Les taxes judicials per a la defensa dels nostres drets:

Un retrocés en el lliure exercici de la justícia i el seu efecte pervers dissuasori.
 

 

La Llei estatal 53/2002 de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social, establia, amb efectes a partir de l’1 d’abril del 2003, el pagament d’una taxa per —es deia— l’exercici de la potestat jurisdiccional en els ordres civil i contenciós-administratiu. En resum, una taxa per tal d’accedir als Jutjats civils i/o contenciosos.

 

Com era d’esperar, ja llavors, i encara avui, el món jurídic i judicial, i la ciutadania en general, es va quedar perplexa amb aquesta norma. Si fins ara la interposició de qualsevol demanda ja comportava un cost econòmic important, a resultes dels professionals que hi intervenien — Advocats i Procuradors, especialment—, ara, a sobre, s’hi afegia un tribut. Tribut que, segons la motivació inicial del Govern, havia de servir per a “alleugerir” el col·lapse dels jutjats i tribunals. Evidentment ningú va entendre-ho, si no és que es llegia en el sentit que per a una millor efectivitat i rapidesa judicial, calia incrementar els sous dels funcionaris. A tothom li va semblar que això no anava per aquí. La realitat era una altre, el “copagament” havia arribat ja a la justícia ! Aquesta paraula tant en boga avui, no és un “invent” recent d’aquests dies, ja el tenim instaurat de fa anys.

Com era d’esperar, ja llavors, i encara avui, el món jurídic i judicial, i la ciutadania en general, es va quedar perplexa amb aquesta norma. Si fins ara la interposició de qualsevol demanda ja comportava un cost econòmic important, a resultes dels professionals que hi intervenien — Advocats i Procuradors, especialment—, ara, a sobre, s’hi afegia un tribut. Tribut que, segons la motivació inicial del Govern, havia de servir per a “alleugerir” el col·lapse dels jutjats i tribunals. Evidentment ningú va entendre-ho, si no és que es llegia en el sentit que per a una millor efectivitat i rapidesa judicial, calia incrementar els sous dels funcionaris. A tothom li va semblar que això no anava per aquí. La realitat era una altre, el “copagament” havia arribat ja a la justícia ! Aquesta paraula tant en boga avui, no és un “invent” recent d’aquests dies, ja el tenim instaurat de fa anys.

 

Com que aquella “excusa” no prosperava, se’n va gestar una altre. El Govern, deia, tenia per objectiu evitar molts dels litigis que, segons ell, saturaven els jutjats i tribunals amb demandes absurdes. I de quina manera més enginyosa podia fer-ho ? Doncs “imposant” una taxa —llegeixis peatge— per a presentar-les. O sigui que ara els ciutadans, apart d’agafar i tenir el valor i enteresa per accedir als jutjats per defensar i lluitar pel que hom creia just, demés, se l’incloïa pagar un tribut. La cosa ja pintava massa obscura i quasi faltava a la intel·ligència raonable. Tot i això, la taxa es seguí exigint.

 

Però per si no n’hi hagués prou, la situació es va collar més amb la coexistència, posteriorment, de la referida taxa judicial estatal —establerta en la citada Llei estatal 53/2002— amb les pròpies autonòmiques —com la catalana de la Llei 5/2012, exposada a la Fitxa Informativa 2.13 d’enguany.

 

Tot plegat ja arribava a la quasi absurditat, amb un fort sentiment de perplexitat de tot el món jurídic i judicial. La pròpia Constitució —articles 9.2, 24.1 i 119— determina, com a drets fonamentals dels ciutadans, un accés lliure i efectiu a la justícia dels nostres tribunals. Incloent-hi, quan escaigui, l’accés gratuït. Per la qual cosa, la introducció de les taxes judicials, per moltes raons polítiques, d’agilització processal, pressupostàries, o quines fossin que es varen anar esgrimint, no deixava d’afectar directament el cor d’aquells drets bàsics.

 

I si davant d’això no n’hi va haver prou per a reflexionar, ja està en fase de projecte una “actualització” de les taxes judicials estatals que, com era previsible, s’incrementen  —en molts casos es doblen o més— les quanties actuals. Alhora, ara s’aplicaran també a l’ordre social —laboral— en segona instància. A títol merament informatiu i com a exemplificant, l’import per presentar una demanda civil ordinària passa de 150 a 300 euros, una demanda contenciós-administrativa ordinària passa de 210 a 350 euros, i un recurs d’apel·lació passa de 300 a 800 euros. A aquests imports cal afegir-hi, recordem-ho, la taxa judicial catalana corresponent, i, evidentment, els honoraris dels professionals oportuns. La cosa, doncs, és per a pensar-s’ho !

 

Aquest cop, per a reblar més el clau, ens diuen que la “justificació governamental” d’aquest increment, és que ha de servir  per a costejar les despeses de la justícia gratuïta —l’Estat disposa al ciutadà amb pocs recursos dels mitjans per accedir als òrgans judicials. La inventiva no deixa més que sorprendre’ns. La vigent normativa ja estableix, com és lògic, que el finançament de la Justícia Gratuïta ha de ser a partir dels pressupostos generals, i amb els corresponents impostos, directes o indirectes, que cadascú paga. Aquest “finançament” d’un dret fonamental i constitucional no pot fer-se per mitjà de taxes especials. El propi Tribunal Europeu de Drets Humans, ja va establir l’any 1983, que l’Estat ha de ser qui pagui el cost dels advocats en casos de justícia gratuïta, no podent fer-ho mitjançant unes taxes amb afany directament recaptatori.

 

La taxa, com a tipus de tribut és, per naturalesa i definició jurídica, una contraprestació per rebre un servei. Vol dir això, ara, que per a poder defensar els nostres drets i rebre un atenció dels jutjats i tribunals, hem de pagar a l’Estat o Govern autonòmic? Potser ho teníem mal entès, però creiem que mitjançant els nostres impostos, ja pagàvem el sou dels Jutges, personal judicial i tot el que feia falta per a que un servei públic, com és la justícia, funcionés i s’apliqués. No creiem que aquesta sigui la idea que tenim d’un dret fonamental. Evidentment, clar, d’això no se n’ha parlat massa als mitjans de comunicació, però qui per desgràcia ho hagi, o ho estigui patint, pregunteu-li què en pensa.

 

No volem ser malpensats ni ocell de mal averany, però si la implementació —i proper increment notable— de les taxes judicials es justifiquen com a mètode dissuasori per a que els ciutadans no acudeixin als jutjats i tribunals per a la defensa dels seus drets, on anirem a parar ? Prefereix el Govern que tornem a l’exercici de la “justícia per compte propi” o a la del “Llunyà Oest” ? Per que una cosa és clara i notòria, l‘Administració, amb tot plegat, no vol reconèixer, en vistes dels nombrosos contenciosos que els ciutadans interposen, que cada cop estan més enfadats amb la seva actuació !

I entenem que amb raó, els ciutadans no es queixen, en general, dels imports dels honoraris dels advocats o procuradors —que com a professionals tenen dret a cobrar els seus honoraris—, si no de la carència dels mitjans del sistema judicial, de la seva lentitud o de l’excessiva durada dels procediments. I això, repetim, no es solucionarà amb la imposició, sense cap mena de motivació legal o política, d’unes taxes.

Cal que tots els Governs, estatal i autonòmic, es replantegin seriosament aquest tribut, tret de la màniga, i que afecta directament un dret fonamental i constitucional del nostre Estat de Dret: l’exercici del dret a la justícia.

 

Article publicat a La Drecera 134. Jliol - Agost 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Legislació