“L'’alimentació, un nou ressort del poder global”


Secretament, això ens diu la seva targeta, això ens diu el seu xinès nom i el de l’'empresa global que representa. Tot això ens ho diu mentre ens facilita domicilis, telèfons, website i e-mail de contacte ... si, si... això diu la targeta d’aquest Trade Specialist & Import-Export Partnership (Western Europe Only)  que reverent ens saluda mentre el seu mòbil no para de vibrar. 

 


Aquest “tranquil rival oriental”, alimentària i agrícolament ja ens porta la partida guanyada amb una dècada per davant. De ben segur, com que ha hagut de tocar més de peus a terra pel fet d’haver patit gana i misèria de força més a prop que nosaltres. Com que ve d’una humilíssima família camperola desnonada d’un penós arrossar, avui inundat cents de metres sota l’aigua de l’embassament més gran de la Xina, per tot això i per més que ara no sabem i que potser en una propera ocasió expliqui, ell ens  parla en un castellà i un anglès envejables i ens demostra una sabia cultura i un comportament que, ben segur, no va aprendre a la rústica llar dels pares. Potser sigui veritat que no tingui llibertat de consciència pròpia, ni tampoc cap pluralisme polític, però sap i accepta qui exercita el poder sobre ell i com ho fa. La protecció social del seu país el segueix garantint l’ensenyament, la sanitat, la seva pensió i la dels seus vells pares, i llegeix i viu, amb estranyesa, com aquí ho posem tot, si més no, potes enlaire i en una llarga quarantena econòmica.  

 

Des d’Europa, el prejudicis sobre la Xina i l’Orient en general, campen a l’ample insidiosament. Com si el seu èxit només fos degut a una adopció, en el fons defectuosa, de l’excitant model capitalista que els portarà a un segur, anunciat i esperat fracàs, tant o més estrepitós que el nostre. Si només ens creiem això, a més de ser simplistes, anem ben perduts! Cal saber que la Xina no ha nascut pas avui. És una cultura històricament força més antiga i mil·lenària que Europa. Els xinesos avui alimenten fonamentadament el seu futur amb la seva pròpia experiència històrica, plena de saber i cultura, d’alta banda també, plena de guerres civils i també d’innombrables enemics externs amb urpes de llop. Tot això els ha ajudat força a saber quins són els seus propis vicis i límits interns i a diagnosticar els externs. Avui, la Xina, es troba en aquest darrer període. Un període renaixent i obert apareix desprès de tanta i tan estricta restricció i prohibició al final d’un imperi i del dur maoisme.


Hem de sabre que Xina ens coneix força més bé que no pas pensem. Malgrat el tancament contemporani de Mao i la seva selectiva revolució cultural, avui Xina te millor memòria que mai. Llegeix amb abundància i força a l’ample. Molts xinesos, amb renovada sorpresa, descobreixen ara els ‘seus clàssics’ en les més diverses disciplines: física, matemàtica, medicina, enginyeria, arquitectura, dret, art o filosofia ... Això esdevé per ells un gran renaixement. És el més recent i potent redescobriment del propi país des de fa cinc segles. És i esdevé un potent i rescabalant fenomen social, tant o més eficient i captivant que aquell renaixement europeu d’en Leonardo, Miquel Àngel i tants d’altres, que llegien amb fervor els llavors redescoberts clàssics grecs i llatins o desenterraven sorpresos el marbres de Laocont o les cariàtides, tot allò alimentà i renovà Europa fins ben entrat el segle XIX.

La novetat que cal destacar a Xina, és que edita, tradueix i exporta, per primera vegada en la història contemporània, tots el seus ‘clàssics’. Coneixeu els ‘clàssics xinesos’? Les llibreries, i les potents editorials al darrere, també existeixen a l’avinguda Wang Fu Jing de la capital i també a les grans ciutats de la república. Allí hi  podreu trobar publicacions d’obres xineses en les llengües originals i també traduïdes a les més diverses del món. Milions de volums al servei dels ciutadans i d’una avançada i compromesa educació a bona part de l’Extrem Orient. Aquesta és una situació ben diferent a la de deixadesa i retràs que s’evidencia en l’actual educació occidental, especialment a l’Europa del sud. Una Europa avui, pusil·lànime i divinament democràtica, que camina amb flonges al·lucinacions socials, somnia amb utòpiques ideologies i delirants sentiments ecologistes.

 

L’orient ens demostra que s’està formant i educant, clarament cara enfora però també cara endins, redescobrint i posant al dia el millor de la seva cultura i ciència mil·lenàries. Però aquest orient no només s’alimenta intel•lectualment, si no que, alhora, s’alimenta físicament molt millor que només fa una dècada. Actualment la Xina és la  primera importadora i productora de matèria prima alimentària del món, aquests és un dels principals poders que la permet créixer. Això ha generat depressions, poc previstes, de proveïment dins àmplies zones d’occident i alhora un augment significatiu del tràfec marítim alimentari cap els oceans Índic i Pacífic en direcció Arabia Saudí, India, Corea del Sud,  Indonèsia en general, Japó i Xina. 

 

Cal dir que, aquests darrers anys, la gran industria agroalimentària europea s’ha reestructurat i la catalana - que ven força a Europa i al món - també. Aquests darrers mesos, s’han tornat a replantejar i ajustar els models a l’espera que tot vagi millor. Però, aquesta vegada, ben segur que no tot s’acabarà en distribuir i vendre millor els productes als potencials consumidors. Ni que hagi augmentat fins un 14’3% el valor de la compra de menjar a les llars espanyoles i, també, en diferents proporcions, les compres a tots els altres Estats del vell continent, no n’hi haurà pas prou amb aquesta voluntat de millora en la distribució i marketing de vendes. No en serà pas la solució. És tot el vaixell europeu el que s’inunda i el forat, la via d’aigua, comença als cellers, magatzem dels aliments que haurien de garantir una bona travessia a tots els viatgers. Aquests corren un greu perill i potser es  malmetin. Mentre, l’aigua ens va inundant la nostra capacitat de maniobra i força productiva. Són molts encara els que a coberta, amb ulleres de sol, segueixen mirant en direcció contrària o prenent el sol ben untats amb ‘crema protectora’. No hi ha veu de capità, ni oficial valerós que alerti. 

 

Després de quaranta anys, pel que fa a la matèria primera, se’ns han invertit les tornes i les direccions. El problema alimentari europeu avui, el tenim al principi de la cadena i no al final. La matèria primera és un problema de primer ordre, i també ho són els del proveïment i primera transformació. Cal cridar, doncs, l’atenció sobre el mal estat del casc del vaixell europeu, sobre la desintegració de les seves estructures sustentants, doncs tothom avui està més preocupat pel motor que no arranca que no pas per altra cosa. 


Fins ara la principal dedicació ha estat saber vendre al consumidor final i unes dècades abans ho van ser els sistemes de conservació, envasat i distribució alimentaris. Avui sembla que tornem a començar pel principi. El problema torna a radicar en la producció i el proveïment de matèria alimentària. Cada cop que aquest punt se’ns ha complicat, posem en perillós compromís el sentit ordinal de tota la cadena i el seu destí final, el consumidor, que ho som tots.


Avui el continuat debilitament i/o desaparició dels ortodoxos mercats internacional i l’aparició de nous mercats globals amb activitat difusa i sense seu definida , així com les irregulars formes d’oferta i contractació de partides en origen, propicien l’aparició de noves estructures empresarials i de nous models de creixement desconeguts dins l’agroalimentació mundial. Aquesta situació no pot ser desatesa per la gran empresa agroalimentària europea. Dins aquest nou i complex context, ¿què pensen fer l’aturat ‘mercat institucional’ i els governs? ¿Què n’hauran de fer dels fracassats plans estratègics de seguretat alimentària, d’aquesta bruta tapadora que ha donat vida a una sèrie de lobbys alimentaris xantatgistes, amb noms i cognoms concrets, avui fora d’òrbita o en ruïna imminent? 


Certs ciutadans ja comencen a qüestionar-ho tot, especialment des de l’empresa privada alimentària que ha jugat net, que n’és ben poca. Des de la funció pública, també són alguns els seus inspectors alimentaris i duaners que, farts de tot, han començat a parlar clar i plantar la canya als seu governs. La situació de bloqueig normatiu i pressupostari, també penal i sancionador, pel que fa a l’alimentació, posa tota Europa en un delicat i tempestuós impàs i, especialment, a Catalunya. 


Bona part de la gran industria agroalimentària catalana, fins ara, ha viscut i s’ha promocionat dins una fraudulenta connivència governamental, normativa, fiscal i administrativa, cosa que ha facilitat molt l’èxit en els seu balanços i comptes de resultats. Creixent ràpidament a costa de penalitzar i/o arruïnar la resta del sector i el conjunt de la societat. 


Han estat la “franca” importació de matèries primeres lliures d’impostos i/o subvencionades amb desmesura o també l’exportació del producte elaborat amb extraordinàries ajudes administratives, via corporacions de dret públic i/o d’empreses estatals, que han acabat per enrarir i destruir, encara més, la necessària competitivitat del sector, la necessària existència d’unes mitjanes empreses i empreses productores de matèria primera, avui ben a precari o en la misèria absoluta.   


No és, ni ha estat, només, la agroalimetació, la que ‘ha fallat’, sinó també i de forma prou evident, bona part del sector agrari català. Penseu que actualment el 80% del total del P.I.B. de la producció agrària catalana no transformada és ramaderia estabulada intensiva i la major part d’aquesta, a més, és integrada. Tot això ha entrat ja en un perillós “Dragon-Kahn” de difícil predicció i solució, però on més d’un i més de dos moriran, a part dels que ja han mort pel camí fet fins ara. No hi ha justificació econòmica, energètica ni alimentària, que hores d’ara aguanti aquesta desmesura productora de carn, greixos i llet, a Europa.
Hores d’ara Europa ja preveu, i els seus funcionaris ja dissenyen, l’explicació, la justificació sanitària; aquell conte d’abans d’anar a dormir, que ens dirà que hem de menjar molta menys carn, greixos i elaborats làctics i que, aquests, pels qui en vulguin, seran força més cars. Sembla que ha arribat la definitiva Europa verda, però no ens equivoquem, no és pas l’Europa verda de la política verda i dels verds, sinó de la obligada necessitat econòmica i bondat fisiològica de menjar força més a la planxa, bullit, i  força més amanides verdes. 


A Catalunya de verd verd, només ens en queda, un miseriós i tossut 20% del P.I.B. agrari  i una part significativa se l’emporta el perillós alcohol vínic! Si no ens espavilem, algú preveu on podem  anar a proveir?

Article publicat a La Drecera 135. Setembre - Octubre 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya