"LOS QUE MÁS TIENEN"

Els darrers Consells de Ministres, pels seus resultats, s’assemblen cada dia més a un petit léver de Madame Pompadour. La Vicepresidenta amb gest, paraula i mirada, per damunt de la plebs de periodistes i ciutadans; guarnida com si fos la cortesana més rica i poderosa d’Europa, ens fa enyorar Montesquieu en la carn d’aquell Guerra verbós i càustic. Ella, tota sola, reprodueix  quadres de Boucher o Watteau, amb expressions ben pròpies d’una aristòcrata rococó, desconeixedora encara del l‘existència del Dr.Guillotin, del seu invent i de tot el que vingué al darrera. Per subscripció pública, haurem de comprar un gronxador a la senyora Fernández de la Vega doncs, ara que ve l’estiu, ens faci els ‘partes del govern’ tot balancejant-se, suaument empentada pels seus col·legues, als florits jardins de la Moncloa. Aquests personatges electes, ja fa mesos que no semblen els nostres governants. Estan deixant la socialdemocràcia ben nua d’aquella serietat i rigor que a Espanya havíem arribat intuir. Quina fatal sornegueria! Quina pena.

Empalar els rics a la plaça major per resoldre la crisi actual és d'una pobresa mental esparverant. Deures fiscals a part, tenir, posseir més o menys, no és una injustícia social sinó un dret tan Constitucional com desitjar no tenir ni posseir res de res. La importància social del tenir o no tenir, va més lligada al com es té que al que es té. En termes de deures ciutadans, la contundent expressió: “Yo ya pago mis impuestos!” és tan òbvia i desafortunada com la de “Que paguen los que más tienen”. Bons estaríem si, hores d’ara, encara no ho haguéssim fet. Deixem doncs, la imbecil·litat de polititzar les obligacions fiscals que, per cada un, són les que són. Al bo d’en Pere Coromines i Montanya, Republicà absolut, tossut com un bou però home de seny i pare de l’onomàstic Joan Coromines i Vigneaux, li hauria agafat un cobriment de cor en veure i escoltar aquesta senyora i alguns dels seus companys. Avui, no va de broma, val la pena llegir el seu llibre La vida austera .Tot i haver estat escrit el 1911 - l’any que ve en farà cent de la seva publicació - és especialment aconsellable als nostres polítics, doncs, bonament, és un llibre que prova d’ajudar a regir amb dignitat la vida individual i social.

Conducta humana front la condició humana. Que lluny estem avui de practicar aquest sa exercici. Julián Cortés Cavanillas, en una entrevista a Alfonso XIII, el 23 de juliol de 1933, a Fontainebleau, recollia  els pensaments d’un monarca, ja sense monarquia, de la qual n’extrec unes frases : “Algunos aristócratas, que se me han venido a lamentar de la reforma agrària por el hecho que afectava a sus fincas, no me merecen el menor respeto. Otras deben ser las preocupaciones de los auténticos españoles. El terrible càncer de la República es el haber sido producto, no de una opinión republicana, sino de una triste confabulación de marxistas, separatistas y masones (...) Los que me acusaban de haber hecho caso omiso de la Constitución se van a acordar muchas veces de este Rey autoritario cuando vean cómo va a quedar la legalidad republicana y de lo que van a servir esas garantías constitucionales con el Tribunal que se ha formado bajo la presidencia de ese fantoche de Albornoz.”


Editorial. La Drecera 121. Juny-Juliol 2010

Editoriales anteriores