ECONOMIA PRODUCTIVA?

 

Article d'opinió de Baldiri Ros, President de l'Institut Agrícola

 

La crisi abstracta dels diners i les finances se’ns ha anat fent cada vegada més gran i pertorbadora, especialment en no saber entendre-la uns, i en no saber-la explicar els altres. Barroerament saturats, desanimats dins una absurda guerra de milers de milions de deute sense cap solta ni volta, són pocs els que saben trobar  referents que els ajudin a superar-se, a adoptar noves actituds i aptituds personals, professionals i socials.


“Por que nuestras empresas si venden producen, si no venden desaparecen ...” Era 16 de maig d’enguany al Congrés dels Diputats i el President Rajoy contestava una pregunta  del Cap de l’oposició. És públic i notori que als anuaris internacionals d’economia, la productivitat a Espanya no ha crescut des del 1998. ¿Que hem fet doncs, al país durant aquests darrers catorze anys? ¿Només hem venut i revenut bens mobles i immobles, serveis i poca cosa més? ¿Que ha passat amb les activitats primàries i industrials?

 

Qualsevol ciutadà espanyol està avui força més preocupat pels seus diners que per la seva productivitat; pels seus estalvis que per les seves capacitats de treball o possibilitats d’emprenedoria.

 

Hores d’ara, coneixem el significat de produir? És ben clar que produir no és només vendre. Vendre, en tot cas, és un  dels factors que formen part de la producció, del producte d’un país i, no és pas el primer ni tampoc convé que sigui el més important o l’únic. És clar que la patent falta de coneixements econòmics bàsics de la població espanyola que també afecta a la majoria dels seus polítics, inclòs el president del govern, no facilita gens les coses. Així la crisi se’ns ha fet encara més aclaparadora.


Produir és doncs el conjunt d’actes que determinen la formació de riquesa i de valor. Produir consisteix en: Primer, l’obtenció de matèries primeres: Agricultura, ramaderia, pesca, forest, mineria ... Segon, en la síntesi, la reelaboració i/o transformació d’aquestes matèries: Industria. i en Tercer lloc, l’augment de la utilitat de les coses mitjançant el transport, el comerç i els serveis de tota mena. La productivitat s’obté, necessàriament, amb el concurs dels factors natura, treball i capital.

 

El factor natura, dins la producció, te uns clars límits físics però, darrerament, a la economia només li ha preocupat el creixement del capital i el treball, sense tenir massa en compte els clars límits de les matèries primeres. Avui, inesperadament, per molts fabricants, comerciants i serveis, el problema ja no es el preu que tingui la matèria en qüestió, sinó la inexistència o precarietat  de proveïment d’aquesta als mercats. Així és com han anat aflorant els problemes en haver obligat i relegat les pròpies i naturals activitat extractives europees a les economies en vies de desenvolupament d’altres continents. Aquelles activitats extractives possibles de ser realitzades a Europa eren, i avui segueixen sent, geoestratègiques i importants per  l’economia mundial.

 

A Espanya sovint hem patit llargs períodes econòmics que comencen amb arrencada de cavall i acaben amb parada d’ase. La cosa s’ha vingut repetint al llarg dels segles amb diferents escenografies però amb una estructura temporal molt similar, ben bé, des de la redacció delIngenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha i el seu lleial escuder Sancho. Per sorpresa de molts, malgrat el Jutge Dívar del Suprem llavors no hi fos, Marbella ja existia al segle setze i Cervantes, pel que escriu en boca del seu cavaller, no te cap mena de simpatia per aquella ciutat que, ja llavors, era emblema dels tronats i estafadors. La cosa fa respecte i posa ben bé la pell de gallina, serà també el territori el que marqui les societat de manera tan definitiva?

Entre l’actual rapte de l’euro i els repte dels quatre porquets mediterranis, altrament dits “pigs”, se’ns ha girat un munt de feina a tots. Es tracta d’uns porquets inconscients que en comptes de fer quatre casetes per viure-hi ells, seguint el guió habitual del conte, van decidir fer cents de milers, milions, de cases a tort i a dret. Cases de paper, cases de palla, cases de fang, ... on ningú no hi viu ni hi podrà viure mai. Ben possiblement, doncs, el dia que algun incaut les pogués comprar, moltes cases ja seran a terra i les altres que quedin, pitjor, li podrien caure a sobre. El llop germànic, amb vesta negra i peluda, no a tingut ni temps encara de bufar les cases. Més aviat bufa de ràbia pel malament que han representat el guió de la rondalla aquests impresentables porquets. Així que ara si que se’ls vol menjar de veritat i amb  tota la ràbia del món, però abans en farà pernils i llonganisses, per seguir, fil per randa, la veritable tradició ibèrica dels elaborats carnis de porc.

Als europeus ens està costant molt baixar de la perera i reconèixer que l’hem fet massa grossa. Que una cosa és creure en la realitat virtual i ben altra és fer de la realitat un conte. A Catalunya, en català modernista prenormatiu, un cuento es un qüento. Hem arribat, fins i tot, a confondre la Física Quàntica amb la Física Qüèntica, sincotró inclós. Sinó ... temps al temps.  Ben possiblement, ni una física ni tampoc l’altra, ens salvin del fred i la gana que s’atansen ben perillosament trucant a la porta.

 

Tots coberts de formigó inacabat, d’infraestructures esculturals, més properes al “neorealisme abstracte uruguaià de 1958”, que a cap altre possible cosa, ens hem cobert de glòria. Ben sovint, l’elecció i execució de l’obra pública aquests darrers anys no ha destacat per haver estat realitzada amb criteris ben bé socials, poblacionals o econòmics, encara menys doncs, haurem fet alguna  amb finalitats clarament productives. El caprici polític ha dominat sovint la situació, s’ha fet una obra pública sovint innecessària, ben bé allà on no calia i també allà on no es demanava. Fins hi tot s’han fet al ple del desert estepari espanyol, allà on no hi habitaven ni els ecologistes.

 

La societat civil ha estat tant dèbil i fofa, allà on n’hi havia és clar, que ha acatat, fins hi tot, el contrari de tot allò que demanava o li convenia demanar. La malversació clientelar de pressupostos públics, les clares deficiències en la realització de les obres, amb certificacions incloses, han acabat per entregar als ciutadans unes obres que més aviat han hipotecat l’economia i han malmès la possible existència d’activitats productives. Dins l’àmbit agrari, l’exemple del Canal Segarra-Garrigues és clar i serà prou clar els propers anys. Una realitat infraestructural de servei que avui hauria de ser àgil, eficient i productiva és, en canvi, un problema laberíntic, un tema fosc i ruïnós, que no se sap ben bé al servei de qui està, a part de que pugui omplir alguns gots d’aigua i fer rodar unes quantes rentadores.

 

¿Que hem fet a Espanya, que hem fet a l’emblemàtica pell de brau, amb els diners que hem rebut d’Europa al llarg de tots aquets anys? Uns diners que havien de dotar-nos d’eficients i impecables infraestructures públiques.

¿On són els empresaris i les activitats productives que se’n havien de derivar i que ara, per pur sentit comú, ens reclama Europa en forma de producció i riquesa?  Mots temen ara que l’emblemàtica i senyorívola Pell de Brau ens la transformin definitivament en catifa.

 

Resulta que em viscut i vivim en un Estat on tothom sovint va a exclusivament a la seva. El Rei amb els elefants, alguns jutges a Marbella i altres a la presó, els polítics como ‘Pedro por su casa’, els ajuntaments desmantellats i les autonomies donant culte a les walquíries. Una societat no autèntica, una societat literalment anònima, fins i tot sense nom ni funció, amb uns estatuts i constitucions, tothora als tribunals. Amb alts directius ben assalariats que no són pas ni volen ser propietaris del negoci que governen ni ser responsables tampoc del diner que hi remenen. Un país amb uns rendistes que, Déu ens guardi, se’n preocupessin mai de voler arreglar alguna cosa que els directius els regenten a un ‘mòdic’ preu. Un país quasi sense famílies, on molts pares han desistit de ser-ho definitivament, on els joves no volen ser joves i, els nens, són uns pobres nens pobres, que no entenen  res del que els està passant.

 

Que ens queda doncs?  Tornar a començar amb pau i seny, i cada u a la feina que sap fer. Si en aquest país cultivéssim per tot la memòria i no només pel que interessa a certs monomaníacs de la classe política, hom veuria que les crisis econòmiques no són noves enlloc i que d’aquestes se’n poden treure conclusions i aprenentatges profitosos. Quan les crisis són profundes afecten la majoria. Les grans crisis són una creu de dimensions sovint inabastables per l’individu. Acaben sempre en una crucifixió social. Una creu on la profunditat sempre és vertical, de dalt a baix i de baix a dalt,  clavant-se a la terra física i afectant la supervivència i la subsistència de la societat. Una creu on els braç horitzontal és transversal i demana tothora confiança, solidaritat, esforç en comú.  

 

Pel que fa a l’agricultura, les simetries econòmiques que podem trobar entre les crisis dels Canal d’Urgell i el Canal Segarra-Garrigues, avui només separades per 150 anys d’història, fan reflexionar. Dos èpoques de gran creixements econòmic i financer: 1853-1862, 1997-2007 que permeteren les majors inversions de cada segle en obra pública de tota mena: canals, ferrocarrils, ports, túnels, carreteres ... però seguides d’immediates i terribles crisis, ambdós financeres, curiosament, la del 1866 i la iniciada el 2007. Crisis que semblen anul·lar la mateixa obra,  ben per damunt de les seves deficiències pròpies, fins invalidar la seva explotació. Són un fets històrics amb tal sorprenent semblança que, fins i tot conviden a riure entorn la condició humana i la seva manca de memòria i perspectiva. Les coses ja solen ser difícils per si soles i només cal complicar-les una mica per fer-les impossibles. El plantejaments i la construcció de qualsevol gran obra, sempre  tenen defectes que augmenten en gravetat quan aquesta es posa a prova i en marxa. Si aquesta demanda coincideix dins un marc de crisis, molts cops resulta prou més difícil l’esperada productivitat. Altres deficiències i novetats, que sovint res tenen a veure amb l’obra en sí,  si sumen. Quan no, per exemple, unes febres que delmen la població. Com passà a l’Urgell entre el 1864 i el 1870. Així doncs, pau i seny, i força treball!   

 

Article publicat a La Drecera 133. Maig - Juny 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya