ENS TENES BEN COMPTATS PERÒ, DARRERAMENT, HAN COMPTAT BEN POC AMB NOSALTRES.


Cada cop que arriben eleccions, la democràcia recompta un a un els seus ciutadans. Fa uns dies que acabem de ser revisats al cens altra vegada. Sense demanar-ho, franqueig pagat, ens arriben diligents les cartes de cada opció a casa nostra ... Sabran però interpretar els candidats el plany d’aquells que encara voten? Sabran el sentiment d’aquells que no votaran? De no escoltar la gent. De no escoltar les associacions civils. De tant exercir un govern exclusivament al servei del poder d’un diner plutocràtic, avui en fallida o en fugida d’Europa i Occident ... finalment han aconseguit el pitjor. Allò que un sufragi democràtic i universal no pot tolerar. Han aconseguit convertir ciutadans persones en grisos individus sense veu. De ciutadans amb drets i deures a pul·lulants anònims. Éssers buits -no éssers-, que amb gran precaució i abstenció, ja no volen pertànyer enlloc ni compartir gaire res amb ningú. Aconseguirem, entre tots, de la buidor fer-ne existència?

On son aquells valors que donaven aire quan més calia?  Com hem arribat a tolerar i acceptar un mercat econòmic tan poc humà? Com hem aconseguit tan pregó egoisme? Com hem destruït tants espais de trobada on lliurement cercàvem un bon i ben viure per a tots? Allí on les necessitats conjuntes, sempre plenes de pura realitat, trobaven fàcil i ràpida resposta; on molts ciutadans van aprendre a fer noble i lleial confiança als seus líders econòmics, polítics, socials i culturals. On és avui la possibilitat, l’assaig si fos, d’una resposta tranquil·la a les nostres comunes desorientacions i defallences? On som? Com hem arribat a ser tan envaïts per la desconfiança? Malgrat tot, aquests darrers anys, hi ha hagut qui ha seguit treballant amb perseverança per la societat civil i que ha intentat votar el millor que ha sabut. Ha votat, i vota, no només per ell i els seus, sinó en favor de tots. En favor d’aquells que ja fa temps que amb tristor desesperen o que definitivament han deixat de confiar en tot allò que sigui col·lectiu o públic. El vot és eina principal i necessària per entendre i viure la societat democràtica. Resulta irresponsable i arriscat, per a tots, desistir-hi.   

Un President de la Generalitat, amb veu lleument esquerdada, ens deia sovint: Escolteu! ... ja sabeu a qui hem refereixo. Les tornes han canviat, és ara que la Societat Civil Catalana diu: Escolteu, polítics! Avui, els polítics, teniu l’obligació d’escoltar més que mai, d’escoltar enmig la desesperança d’una abstenció creixent.Vagi com vagi, aquest cop sortireu, si més no, tacats com a parlamentaris electes d’una societat trista, farta i embafada de les vostres gestes fracassades i sovint llunyanes de tot. Futurs parlamentaris: Escolteu el plany del desengany i la frustració! Escolteu d’una vegada els ciutadans, la societat civil i els seus representants, i actueu amb la sensata congruència a que obliga el càrrec amb el que tots us investim. Probablement siguin pocs els vots, diferents i anònims, però tots amb un nom i en confiança. Un escó per quatre anys. Si fatalment, pel que fos, hores d’ara encara no sentiu l’obligació de servei, si no sentiu el càrrec, si no sentiu l’alta responsabilitat –que fins i tot això hem d’arribar a dir-vos!-,  si és el cas, deixeu córrer el vostre escó si us plau. Potser així tot anirà una mica millor. Al cap i a la fi, la verdadera autoritat és a l’abast de tothom qui vulgui, només cal saber-se donar com a  persona humana. Treballant per una clara independència política i econòmica del associacionisme civil, també treballem per  facilitar el retrobament de la ciutadania amb la classe política que tots necessitem.  

 

Editorial de La Drecera. núm. 124  novembre - desembre 2010
INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA

Editoriales anteriores