Quan la pluja no sap ploure ...


Fa molts anys enrere, el “Sant Cristo gros” era tret de les esglésies en processó per tal d’aconseguir la pluja.  Són pocs, però, els que avui recorden aquelles rogatives:  –Per la vostra gran pietat, deu-nos aigua Majestat! Quan l’aigua finalment arribava, tothom buscava aixopluc per no mullar-se i tornava corrent a casa seva ben satisfet. Males llengües diuen que, alguna vegada, més d’una creu havia quedat abandonada enmig de la fugida i el xàfec. La societat humana, sovint, té aquests comportaments, on els egoismes i els interessos individuals acaben justificats per un ingrat comportament col·lectiu.

Avui aquest egoisme, individual i col·lectiu alhora, cau fàcilment en un beneit i beatífic "bonisme". Un optimisme insensat que no admet l’existència d’opinions clares sobre res, on tot depèn de la tolerància de moda que bufi aquell dia. Per acceptar s’accepta tot, val tot, mentre no afecti personalment el salari o els guanys i, en cas de necessitat, poder carregar fàcilment el mort, o els neulers, a un altre. L’únic que sembla cert i dur com el marbre, és la fatalitat inevitable d’uns sistemes de representació política i social corruptes per essència, on els ciutadans electes només defensen corporativament els seus interessos privats.

La crisi dels sistemes de representació pública fa temps que està servida. Hores d’ara es reclamen, encara que amb tebior, nous models i tipus de representació en els àmbits de la política, la patronal i  els sindicats, cada dia més lluny dels interessos de la majoria dels mortals. Semblen no existir objectes ni subjectes a defensar de forma prou clara en cap dels àmbits més generals de representació de la societat. Hi ha una palpable dimissió en les responsabilitats de la persona electa envers aquells qui representa. Sovint li afloren les intransigències i les evasions, totes ben al marge de les necessitats dels ciutadans.

A Catalunya estem immersos dins una tragèdia pel que fa a  la representació dels interessos de la ciutadania, immersos dins un delicat trànsit estructural i infraestructural d’extraordinària necessitat i importància que s’ajunta, de forma prou enverinada, amb una recessió econòmica de lent i llarg recorregut que afecta tot aquell món que fins ara considerem desenvolupat. Aquí però, seguim ben tranquils amb la sequera, doncs la culpa de tot plegat és dels núvols i no pas de l’Agència Catalana de l’Aigua. Arriba la carestia dels cereals i  de bona part dels aliments de primera necessitat, i en comptes de sembrar els agricultors sembla que ho farà millor el Conseller d’Agricultura. Cal saber que des del dimarts, 6 de febrer, l’Honorable i la seva Conselleria, són qualificats, per llei, com Cultivador Directe i Personal també amb dret a arrendar i subarrendar finques rústiques. Malgrat els temps siguin difícils, vos convidem a no perdre de vista la responsabilitat individual del vot i actuar en conseqüència.


Editorial. La Drecera 107. Gener - Febrer 2008


Editoriales anteriores