De la SOSTENIBILITAT a la SUSTENTABILITAT

Aquest darrers anys tot ha estat sostenible: L'economia, l'empresa, el medi ambient, el cotxe, la dieta, la roba interior ... Al final ens ha passat com a aquella flamenca tonadillera a la que “se le gastó el amor de tanto usarlo”. Les paraules cal saber-les usar, però també cal saber-les suar.

La humanitat és sobrevivent i, en molts casos, supervivent. Des dels seus orígens, s’ha sabut sustentar.
En termes més agraris, el diccionari també ens diu que sustentar és alimentar, nodrir. El que sustenta, ho fa de baix a dalt. Tot comença a ran de terra, amb uns bons fonaments, amb una bona llavor. Només així, tenint sempre en compte el sòl, es pot arribar als  fruits, aconseguir que el treball perduri constructiu i productiu en el temps. La torre de Babel s’ensorrà, no només per voler arribar al paradís diví sinó, per oblidar les qualitats de la terra amb que estava feta i com aquesta es sustentava.  

Aquells que sostenen, els sostenidors, ho han de fer, generalment, de dalt cap a baix. En l’exercici de sostenir, sovint s’acaba per oblidar el sòl, per prescindir de la terra. Hàbils en el missatge profètic, els sostenidors van anunciar alhora el paradís de la sostenibilitat i el infern pel infidels. A les altes finances, pel consubstancial fet de ser altes, cada cop els va agradar més això de sostenir. Un dia, des de la solejada i potent alçària de gratacels babelians i globals, van voler sostenir-ho tot. La bona marxa d’aquell immaterial sistema augurava un creixement sense aturador, un paradís on la protecció sostenible tenia un lloc preeminent. La cosa, vista des de baix, des de la terra, feia basarda. Allò tenia que petar algun dia. La tibantor de tants ascensors socials, de tants salaris i rendes injustificables, en definitiva, de tant creixement sostingut, provocà l’aparició d’esquerdes i ensorraments a l’edifici. Els fils, cordes, sirgues i cadenes, dels sostenidors, es començaren a trencar. Els autòmats sostinguts, emmudiren i s’aturaren. Les marionetes i les titelles caigueren fins formar part de tot el munt de runa.

La gravetat és greu per constitució i a major altura encara ho és més. Quan de més amunt ha caigut el sostenidor, la topada amb el sostingut i amb el terra han estat més doloroses i mortals. L’anglès Isaac Newton va ser el descobridor d’aquest principi fonamental de la física a través d’una poma –que ara també pot resultar interessant per a l'economia -quasi tots havíem oblidat el poder inspirador i simbòlic d’aquesta fruita i el de tots els aliments en general. Havíem oblidat que tot i estar graciosament sostinguda a la branca del arbre de la eternitat, així era també fondament venenosa per a l’ànima. Allí no calia menjar-la per viure, només sinó per intentar ser com Déu. La seva existència també a la terra d’exili, la de la suor, la tangible, la productiva, encara avui ens sustenta el cos a tots i ens alliçona dels greus perills de la supèrbia humana.

Editorial de La Drecera. núm. 125. Gener - Febrer  2011
INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA

Editoriales anteriores