QUI  ENS  HIPOTECA?


El segle XX i el seus desastres, ens han demostrat abastament que sense l’existència de la propietat privada no és pas sostenible el sistema  democràtic i capitalista que avui ens regula. El respecte als drets de la propietat privada, reforça alhora les llibertats individuals i la cohesió social. Però el sentir de la classe política, moltes vegades, n’és un de ben diferent i manipulador. Les “Revolucions Bolibarianes” en són un il·lustratiu exemple. Sabem però,  que la propietat privada, sigui intel·lectual, dels medis de producció o immoble, ens són del tot imprescindibles per poder funcionar. Així doncs, el sincer “Per què no et calles!” esdevé un inusual clam a favor de la sensatesa, dins un món tan exhibicionista, manipulador i decadent.          

Després de tants anys de sublim paperassa i directiva europea, aquest darrer quatre de setembre, la llum sembla haver arribat finalment al Parlament Europeu i als seus diputats, doncs s’han plantejat com poder legislar millor i de forma més eficient. Obligant-se a la recerca d’estratègies per simplificar l’actual marc regulador. Per més inri, el dia tretze, es donà clarament la raó als crítics amb la Política Agrària Europea dels darrers anys,  doncs la Comissió Europea proposava, quasi a disgust, de fixar en un 0% el percentatge obligatori  de retirada de terres de conreu subvencionades com a reacció a la situació del mercat mundial de cereals. La liberalització total del sector agrari europeu pel 2013, cada dia que passa, pren més volada i certitud.

La legislació i la política però, tossudament segueixen desballestant els límits funcionals, i més purament econòmics, que donen sentit a la propietat privada. Cal hipotecar els drets de la propietat privada per poder donar més cohesió social i accés territorial al ciutadans?  Recentment, en un article periodístic, Jacint Ros Ombravella treia ferro a l’actual situació de possible crisi hipotecària i econòmica, ressaltant la sanejada situació patrimonial del ciutadà mig espanyol. Serà bona, potser, en estrictes termes estadístics i per un catedràtic d’economia. Però la ombra nova d’amples àrees territorials protegides i en forma de xarxa, existents a l’àmbit europeu, són una perillosa hipoteca i de força mal avaluar. A saber, i a tall de petita mostra alguns: Indrets declarats Patrimoni de la Humanitat, Reserves de la Biosfera, Indrets protegits pel Conveni RAMSAR, Reserves de Biodiversitat, Diploma Europeu d’Àrees Protegides, Àrees Especialment Protegides del Mar Mediterrani, Àrees Especialment Protegides del Mar Bàltic, Xarxa Natura 2000, Xarxa EMERALD, Xarxa de Corredors, Camins de Gran Recorregut Europeus que envaeixen de facto, alguns d’ells ja fa una pila d’anys, milers de quilometres de camins privats, Xarxes Transfrontera, etc. ... És que el sòl rústic europeu ha de deixar de ser rendible?  Ens ho podem permetre dins un món que cada dia pateix mes gana?  

Per proveir, dubtosament, d’un accés igualitari i gratuït al territori per a tots els ciutadans, per protegir la natura o el paisatge, ens cal trufar amb tanta dinamita el patrimoni privat europeu?



Editorial. La Drecera 106. Novembre - Desembre 2007


Editoriales anteriores