistes.


Ara doncs, el que més interessa és fomentar una nova pell: La de la Social Ecology, el Social Farmer o els Proximity Markets, difondre la imatge d’una ecologisme més cassolà, més simpàtic i que es pugui menjar. Menys justicier i, en definitiva, més antropitzat. A la mida de l’actual nivell i necessitats de la ja prou perjudicada supervivència adquisitiva de la classe mitja.


Son propostes prou populars, com ara la del turisme interior i de país. La descoberta del propi paisatge personal, del propi territori. Discursos confortables que segur van força bé per tindre d’allò més entretingut el ciutadà. Cal dir però que aquests dissenys socials i d’altres de similars, son aventures escenogràfiques, maquillatges aparents que acaben portant sempre més fam que no pas gana. L’endeutament i la ruïna que, aquesta darrera dècada, ha aportat la implementació del medi ambient i la seva Conselleria a Catalunya és del tolt injustificable.


Un dels grans defectes de la tansversal ciència ecològica, pel que fa a la seva aplicabilitat útil en els col•lectius humans ha estat, i és encara avui, el de no haver sabut indicar cap possible model econòmic capaç de generar sinèrgies que facin compatible el desenvolupament econòmic amb els comportaments ecològics necessaris a la societat que desitja assumir-los. Els problemes o disfuncions econòmiques que pugui generar l’aplicació d’un determinat model medi ambiental s’han de poder considerar i evitar sempre. Això no ha estat així a Catalunya. Darrera cada conflicte mediambiental la resposta ha estat i és bloquejar l’activitat econòmica existent i obrir un procediment sancionador si fos necessari. La necessària transversalitat del medi ambient fa més que difícil, prou delicada, la seva aplicació dins cada entorn econòmic que afecta. Cal doncs implementar uns plantejaments que, en termes biològics, podríem qualificar, com a mínim, de simbiòtics.


Cap d’aquestes premisses s’ha donat a Europa. Aquesta darrera dècada, son més de dos-cents conflictes greus i de gran volum inversor, privats i públics, que han perjudicat la seva economia arreu: Portuaris, Aeroportuaris, Industrials, Ferroviaris, Agraris ... Quin sentit ha tingut provocar i enquistar tants conflictes sinó el xantatge econòmic? L’obligació potser hauria estat la de generar entesa, solucions que milloressin el mutu respecte per tal de poder aconseguir, amb intel•ligència, la finalitat legítima i l’èxit per cada interès? Esdevé doncs ben trista la prou raonable sospita que molts ciutadans tenen cap a bon nombre d’organitzacions ecologistes que sovint viuen del xantatge econòmic. Això és el que ben sovint s’entreveu en l’habitual comportament de dites organitzacions. Aquest incivil activisme a Catalunya han estat un pur despropòsit en moltes ocasions.


El principal fracàs dels models ambientals a aplicar ha estat la seva defectuosa aplicació normativa. Una aplicació i desenvolupament que no te en comte el sistema econòmic preexistent, amb el que hauria d’interactuar. Sempre ha estat una imposició cega, a costa o fricció de tota mena d’altres interessos privats i, tanmateix, fins i tot, públics. 

 

Complicant així fins l’extrem, el funcionament econòmic del país que, democràticament, ha possibilitat generar dites normes. Enllaçar ecologia amb extorsió o ruïna és també el pitjor que pot succeir.

 

El principal fracàs dels models ambientals a aplicar ha estat la seva defectuosa aplicació normativa. Una aplicació i desenvolupament que no te en comte el sistema econòmic preexistent, amb el que hauria d’interactuar. Sempre ha estat una imposició cega, a costa o fricció de tota mena d’altres interessos privats i, tanmateix, fins i tot, públics.
Complicant així fins l’extrem, el funcionament econòmic del país que, democràticament, ha possibilitat generar dites normes. Enllaçar ecologia amb extorsió o ruïna és també el pitjor que pot succeir.
Habitualment, els models ecològics a aplicar sempre ho son sota el clam de la protecció absoluta i quasi bé mai sobre el de dinamització, positivisme o proactivitat. Sovint s’ha buscat, de forma encoberta o no, la ombra permanent d’un conflicte remunerant. La multa, la pena o la destrossa directa d’un sistema econòmic en ares de l’ecologia resulta incomprensible, però ha estat certa. Pocs son els exemples on el model ecològic implantat hagi generat sinergies econòmiques beneficioses pels interessats i pel conjunt del país.
Una Catalunya embarrancada econòmicament per un principis ecològics afrontosos, és un fracàs absolut pel país. Una ecologia problemàtica i depredadora, només bel•ligerant allà on es troben les inversions més grans i estratègiques pel futur productiu no és pas de rebut. Quan l’ecologia esdevé predació omnipresent, pirateria que busca allí on hi ha tall, privat o públic, sempre acaba en deute o ruïna i generant rebuig.
Voler salvar ara el fracàs mediambiental del Catalunya, fins la patent absència de la Conselleria, amb nous postulats de socioecologia, socioagricultura o mercats de proximitat, resulta un exercici mesquí i un perillós despropòsit. Els models ecològics o ecoagraris que és vulguin aplicar, per ser efectius, només poden que anar de la mà d’un estructurat i aplicable pla econòmic. Un pla que generi riquesa en tots els sentits, que generi rendes i no deutes, bens i beneficis, no pas pobresa

Habitualment, els models ecològics a aplicar sempre ho son sota el clam de la protecció absoluta i quasi bé mai sobre el de dinamització, positivisme o proactivitat. Sovint s’ha buscat, de forma encoberta o no, la ombra permanent d’un conflicte remunerant. La multa, la pena o la destrossa directa d’un sistema econòmic en ares de l’ecologia resulta incomprensible, però ha estat certa. Pocs son els exemples on el model ecològic implantat hagi generat sinergies econòmiques beneficioses pels interessats i pel conjunt del país.


Una Catalunya embarrancada econòmicament per un principis ecològics afrontosos, és un fracàs absolut pel país. Una ecologia problemàtica i depredadora, només bel•ligerant allà on es troben les inversions més grans i estratègiques pel futur productiu no és pas de rebut. Quan l’ecologia esdevé predació omnipresent, pirateria que busca allí on hi ha tall, privat o públic, sempre acaba en deute o ruïna i generant rebuig.


Voler salvar ara el fracàs mediambiental del Catalunya, fins la patent absència de la Conselleria, amb nous postulats de socioecologia, socioagricultura o mercats de proximitat, resulta un exercici mesquí i un perillós despropòsit. Els models ecològics o ecoagraris que és vulguin aplicar, per ser efectius, només poden que anar de la mà d’un estructurat i aplicable pla econòmic. Un pla que generi riquesa en tots els sentits, que generi rendes i no deutes, bens i beneficis, no pas pobresa.


Article publicat a La Drecera 132. Març - Abril 2012

Revista de la Patronal Agrària de l'Institut Agrícola