La  LONGITUD   i  L'ALTURA


En temps que la vida a Espanya no era gaire fàcil - més o menys com ara - el filòsof i Diputado, Don José Ortega y Gasset, parafrasejant Sèneca, deia: “¿Sus Señorias creen que la vida es cuestión de longitud?  ¡No! Es más, muchísimo más, es una clara cuestión de altura!".  Avui, la majoria de persones que representen l’elit de la nostra societat, són els primers immorals. És per això que manca tanta altura en el pensament i en les actituds a molts àmbits de decisió. El vol rasant i gallinaci que cada dia realitzen aquests ridículs éssers dins la seva gàbia d’or, va del seu pal a la seva menjadora i de la seva menjadora al seu pal.  Això sí, els assumptes d’aus,  de la seva protecció en zones ZEPA, els són qüestió de vida o mort. És per això que, des de la Mare de Déu d’agost, han iniciat  l’inesperada caça dels culpables de la crisi. Portin plomes o no.

El finançament de bona part dels sous dels funcionaris de les diferents administracions ha tocat fons, especialment els municipals i autonòmics. Tampoc el tenen les obres públiques, on ara desitgen un finançament estil alemany. És a dir, no pagar res durant quatre anys. Prou saben que mai hem estat Alemanya, qué més voldríem! Per això, és ara, mitjançant els medis de comunicació, que els cal girar el poble contra la Banca, doncs resulta que és ella l'única culpable de tot. Els nostres polítics la saben llarga. Ells mai són culpables de res i la funció pública sempre ha portat a les mans el lliri de la puresa virginal i la palma dels màrtirs.  

Com que les arques públiques són buides, ara cal apujar els impostos. Simplicitats d’aquest calibre i d’altres per l’estil, omplen les portades dels diaris. Com que no hi ha altra cosa a fer, busquen, permanentment, brega ideològica o partidista en un conjunt social abonat per fer-ho, on l’espectacle sempre suplanta qualsevol realitat. Què ens passa? Passa que força ciutadans no volen ser incòmodes vividors d’ells mateixos, sinó eterns i divertits espectadors del qué sigui. Espectadors que devoren alienació i que es deleixen per una vida de gran longitud, rica i plaent, doncs l’altura cada cop els causa més vertígen. Es consumeix la trama política de forma epidèrmica, igual com si es tractés d’una telesèrie de moda, quan el que hi ha seriosament en joc no és pas una anècdota més o menys divertida, sinó el benestar individual i el de tots els ciutadans. El transfons d’inseguretat i desorientació que comporta la situació actual, provoca patiment personal i social. Malgrat sembli que al país no passa res de greu, és útil remarcar que en plenes vacances, el consum d’ansiolítics i antidepressius torna a repuntar, malgrat el tema de salut més important i morbós segueixi sent la grip.

L’experiència ens dicta que els problemes sempre són més importants que les culpes. Sempre ha estat més difícil construir que enderrocar. Fins ara a Espanya ens semblava que érem els que més bé construíem a Europa, i ha resultat que després de tant construir enderrocàvem!  Una societat que instaura l’engany, que valida l’egoisme i la irresponsabilitat com a sistema de vida, és ben bé culpable de la seva dissort. Tinguem clar que molt abans que la present crisi econòmica, especialment a casa nostra, arrosseguem una crisi ètica i moral de gran magnitud. Si no estem bé, mai podem gaudir del benestar.



Editorial. La Drecera 116. Juliol - Agost 2009


Editoriales anteriores