QÜESTIÒ DE CONFIANÇA

 

Titulars de premsa: “Els mercats han perdut la confiança”, “Els ciutadans han perdut la confiança en la política”, “Calen líders en els que poder confiar” ... . En tots els aspectes de la vida, la confiança és una peça clau. Una vida individual ben trobada -ben aurada-, una vida social amable i de progrés, vol confiança. Aquests darrers anys a molts llocs del món, però especialment a Catalunya, hem menystingut i obviat la confiança, peça clau per exercir una lleialtat eficient. Extraviats, mansament desorientats per l’abundor d’una informació que sovint és deixalla. Arrossegats per un excés de fàcils idees ideològiques i roïns polítiques partidistes, sembla que hem tocat fons. Fins no fa massa, semblava com si el país pogués viure igualment, a més de riure, amb una política tan irreal i desenfocada. Com si tot això no fos prou arriscat pel nostre benestar, avui, el fruit del nostre treball col•lectiu, els nostres productes, ben reals i tangibles, tenen dificultats de venda. Com si no ho sabéssim ja dels nostres pares, que als clients costa molt de guanyar-los i ben poc perdre’ls. De tant maltractar la confiança. De tant desitjar assolir les idees més pures i independents, de tant poc d’identificar les necessitats més clares -aquest país semblava no tenir necessitats, ni necessitar l’ajut de ningú- hem arribat a perdre moltes coses, fins hi tot els clients. Per no preuar la confiança l’hem perduda qui sap lo, també amb la família, els amics, companys, coneguts i saludats.   

Dèiem en una Drecera de l'any 2003, la número 82: “La confiança en un mateix i en aquells que ens acompanyen és el que ajuda a construir projectes sòlids”. Ja llavors, afirmàvem que, “les obligacions del ciutadà s’estaven posant a prova”. Finalment, aquest juliol de 2010, ha quedat demostrat que ens cal confiança per poder tirar endavant aquest país. No ens quedàvem pas curts en aquella editorial on també constatàvem: “La lletra d’una Constitució o d’un Estatut queda, a cops, massa sovint lluny dels necessaris valors que han d’existir entre les persones. Perillós progrés, doncs, el de la nostra modernitat, quan la seva gestió és encara des de la desconfiança i el dubte envers els ciutadans i la fe única i cega en la coerció de les seves lleis. Ens cal treballar els valors humans per progressar en una societat de persones”. Des llavors han passar set anys que han volat com set dies. La pregunta que fèiem: De qui és Catalunya?, segueix sent i tenint resposta dins la Catalunya de tots. A la contraportada del mateix número -blanc sobre negre, i no pas negre sobre blanc-, doncs abans com ara, segueix tractant-se de que els ciutadans traiem llum d’una foscor cada cop més aclaparadora i real. 

A la Catalunya de tots cal i caldrà donar l’atur forçós, sense compensació, a aquells incompetents provats i també als competents amorals o immorals; als cretins, als personatges de fetge gros i cara dura. Segur que ara mateix, pel cap de cada qui, passen un seguit d’individus, més propers o llunyans, als que no s'els pot permetre que tornin a posar les mans ni el cap enlloc que sigui col·lectiu i públic. Ens cal arraconar els aprofitats, els escalfacadires, roba gallines i saltataulells. Aquells inútils i/o espavilats incapaços de confiar noblement en ningú. Aquells que encara no han descobert que, el primer precepte per actuar en societat i representar-la, és voler i poder confiar en un mateix.


Editorial La Drecera 122. Juliol - Agost 2010

Editoriales anteriores