De la gravetat a la pressió:
L’accionista contra el ciutadà?

 

No fa massa que parlaven com d’inhumana és la natura i, alhora, com de necessària n’és per l’home. La societat de mercat també ha resultat ser força inhumana, però resulta imprescindible per la nostra actual pervivència. Les pressions sobre el mercat i les primes de risc, hores d’ara, esdevenen huracanades. Va ser un català nascut a Artés (Bages), curiosament, qui va inventar el baròmetre aneroide. El jesuïta i meteoròleg Frederic Faura, fundador i director del Observatori de Manila, es va preocupar pels terribles tifons que assolaven la població. Així doncs, construí el primer baròmetre per poder preveure, al menys amb vint-i-quatre hores d’anticipació, aquells temporals ciclònics. Davant els danys de les pressions, és convenient crear instruments de previsió. La previsió sempre ha estat, i és, la gran assignatura pendent dins la curta història de la ciència econòmica. Recordo com Fabià Estapé, feia sovint plaga de la general manca de previsió de l’economia i dels economistes. Aquests darrers mesos, hem passat de conèixer i patir el poder de la gravetat en l’economia a experimentar la devastadora força de les pressions en el mercat del deute. Amb la prima de risc a mercè d’altes i baixes pressions imprevistes, el baròmetre del bon Pare Faura no te rés a fer. Si te a veure, però, la seva actitud previsora, tan fonamental per les ciències meteorològiques i geofísiques. Queda clar que les agències de qualificació, tipus Moody’s, Standard & Poors o Fitch, no son agències de predicció, ni els pertoca pas.  Caldria però, una entitat indicadora, previsora, que  apaivagués el natural histerisme i l’actitud substancialment poruga del diner. 

La previsió de les pressions, te molt a veure amb l’observació i anàlisi del comportament i procedir d’aquells grups corporatius, d’aquells que avui tenen molts més diner i poder que tots els Estats junts. Normalment actuen al marge dels governs, de manera que els ciutadans demòcrates del món van perdent sobirania malgrat els seus  votats representants. La crisi del model de les Caixes, regides per assemblea i vot, ve primordialment pel rebuig i pressió de la mundial i creixent societat d’accionistes. Dins el seu sistema no habita el poder democràtic, sinó el poder de l’acció. El lema: “Un home un vot” no existeix dins la societat de mercat. El trist destí econòmic de la societat Grega, ”mare històrica de la democràcia”, contrasta de valent amb l’èxit econòmic de la dictadura sobre l’individu que practica la Xina.

L’esquizofrènia bipolar de la societat moderna està servida: Aboca l’accionista contra el ciutadà treballador i votant, que ben sovint son la mateixa persona. La societat de mercat ataca la societat demòcrata i la societat tecnològica hi ajuda amb algun  bon cop de sabre. El model Caixa ha hagut de fer el cor fort i la ment eficient, defenent i venent la seva ànima, no precisament al diable, sinó a un món desanimat. Avui, per exemple, la fiscalitat pública espanyola retè entre un 35 a un 46% de les rendes del treball de tots els  treballadors votants i, en canvi, perdona, generosa i despistada, amb un 19% de retenció les rendes de cada accionista, que és on radica el poder multinacional d’aquest món en crisi. Si els Estats volen preveure els ciclons al estil del bon jesuïta Faura, que comencin a retenir als accionistes  igual quantia que als treballadors. Retenir fiscalment amb equitat del treball i de l’acció, és camí cap una economia més productiva i, valgui també la mentida si ho és, més i humana i democràtica. L’apostolat del model Caixa no ha de morir pas al circ menjada pels lleons, sinó posar humanitat, previsió, caritat i servei, allà on falti. Al cap i a la fi  l’economia és instrument al servei, i no pas a la perdició, del home i les seves societats.    

 

Editorial de La Drecera. núm. 128. Juliol - Agost 2011
INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA

  

Editoriales anteriores