La necessitat no entén de lleis, però que fan les lleis allí on només manen els diners?

 

El carro ens va pel pedregar i ni els que l’estirem ni els que l’empenyem no sabem posar-nos d’acord. La Catalunya de les grans aventures globals demostra haver oblidat  aquella Catalunya de les estructures i els serveis, tan necessaris per tots els que hi vivim: Tenim un Canal Segarra-Garrigues amb un consum energètic insostenible i amb força ocellets, de secà, al cap. Un canal que només pensa en l’aigua per veure-la o per beure-la i no pas per poder produir aquell menjar que ens caldrà a tots d’aquí ben poc i que no podrem anar a buscar fora tan fàcilment com fins ara. Tenim un Aeroport del Prat també ple d’ocellets però d’aiguamoll. Un aeroport que és una pura ruïna -inclús per a la Generalitat- i sense aconseguir companyies d’alta volada intercontinental. Tenim un Port de Barcelona, voltat d’un intocable verger d’algues posidònies oceàniques. Un port sense suficients magatzems de gran capacitat ni de productes especials i, a més, sense entrades ni sortides de ferrocarril per poder facilitar aquelles mercaderies que demana la nostra, ja exigua, plataforma industrial. Tenim una xarxa de carreteres deficient i en bona part saturada. Tenim una ciutat de Barcelona poblada de tuneladores fent rovell i sense les estacions que ara ens calen. Són casuals tots aquests fets i molts d’altres? No, sens dubte. Vigilem, doncs, de no empitjorar-los en plena fragilitat. Vigilem de no ser definitivament dominats i engolits -si ja no ho estem- pel Gran Capital i acabar com la Capital Gran del joc i la prostitució. Demanar ser una filial de ‘Las Vegas’ a Europa, sembla un interès força sospitós per una nació que vol captenir-se i decidir tota sola. De país independent a “macro puticlub”? La nostre Moreneta deu haver caigut sobtadament de la trona i el Salvador ara té un bon nyanyo i la corona mig abonyegada. Somnis d’esquizofrènia bipolar? 

 

Cada dia que passa, se’ns apila més feina a fer i, mentre, certs polítics, ‘representants del poble’ i opinòlegs, segueixen esbatussant-se, amb festives ideologies i independentismes de pancarta, pels carrers de les ciutats. Jugant a capitalitzar la indignació d’uns  ciutadans lliures de tota culpa, que no han fet ‘res de dolent’. És per tot això que ara, amablement se’ls comunica que poden apedregar qui faci falta per tal de garantir ‘els drets socials’. Perillós populisme neolerrouxista que ven gratuïtament una vida feliç, bondadosament abúlica i consumidora. Com que hem acceptat que els diners manin per sobre de qualsevol llei humana o divina, la vida ha anat perdent força sentit, esdevenint francament incomprensible. A les portes de l’Infern de la “Divina Comèdia”, la del florentí Dante Aliguieri, aquell de “l’avara povertá dei catalani” (l’avara pobresa dels catalans), ens recorda que els qui ho passen pitjor, amb diferència, són els prínceps negligents, els abúlics. Aquells que deixen passar la vida somiant-la, sense fer-hi res de bo. Uns humans que no els volen al Cel ni tampoc a l’Infern. Llavors, la tortura del Purgatori esdevé la pitjor de totes. Cal saber mirar-nos des de dins i actuar. Tots els ciutadans hem de tenir avui un ferm compromís amb la nostra societat i amb el treball, del qual no en poden pas desistir les Patronals ni els Sindicats. Aquests s’hauran de regenerar profondament, si és que volen ser útils i seguir gaudint de la confiança de tots.

 

Avui la crisi la paga tothom i uns més que d’altres, però ens cal la dignitat, l’esforç responsable, d’identificar individual i col•lectivament tots els nostres ‘pecats’ i posar-hi adequada solució. Afrontar amb intel•ligència aquella necessitat que ens afecta, situant-nos ben lluny de l’evasió i el somni. Uns temps superficials, de vanitat i enveja, com els que hem viscut fins ara, no ens ajuden gens. En una recent entrevista a Punto Radio preguntaven, amb força mala intenció, al senyor Oriol Pujol Ferrussola: Vostè somnia en ser el President d’una Catalunya independent? La contesta va ser: Escolti, jo somnio en coses força més divertides! No sabem quines deuen ser aquestes altres coses força més divertides ... però al menys, durant el dia, mentre siguem desperts ... deixem de somiar si us plau! 


Article publicat a La Drecera 131. Gener - Febrer 2012
Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Editoriales anteriores