Un desembre congelat, que confós es retira ...


Diuen que a en Walt Disney, un dels Reis Mides del segle XX, el van congelar per poder-lo fer ressuscitar algun dia. Així és com van aconseguir que la seva mort no fos un fet luctuós, sinó un vot més a la fàtua esperança de la immortalitat humana i en favor a l’èxit econòmic de la seva remunerant empresa: El marketing de la fantasia. El seu si que és un món escandalosament feliç, i on no pateix ni mor en Mikey, ni en Goofy ni cap del seus! El senyor Disney sabia com ven de bé la irrealitat i la fantasia entre els nens i com ho fa també, encara més, entre els adults!  

Hores d’ara però, i per molt fred que pugui fer aquest hivern, no crec que a Catalunya o a Europa podem salvar res de res a l’estil Disney, com no siguin els llagostins i el marisc per Nadal o Cap d’Any. D’altra forma però, potser abans se ens congelarà el salari. Abans se'ns congelarà el mateix subsidi d’atur. Abans se'ns congelarà l’empresa, l’enteniment o alguna cosa més íntima ...  El que sembla que no hi ha forma de congelar és l’imprescindible socialització de les pèrdues de les entitats financeres i bancàries. Aquestes deuen gastar el mateix tipus d’anticongelant que els que utilitzen la responsabilitat social corporativa. Tota una trama dirigida, literalment, per una panda de golfos sense principis de cap mena. Molts d’ells polítics, funcionaris d’alt nivell i financers que només volen salvar el seu “tinglado” sense depurar cap mena de responsabilitats. Des de la caiguda del comunisme, una irrefrenable al·lucinació col·lectiva entorn l’èxit del món capitalista ens ha portat a un consum compulsiu i a una laxitud en els principis i valors. Que han fet els nostres responsables públics per apaivagar-ho? Hem oblidat que a part de compartir unes lleis ens cal també compartir uns valors?  Hem oblidat que a part de compartir uns serveis igualitaris i universals hem de compartir també uns compromisos familiars i ciutadans, unes obligacions individuals?

A més de tot això ara sembla, més que mai, que els membres en representació, funció i servei de l’Estat hagin de tenir feina i sou garantits per sempre, passi el que passi i ho facin bé o malament. Això encara crea mes distàncies entre l’administrat i l’administració, també entre els votants i els votats. Hores d’ara, seria força pedagògic un monumental ERO als Ajuntaments, al Parlament i al Govern. Potser així, amb un atur d’aquestes característiques, amb perill de perdre la feina i/o el sou, ens ajudaríem  tots! S’han aprovat tantes i tantes lleis del que voldrien els nostres polítics i funcionaris que fossin i fessin els catalans i tant poques lleis que recollissin solucions pel que realment els passa i preocupa  que, de ben segur, el 2020 Catalunya ja no serà Catalunya ... com a mínim Catalunya ja serà el paradís perdut dels espectres i fantasmes humans, la capital i pàtria mundial dels habitants del planeta terra i galàxies  veïnes.          

Potser i per estar a l’alçària i d’acord amb els temps que corren, hauríem de desitjar-vos un molt pitjor, esgalabrant i desgraciat Nadal i Any Nou!  Però com que som una institució assenyada i realista no ho farem. Les percepcions són variades però el món, des de que és món, no ha anat mai definitivament endarrere, malgrat pugui semblar-ho. Penseu que, fins i tot a Cervera, sabien fer cordes i sogues marxa enrere. El món mai no empitjora per sempre més, cregueu que no, només que, ara, es pren una llarga “carrerilla” i el salt endavant, quan arribi, serà un nou rècord!   Tingueu bon any ...
   


Editorial. La Drecera 112. Novembre - Desembre 2008

Editoriales anteriores