Amb ben poc cervell a la closca,    i un plomall enorme a les mans


No ... no és de les vedettes del Paral·lel que parla aquest títol. Hores d’avui totes elles tenen força més senderi, sensatesa i bona premsa que tots els polítics junts. Aquests han esdevingut uns éssers tragicòmics, mancats de sentit comú i de previsió. Uns contistes prepotents que, amb reflexions infundades, no fan més que jugar amb els interessos i les legítimes expectatives dels ciutadans. Cal pensar que el seriós dèficit estructural que actualment pateix Catalunya, farà més difícil de pair la crisi econòmica que tot just ens ve a sobre.

Diu la llegenda que quan Catalunya era la primera potència d’Europa, el rei Jaume I “el conqueridor”, cregué convenient d’enviar un emissari a l’emperador de la Xina. Com que, al moment, no disposava cavaller ni home d’armes, doncs els necessitava tots per les seves empreses militars, decidí d’enviar-hi el pare abat de Poblet, que era home molt savi i molt llest. Rebut per l’emperador, el bon frare blanc d’immediat quedà dolgut pel gran desdeny que li manifestava aquells fals déu a la terra i governant totpoderós de la ciutat prohibida. D’immediat, l’abat contà tot un reguitzell de coses ben fabuloses entorn Barcelona i Catalunya. Cap d’elles, però, del tot certes ni tampoc del tot falses, doncs un apòstol de nostre senyor no pot dir pas mentida. Heu de saber que el Rei, mon senyor, viu en ciutat molt més gran que la vostra i tota alçada damunt l’aigua dolça, que és aigua del Riu de Sota i del Riu de Santa Eulàlia. Com que Barcelona és pont que sura damunt d’aquests rius, en molts llocs de la ciutat hi ha jardins, horts i prats on pasturen més de cent mil caps de bestiar. L’emperador restà tot sorprès, parant compte i respecte en tot el que deia aquell ambaixador.

Des de llavors i d’aquesta feta, hom entén que vol dir ésser “enganyat com un xino”. Cal tenir present que, aquests any, els Jocs Olímpics els organitza la Xina i no pas nosaltres. Un país oriental “subdesenvolupat” que creix sòlidament al 9%, quan nosaltres encara no sabem si flotem en la inòpia, si caminem de costat com els crancs d’aigua salada o potser marxa enrere com els crancs d’aigua dolça. A casa nostra som complicats i amb ganes. Cara enfora lluïm la imatge d’un país sense problemes i cara endins encaixem una presa de pèl monumental.

Totes les insuficiències estructurals aparegudes darrerament a la conurbació barcelonina, i que reboten insensiblement damunt el conjunt del territori català, són fruit de la incompetència dels nostres actuals representants.

Moltes d’aquestes mancances ja havien estat previstes i planificades les solucions fa més de quaranta anys, però amb el defecte de no haver-ho tingut mai més en compte. Oblidades al calaix, any rere any, a canvi de polítiques oportunistes, de conjuntura i curt termini.

 


Editorial. La Drecera 108. Març - Abril 2008


Editoriales anteriores