Oi que no ens farem mal?


La crisi colpeja amb força. L’endeutament dels Estats europeus, subhasta rere subhasta d’emissió de deute públic, supera el 45% del PIB i sembla que no hi ha por si cal arribar al 100%. Davant uns dèficits tant espectaculars i generals, amb orígens tan clars, cap Estat s’ha atrevit a fer una purga a fons del seu sistema bancari i, hores d’ara, els bancs retenen uns diners que ja haurien de estar produint i donant treball. Tant costa identificar el què cal fer? Tant difícil i car és fer confiança a determinades empreses i empresaris? Aquesta situació de bloqueig, incita a pensar que encara no s’ha tocat fons i que el tema és més greu del que sembla. En el cas espanyol, ¿utilitzaran els bancs  bona  part d’aquests diners per comprar cases sense mercat? ¿Limitaran així altres actuacions positives i potser  prou més necessàries al país?

La història, com instrument de previsió, no serveix absolutament per res, però si que permet saber el que no ens cal repetir. L’empresari no és pas un jugador de cartes. No “totes li ponen” per casualitat i a més sense pinso. Si quelcom ara terroritza definitivament el diner, és aquell atzar i irresponsabilitat que l’han fet caure en el pou on es troba. L’ordre econòmic habitual no pot seguir sent el “campi qui pugui”. L’abandó a la sort especulativa dels mercats financers acaba, sovint, en “mala sort”. Una societat responsable no s’aboca totalment a l’oportunisme circumstancial, sinó que sap identificar i confiar  en els seus actors de riquesa constant. El contrari és aquella ineptitud i vagància que fa saltar la banca mentre te sort, i quan no, envia tothom a visitar les rates.   

Europa està acabada si no espavila. Si no es treu la son de les orelles, si no s’arremanga adequadament, farà trontollar greument el seu model de benestar. El sector agrari  ja se’n veu afectat i ho pot notar força més, ben aviat. De la nit al dia i  quasi sense avisar, quedaran ben pocs ajuts o potser cap al servei del sector. Això, amb la general baixa de preus agropecuaris, provocarà situacions inesperades i mai vistes fins ara.

El que no és de rebut per part del Departament d’Agricultura, és que aquells diners ja compromesos amb els sol·licitants d’ajuts europeus ara es prorroguin injustificadament i sense dia el seu pagament o, pitjor, acabin per no pagar-se amb raons prou més que dubtoses. Quan això passa, hi ha perill de fer-se mal.

   


Editorial. La Drecera 113. Gener - Febrer 2009


Editoriales anteriores