El sòl no urbanitzable a Catalunya

 

L’INSTITUT AGRÍCOLA proposa una modificació del text refós de la Llei d’Urbanisme en referència al règim normatiu del sòl urbanitzable.

En boca del nou Molt Honorable President de la Generalitat, ja fa dies que va dient que una de les nombroses propostes governamentals que pretén és la reduir el nombrós, exagerat i fastuós bagatge normatiu que dins el món de l'activitat econòmica, s'ha anat creant i arrossegant en els darrers anys. Aquest aires de fer neteja, endreç i posar seny ja ens sembla bé. Per la qual cosa, des de l'INSTITUT AGRÍCOLA, ens hi hem posat també a treballar. Evidentment la nostra tasca es focalitza especialment en aconseguir que l'exercici i desenvolupament de les activitats agràries, l'ús i gaudiment de la propietat privada i tot allò que es relacioni amb el món agrari, sigui el més lliure, desregularitzat -sense arribar, però, a l'anarquia-, lògic i respectant el sentit comú -sentit aquest que, malauradament, darrerament ha estat postergat a l'oblit-.

Uns dels aspectes en que darrerament s'ha incidit normativitzant és la definició del sòl no urbanitzable -"rústic" o "rural" com se'l coneix més habitualment-, dels usos i aprofitaments que s'hi poden dur a terme, de les restriccions, de la influència de nombroses normatives municipals, comarcals, autonòmiques, estatals i comunitàries, etcètera. Tot pegat ha fet que aquest sector de l'urbanisme, que fins fa pocs anys era "l'aneguet lleig" o oblidat, ara està en boca de tothom i ha rebut un allau de normes i ampliacions de les mateixes que ha fet que ens trobem dins un marasme.

A efectes demostratius, en el quadre adjunt, us hem detallat les lleis del sòl que, a nivell estatal i català, s'han aprovat durant els darrers vint anys:

 

 

  • Decret Legislatiu 1/1990 pel qual s'aprova la refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística (modificat pel Decret Legislatiu 16/1994 i derogada per la Llei 2/2002)
  • Ley 8/1990 sobre la reforma del règim urbanístic i valoracions del sòl (derogada pel Real Decreto Legislativo 1/1992)
  • Real Decreto Legislativo 1/1992 pel que s'aprova el text refós de la Llei sobre el règim del Sòl i Ordenació Urbana (derogat parcialment per la Llei 6/1998 i
  • Llei 8/2007, i totalment pel Real Decreto Legislativo 2/2008)
  • Ley 6/1998 sobre règim del sòl i valoracions (derogada per la Ley 8/2007)
  • Llei 2/2002 d'Urbanisme (modificada per la Llei 10/2004 i derogada pel Decret Legislatiu 1/2005)
  • Decret Legislatiu 1/2005 que aprova el text refós de la Llei d'Urbanisme (derogat pel Decret Legislatiu 1/2010)
  • Ley 8/2007 del Sòl (derogada pel Real Decreto Legislativo 2/2008)
  • Real Decreto Legislativo 2/2008 pel que s'aprova el text refós de la Llei del Sòl
  • Decret Legislatiu 1/2010 que aprova el text refós de la Llei d'Urbanisme

 

I és clar, per a cadascuna d'elles, especialment el que s’anava fent més extens eren els preceptes que es referien al sòl no urbanitzable. Si el precedent de tot plegat estava en la Llei del Sòl (estatal) de 1976 que establia bàsicament que tot allò que no era urbà (edificat) o urbanitzable (en un futur més o menys mediat edificable), era sòl no urbanitzable. Però no es fixava massa regulació. Però això va anar evolucionant. I especialment desprès de la contundent sentència del Tribunal Constitucional 61/1997, per la qual es declarava que l'Estat no disposava de competència específica per a regular l'urbanisme i l'ordenació del territori. Solament se li permet, des de llavors, regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l'exercici del dret de propietat del sòl a tot el territori nacional, així com altres matèries que incideixen en l'urbanisme com ara són l'expropiació forçosa (especialment el mètode de valoració del sòl), la responsabilitat de les administracions públiques o el procediment administratiu comú. Però poquet li quedà.

Amb la qual cosa es va establir un nou ordre, pel qual, havia de ser cada comunitat autònoma qui regulés la major part de l’urbanisme, especialment els tipus i classes de planejament o les classes de sòl. D'aquesta manera es va acabar amb una regulació unitària per a tot el territori estatal, i passà a haver-hi disset lleis del sòl -una per autonomia-. Evidentment això també ha comportat una interpretació més o menys restrictiva, pel que ara ens interessa, del concepte del sòl no urbanitzable i de quin pot ser el seu aprofitament, ja sigui com a part integrant d'una activitat o explotació agrària existent, ja sigui com per a desenvolupar-ne o establir-ne de noves.

El text refós de la Llei d’Urbanisme catalana defineix el sòl no urbanitzable i quins en són els usos i activitats permesos en el mateix.  Però l’ordenació territorial i urbanística s’ha de desenvolupar i constituir en un element singular per a dinamitzar bona part de l’activitat econòmica  social. Alhora, ha d'operar com a font d’importants beneficis per a la societat, bé sigui en termes de protecció de valors, bé sigui potenciant usos compatibles i desitjables del sòl, activant les iniciatives amb un clar efecte dinamitzador de l’activitat empresarial i de l’ocupació, canalitzant l’activitat pública i privada cap a una adient i eficaç gestió del territori.

La definició del concepte de sòl no urbanitzable i, especialment la seva aplicació pràctica en els planejaments urbanístics, han comportat la percepció, errònia, que en aquesta classe de sòl no es possible la seva transformació a urbanitzable, i sobretot el del sòl d’especial protecció. Aquesta situació ha estat fruit d’un esperit massa ortodox de protecció del territori i pel fet que s’han establert llistes tancades i molt concretes de quins eren els aprofitaments concrets que es podien desenvolupar en aquest sòl. Amb l’afegit, demés, que s’han establert tot un seguit de tràmits administratius complementaris per a fiscalitzar l’establiment de nous usos –en base al propi naixement de noves necessitats socials o econòmiques- o a l’adaptació dels ja preexistents, que moltes ganes han fet que els projectes hagin “naufragat” dins el maremàgnum de tràmits i paperassa. I això ho podeu veure en el quadre que us adjuntem al final d’aquest article. En el mateix podeu veure els diferents procediments, documents i tràmits que s’han de seguir segons quina sigui l’actuació que volem dur a terme. Potser no hi és tot, però sí els més representatius. El circuit de burocràcia a complimentar i el grau de concreció dels documents no és gaire encoratjador. I no hauria de ser així.

L’esperit de la norma no ha de ser complicar o fer més feixuga l’exercici de l’activitat econòmica agrària (agrícola, ramadera o forestal), la qual es fonamenta bàsicament en l'obtenció d'una rendibilitat justa i del manteniment de la població i l’economia al territori. I més quan hi ha un clar esperit normatiu del Govern per a reduir o simplificar els procediments administratius per a l’exercici de l’activitat econòmica (en serien clars exemples el Decret 106/2008 de mesures per a l'eliminació de tràmits i la simplificació de procediments per facilitar l'activitat econòmica i l’Acord de Govern 63/2010 pel qual s'aprova la Guia de Bones Pràctiques per a l'elaboració i la revisió de normativa amb incidència en l'activitat econòmica). Aquests, derivats i concordants amb la normativa estatal (Llei 17/2009 i Llei 25/2009 de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici) i comunitària (Directiva 2006/123/CE de serveis). I així s’ha plasmat en la recent introducció de l’article 39 bis dins la Llei número 30/1992 de règim jurídic de les Administracions Públiques i del procediment administratiu comú, mitjançant la Llei 25/2009, de 22 de desembre, que per la seva claredat i exemplificació, n’extractem el seu apartat primer: “Principis d’intervenció de les administracions públiques per a l’exercici d’una activitat. 1. Les administracions públiques que en l’exercici de les seves respectives competències estableixin mesures que limitin l’exercici de drets individuals o col•lectius o exigeixin el compliment de requisits per a l’exercici d’una activitat han d’escollir la mesura menys restrictiva, motivar-ne la necessitat per a la protecció de l’interès públic, i també justificar la seva adequació per aconseguir els fins que es persegueixen, sense que en cap cas es produeixin diferències de tracte discriminatòries.“

Per tant, l'INSTITUT AGRÍCOLA està treballant per a que es duguin a terme unes modificacions del vigent text refós de la Llei d'Urbanisme, respecte als apartats corresponents a la concepció i el règim del sòl no urbanitzable, per a flexibilitzar-ne el seu aprofitament, fent del tot compatibles els usos que s’hi duen a terme o que la societat demana, amb el nivell de manteniment que desitja la legislació sectorial.

Concretament, aquesta proposta es dirigeix envers els següents preceptes:

a) Article 32.b.Tercer del text refós de la Llei del Sòl

No té sentit que es declari que un sòl inclòs dins una zona amb indicació geogràfica protegida (IGP) o d’una denominació d’origen (DO), per aquest sol fet, ja hagi d’estar classificat perpètuament com a sòl no urbanitzable. Per la seva proximitat al casc urbà, per la necessitat d’establiment d’un equipament públic o privat, o per qualsevol altre raó, ha de poder ser urbanitzable. Per tant, cal eliminar aquesta previsió.

b) Article 47 del text refós de la Llei del Sòl

Recents Pla Territorials -dels que ja us hem anat informant- accepten i inclouen en les seves regulacions que no tot el sòl no urbanitzable ha de mantenir-se com a un territori petrificat i bucòlic, sense cap mena de progressió. El propi Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat definitivament l'abril de 2010, inclou, entre les diferents tipologies de sòl dels espais lliures, el que anomena “espais de prevenció preventiva” (articles 2.8 i 2.9 de la Normativa). Aquests poden passar, si el municipi ho creu adient, a ser urbanitzats i edificats de cara a l'expansió urbana. Per la qual cosa cal incloure, dins l’apartat 9 del referit precepte la possibilitat de transformació urbanística del sòl no urbanitzable, mentre no sigui d’estricte protecció d’uns elements individualitzats i clars. La idea de protegir per protegir no és justificable.

Concretament es proposa afegir un text similar al següent:
"Malgrat això, d’aquests espais, mitjançant el planejament d’ordenació urbanística municipal, i en el marc que les estratègies que el propi planejament municipal o territorial estableixi, se’n podran delimitar àrees per a ésser urbanitzades i edificades, si s’escau. No serà aplicable als que estiguin inclosos dins espais de protecció natural específica i els instruments de planificació que els declarin o regulin, expressament estableixin la seva incompatibilitat per a ser objecte de transformació urbanística."

 

c) Article 50 del text refós de la Llei del Sòl

Entenem que no cal sotmetre els projectes de reconstrucció o rehabilitació d’habitatges en sòl no urbanitzable (masies i cases rurals) a un procediment administratiu més restringit i laboriós que si fos un projecte d’un habitatge en sòl urbà o urbanitzable. L’aplicació de la normativa envers la reducció de tràmits innecessaris, que no aporten cap element nou al procediment i la normativa que proposa tendir a la llibertat i afavorir la lliure activitat de serveis, han d’afavorir aquells projectes, no criminalitzar-los ni fiscalitzar-los. Evidentment, no significa que aquests projectes no hagin de seguir els tràmits pertinents com a projecte d’obra major o la que li correspongui, però seguirà el tràmit de la resta d’habitatges, no un de molt més llarg, específic i laberíntic. Per tant, és lògic i just procedir a l’eliminació d’aquesta previsió (apartat 1 de l’article).

Pel que fa a la impossibilitat d’ampliació de les construccions agràries (apartat 3 del precepte) no té tampoc sentit. I més quan molts planejaments municipals recentment elaborats o revisats, ja preveuen un cert percentatge d’ampliació de la superfície o volum edificat. I això ve donat, no per caprici polític, sinó per a no limitar l’ús i gaudiment amb condicions de les construccions, per adaptar-se a nous requeriments (major dimensió de la maquinària o de les instal•lacions, increment del número de residents al mateix habitatge per la impossibilitat d’independització de joves i descendents, adaptació per a persones amb minusvalidesa, inclusió de turisme rural, etcètera), o la millora de les condicions de vida o d’activitat (noves instal•lacions de serveis o infraestructures) o d’altres raons. Per tant és incongruent que es prohibeixi l’ampliació o adaptació. En tot cas, és evident que s’haurà de fer amb els deguts controls, però no prohibir-ho de bon principi.

Us animem, doncs, a participar en aquesta proposta, i en aquelles altres de contemporànies de les quals, o bé ja us hem anat fent ressò, o de les que properament en rebreu notícies. Si les normes són l'espectre on es reflecteix la voluntat de la societat i dels ciutadans, ja serà moment que ens prenguem seriosament la nostra participació i proposició "legislativa". Si més no, l'INSTITUT AGRÍCOLA, ho portem fent fa temps, i seguirem insistint-hi.

 

QUADRE DETALL DELS PROCEDIMENTS A SEGUIR SEGONS USOS I ACTIVITATS DEL SÒL NO URBANITZABLE

Article publicat a la Drecera 126. Març - Abril 2011

Legislació