EUROPA: del BAIX COST cap a l'ALT RISC


Hores d’ara, esdevé ja quasi incomprensible l’atzarosa menopausa política i funcionarial de la gran mare Europa, la manca de resposta i contraatac del seu associacionisme civil.

Arribar a creure i difondre pels medis, que avui no val la pena produir ni  manufacturar res a Europa. Defensar que ja no val la pena generar i, menys encara, assegurar cap dels nostres recursos primers,  és una bajanada perillosa i sense precedents a la història d’aquest vell i ara envellit continent. Tan vell que té una cruel memòria selectiva. Només recorda els camps de concentració i sembla haver oblidat els patiments de la seva majoritària i anònima ciutadania. Aquella que resistint,  també patí el fred i la gana. Sembla com si avui Europa hagués oblidat que la darrera guerra mundial la va “perdre” de forma estrepitosa.

Tan vella se'ns ha fet Europa que ha oblidat la importància estratègica dels seus recursos primaris propis: energètics, alimentaris, territorials, poblacionals. Cal, per poder decidir amb un mínim possible d’autonomia, i en modesta proporció, - així és com es comença de nou -  els seus propis destins, la seva pròpia autoestima.

Com estan creixent qualsevol dels Països emergents si no amb la recta producció, administració i ús dels seus recursos més primaris? I no només aquests, sinó que també són els primers en capitalitzar la innovació. La necessitat, tard o d’hora, sempre espavila. L’abundor, per un general, dissipa i relaxa.

Malgrat que cada cop a Europa semblem més rics, som força més dèbils alhora de produir i/o administrar correctament els nostres recursos estratègics més elementals com són: l’energia, l’aigua, la contaminació ambiental i el territori.

Som tan i tan rics que, Europa, tot i créixer en extensió per adhesió de nous Estats, se’ns  fa cada cop més petita. Cada cop depenem més de fora d’Europa per poder viure a Europa. Som tan poderosos que creiem fermament que el 90% del països que considerem pobres desitgen seguir-ho sent per molts anys i al nostre servei. Això sabem que no és ni serà així. Prou sabem que els EUA ja fa més de vint anys que ha optat pel camí d’unes bones relacions econòmiques amb l’India i la Xina.

Min Zhu Chen, vicepresident del Banc de China, ha dit recentment al Fòrum Econòmic Mundial de Davos que:  “El lideratge dins el sector productor i manufacturer no és una forma de poder econòmic. Si no s’aconsegueix un lideratge dins els mercats de capitals, no serà possible aconseguir el poder polític al món. En aquest apartat el predomini d’Estats Units segueix essent força rellevant.”  

La nova Europa Social del Baix Cost és un error i un engany a les relaxades classes consumidores que es creuen mitges.  És un clar indicador de submissió per mala eficiència dels nostres recursos més primaris i estratègics, ja no sols front als EUA, sinó a la mateixa Xina i altres països emergents. En espai de no gaires anys la dependència pot ser absoluta. L’emblemàtica indústria agroalimentària europea està sentenciada a mort mentre segueixi depenent, en un 60% de mitjana, de la matèria primera i l’energia extracomunitàries. Una matèria primera controlada a més per llotges i mercats de futurs forans, malgrat tingui postors europeus, molt ben pagats, per cert. Les autèntiques multinacionals globalitzadores surfegen tots el mercats, sense perdre mai de vista aquells Estats que  els referencien la seguretat d’un proveïment a l’abast.  


Editorial. La Drecera 102. Gener - Febrer 2007


Editoriales anteriores