EL TAMAÑO DE MIGUELÍN Y LA PIRÁMIDE INVERTIDA


“El futuro de España es del tamaño del niño, del tamaño de Miguelín”. Això va dir el President Zapatero durant el Día de España a la Exposición Internacional de Shanghai al Pabellón Español. Han passat ja seixanta anys d’aquella Espanya que vivia el seu “baby boom”. Durant tots aquests anys cap polític ha estat ben vist si deia: “s’han de tenir fills”. Les qüestions de família no han format part de l’agenda política i parlar-ne els posava, i els posa, força nerviosos. Els vots han estat donats per desenvolupar enganyoses i fraudulentes llibertats.  Aquest fer ha afavorit, molts més trencaments que mai de famílies amb menors que, molt possiblement, en altres condicions públiques, haguessin aconseguit mantenir amb èxit el seu compromís privat. Aquesta és la pista  “low cost” del nostre Circ Català actual: Només volem pallassos, mims i funàmbuls. Crispetes i núvols de sucre. Els domadors, com els toreros, han estat acomiadats per autoritaris, per insostenibles i antiecològics. Malgrat tot, la Declaració Universal dels Drets Humans segueix formulant que: “La família és la unitat bàsica i natural de qualsevol societat”. Com que, darrerament, Catalunya resulta que és més una nació que no pas una societat ... la família, i els fills, ja no importen.

El Pabellón español és un immens cistell de vímet, cap per avall, que acomboia al gegantí Miguelín. Exhibim inconscient i obscenament allò que ja no tenim, allò que ens manca. Davant aquest grassonet bebè robotitzat de sis metres i mig, una mena de Buda multifuncional amb ulls blaus i pijama europeu, els xinesos riuen. Riuen fins quan sembla que no toca fer-ho, i això fa por, força por. Avui ja ens venen quasi set vegades més del que ens compren. Pot ser és per això la grandària del nino!. La imatge dels pavellons esdevé un joc pels despropòsits. El Pavelló de la Xina, en forma de Piràmide Roja Invertida, tindria que ser obligadament l’emblema d’Espanya. Especialment el de Catalunya i Barcelona, on tenim una taxa de fertilitat per sota del 1’2%, la més baixa de tot Europa. Un decreixement sotmès al pes d’un envelliment poblacional cada cop més aclaparador. Aquest fet estadístic, s’acostuma a representar mitjançant una piràmide invertida i si la pintem de vermell millor que millor. Potser ens assabentaríem  definitivament que “el tamaño real de Miguelín és muy chiquitín y su futuro también”.


El factor humà constitueix la saba de tota societat. La seva joventut és la seva força i el seu temps de projectes a mig i llarg termini. Aquestes darreres dècades a Espanya i a Catalunya no hem tingut en cap consideració la gran importància de tenir,  una taxa de fertilitat superior, la importància d’aconseguir una piràmide poblacional equilibrada. Són escasses les criatures, son pocs els nens i els joves, sovint mal criats i amb un elevat i persistent fracàs escolar. Fins les Universitats i Facultats espanyoles, hores d’ara, són fora del ranking de les dues-centes Universitat mes eficients i líders al món. Voler sortir d’aquesta crisi demogràfica, més que econòmica, potser només serà un desig durant una colla d’anys. Tot això ja ho havia insinuat algunes vegades l’expresident nacionalista català Jordi Pujol i, de forma totalment injusta i manipuladora, va ser titllat de xenòfob. Capgirar una piràmide invertida d’aquestes proporcions i sense més immigrants, demana polítiques a ben llarg termini, molts esforços i molta convicció. Coses que avui brillen per la seva absència.



Editorial de La Drecera. núm. 123   setembre - octubre 2010
INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA

Editoriales anteriores