Quin coneixement és primer?


Fins avui, qui tenia diners pensava ben poc amb els pobres i ara resulta que ho podem ser quasi bé tots! Queda clar que s’ha acabat el diner fàcil al país dels nous rics i que tot just ara comença el període del diner difícil al país dels nous pobres. Per immediatesa d’aquesta situació, accentuada pel creixent atur, confiem que tard o d’hora acabi trobant aquells líders polítics, patronals, sindicals i civils, que ara no tenim. Quan més tardi això, més mala peça al teler tindrem. És una situació de manual: Tota crisi econòmica greu sempre comporta una conseqüent o subseqüent crisi social. Sigueu doncs, carinyosament convidats a viure intensament el que ens espera! No és només la refundació del que s’escaigui, no és només un canvi de partits polítics, d’un canvi d’entitats bancàries o de treballs, es tracta d’altra cosa i, a més, n’hi haurà per anys. Es tracta d’una nova societat que ara tot just comença.

Aquells empresaris que estiguin acostumats a usar els valors humans com a eines quotidianes del seu treball, generaran la nova riquesa que ara no som ni capaços d’entendre. El empresaris agropecuaris fa trenta anys que sobrevivim a una crisi particular i és ara, a la llum dels fets, que ens troben especialment lleugers i alleugits, carregats de raó. Afrontem el que ens cau ara amb serenor, sense por. Hem acumulat una fortalesa i educat una  saviesa, pròpies de saber anar contra corrent. El nostre sector és un dels orígens larvats, una causa consubstancial que acompanya aquesta crisi i que també n’és clau de la seva solució.   
       
Els actuals polítics, encastats al populisme més frívol esperen, però, que abans del 2020 Catalunya es convertirà, com per art de màgia, en el país del coneixement. Tot això gràcies al Pacte per a la Recerca i  la Innovació signat recentment pel Govern, oposició, patronals, sindicats, etc... Mil sis-cents milions d’euros per desvetllar “el talent”. Amb una situació econòmica que no ens acabem, que se’ns menja a cada segon que passa, els polítics segueixen amb el seu intemporal circ mediàtic, ficant-se allà on no els toca ni se’ls demana. Com si el sistema capitalista, el sistema de mercat, fos creació seva. Ells tenen l’obligació de regular, però fan un flac favor quan volen intervenir fins el moll de l’ós. És clar que els bancs no es fien entre ells, però qui es fia avui d’aquesta mena de polítics?

De temps immemorial Catalunya havia despuntat per ser un país amb força coneixement, cosa que tots els pares exigien, especialment als seus hereus: Fill meu, sobre tot, tingues coneixement!  Però des de que la Generalitat s’ha entossudit en reeducar-nos a tots mitjançant pactes, lleis i, especialment, amb el Codi Civil Català, la superioritat paternalista i moral de l’esquerra, el seu intent de regenerar “doctrinalment” allò que és propi i connatural a la condició humana i social, resulta del tot embafador.  

Tinguem-ho clar, la solució segueix aturada al teulat de la societat civil i, mentre, els fets segueixen desbordant els drets en tots els àmbits. Si el país no retroba el coneixement, encara menys sabrà trobar aquells qui el representin adequadament.  
 

Editorial. La Drecera 111. Setembre - Octubre 2008


Editoriales anteriores