LABOR PRIMA VIRTUS

"Labor prima virtus", “Labor omnia vincit”. Això escrivia  Virgili a les seves Geòrgiques. A la ciutat de Tàrrega trobem la casa, estil Arts&Crafts, pròpia d’Enric de Càrcer i Sobies. Al capdamunt d’aquest edifici hi podem llegir el títol de l'editorial d’avui, que reproduïm a la nostra portada: El treball és la primera virtut. Reforçar l’afany de ser i de fer per servir, per ser útils, és el treball més autènticament humà. Cada un la seva part, cada un en el seu saber, talent i vocació. El caràcter d’un poble s’explica, sovint, pels trets característic del seu treball. El poble català comparteix amb el Regne Unit alguna cosa més que el patró, Sant Jordi.



William Hazlitt, el 1805, al seu “Principles of human Action” va escriure, amb el seu estil rude i sense ornaments: (...)”Les persones més sensates que és possible trobar són els homes de negocis, els empresaris. Homes de món, intel·ligents, que raonen segons el que veuen i el que saben, en comptes de llançar-se a discussions ideològiques i emotives sobre com haurien de ser les coses.” Ben segur que la sensatesa  dels nostres primers homes de negocis, dels nostres viatjants, ha sabut també reforçar el seny que tradicionalment ha acompanyat Catalunya. La forma en que Hazlitt descriu l’home de negocis anglès s’assembla força a la d’un empresari català. Ho fa però d’una forma tan descarnada, tan de víking que, tot hi entenent el seu discurs, un mediterrani en podria treure llesca i forrolla per muntar una vaga general permanent: (...)”L’home de negocis és roí, el seu temps és el seu diner i busca sempre el camí més curt malgrat la llei. Tira constantment de la seva carreta on desenvolupa el tràfec, negoci o professió i, s’aprofita de conèixer les debilitats de la condició humana.”


Un alt funcionari del Regne Unit que, ves per on, llegeix la Drecera i en català; felicitava l’editorial de la nostra revista, de gener d'enguany, per haver lligat, de forma tan irònicament anglesa i pedagògica, l’economia amb la llei de la gravetat i les clares diferències entre allò sostenible i allò sustentable. Preguntava, tot seguit, si l’editorialista sabia que Sir Isaac Newton havia estat un dels millors Directors de la Casa de la Moneda del Regne Unit a finals del segle disset. Doncs no. En aquell temps, les monedes eren de metalls nobles. Però força més important que l’or era la paraula donada i la feina ben feta. El primer traïdor de la democràcia moderna, un mentider sense paraula, va ser Richard Nixon, que va haver de plegar de President dels Estats Units. Va ser aquest mateix qui, durant el seu mandat, va tenir l’encert de treure la paritat i patronatge de l’or amb el dòlar i, així, les altres monedes desenvolupades seguiren el camí d’una nova economia basada en el creixement il·limitat que ens ha dut fins l’actualitat. La pèrdua de confiança actual ve d’aquesta manca progressiva de lleialtat, de la mentida premeditada i de tirar irresponsablement del manubri de la màquina dels bitllets.  El vulgar retorn dels roïns al valor refugi del mercat de l’or, ratifica el retorn a les cavernes d’Alí Babà i els quaranta lladres. És l'insult més gran a la societat moderna. 


Res ja no tornarà a ser igual. Ens cal un retrobament honest i de servei amb el treball, amb l’inevitable vocació social de la naturalesa humana. 

 


Editorial de La Drecera. núm. 129. Setembre - Octubre 2011

INFORMATIU AGRARI DE L’INSTITUT AGRÍCOLA

Editoriales anteriores