PROCUST el Saltejador, un didàctic personatge per uns temps obscurs


En la mitologia grega, Procust era un hàbil i conegut assalta camins. Els ciutadans més alts i corpulents els feia jeure sobre un llit petit. Llavors els tallava tot allò que quedava fora del llit, amb especial predilecció per les extremitats inferiors. Els que eren baixets i poca cosa, els feia pujar damunt un enorme catre i els estirava arreu fins que aconseguissin la mida d’aquest. La seva impassible i tossuda tasca redimensionadora, amb tendències igualitàries, el feia un ésser francament esfereïdor per tot aquell que hagués d’emprendre viatge, especialment, pels més lliberals, que segur llavors ja n’existien uns quants. Pels grecs, Procust era símbol perfecte de la vulgarització i simplificació humana. La perversió encarnada de quan l’ideal és atrapat totalment dins el funest conformisme d’una norma o que, senzillament, degrada els principals valors de la condició humana.

Avui l’indesitjable Procust seria un bon col·lega de molts dels nostres polítics i alts funcionaris. Sovint, amics d’una  paorosa i còmoda tirania ètica i intel·lectual que no tolera les accions, judicis o consells dels altres, sinó amb la condició que aquests siguin conforme els criteris corporatius i de partit. Passi el que passi, la mida dels seu llit sempre serà l’adequada i estaran disposats, tothora, a tallar o estiregassar allò que calgui pel manteniment d’unes normes que, avui perjudiquen, en bona part d’ocasions, els drets i responsabilitats individuals i familiars, la llibertat d’empresa i de propietat. Però paradoxalment i perillosament, sembla que això també importa poc a bona part dels que no es dediquen professionalment a la política. La cosa fa francament por i de la més bona. Estarem entrant tots de forma làbil i inconscient, en una nova i heroica dimensió televisiva de l’existència, on prevaldrà l’abúlia més obscurantista? A vegades, fins i tot, el President Zapatero, ara ens fa recordar més a Chuky “el ninot esquartador i assassí” que no pas al dolç i innocent Bambi dels seus inicis.

Hores d’avui tenim Catalunya i els seus ciutadans més judialitzats que mai i a tots els nivells i tribunals. Una conflictiva “mole”, difícilment mesurable, de normes locals, autonòmiques, estatals i europees penja sobre els nostres caps. Tornarem mai més a ser una societat líder, rica i plena o ja podem plegar la parada i saludar educadament el personal de la resta de l’Estat? Al pas que anem potser si que el millor que podem fer és de plató per una pel·lícula de Wooddy Allen, on el personatge principal seria un gris President de la Generalitat cada dia més mut i més sord? Això si, acompanyats d’un bon psiquiatra alemany de pagament.


Editorial. La Drecera 104. Juliol - Agost 2007

Editoriales anteriores