Confiant en nosaltres, confiant en Europa.    

   

Més d’un cop hem parlat de la convenient unitat d’Europa. Hores d’ara, les raons són de clara necessitat i prou més que evidents. Tots els Estats europeus no tenen altre futur viable econòmicament que el que junts es puguin donar a Europa. Individualment i col•lectivament hem de saber retrobar un treball productiu i socialment responsable.  
A finals del segle XIX, el gambeto era una peça de roba que expressava el compromís exemplar dels catalans amb el treball. Aquest era un capot lleuger amb mànegues útils que protegia la roba ordinària, però que també era usat en dies de festa, al ball o en cerimònies oficials de representació acompanyat amb barretina o copalta. Entre la  revolta de les quintes, que va marcar un canvi profund en l’estil del treball a Catalunya, i la ridícula pèrdua del ‘imperi espanyol’, el gambeto va anar donant entrada al sobretodo. Els regeneracionistes volien un canvi substancial del conjunt de l’Estat. Espanya, i no només Catalunya, s’havia de posar a treballar seriosament. Aquesta va ser, doncs, la intenció política, aquest va ser el missatge. Però finalment, el sobretodo només va acabar quallant seriosament a Catalunya i la cosa va quedar en un catalanitzat ‘sobretodu’, a sobre de tot. Una estranya situació, amb cornamenta inclosa, de seguir treballant per Espanya durant tot el segle XX. Catalunya com a zona de treball. La ruïna dels anys vint i el consegüent desastre del trenta-sis, va demostrar que això del treball encara no estava prou clar al conjunt de l’Estat. El Generalísimo prou que va intentar que la Una, Grande i Libre, treballés seguint l’exemple de la industriosa Catalunya, però no se’n va sortir. Val també recordar com, el President de la Generalitat, Jordi Pujol, amb modernitat democràtica i sense referències a folklore tèxtil de cap mena, insistia en que “Català és aquell que viu i, sobretot, treballa ‘a’ i també ‘per’ Catalunya”. Evidenciant així la beneficiosa cohesió i estabilitat social que dóna un treball responsable i una feina ben feta. Mentre, la resta de l’Estat, allò s’ho mirava amb cara d’enze i pensant que per ser espanyol no calia pas treballar massa o gens, sinó només néixer dins el territori en qüestió, és a dir a España.   
És ara, en aquests perillosos dies d’espelmes titil•lants i d’una corrent elèctrica ben cara, que ens acompanya una foscor que no és només nocturna. Notem amb sorpresa, que sense treball a Catalunya, molts van deixant de sentir-se tan catalans com eren. A part de la pluja o de la neu, són ben poques les coses que cauen gratis del cel, la majoria ens les hem de guanyar treballant, malgrat la sagrada Constitució. Aquests darrers temps un bon grup de ciutadans dorm el perillós son dels negligents volent que se’ls faci tot i de franc ... Aquesta actitud no te cap altra sortida que el desastre total. Al segle XIII, quan aquest país era la primera potència econòmica d’Europa i del món llavors conegut, fins el senescal del Rei -el reiner-, per anar ben servit, es feia ell mateix el llit. 

Més d’un cop hem parlat de la convenient unitat d’Europa. Hores d’ara, les raons són de clara necessitat i prou més que evidents. Tots els Estats europeus no tenen altre futur viable econòmicament que el que junts es puguin donar a Europa. Individualment i col·lectivament hem de saber retrobar un treball productiu i socialment responsable.  


A finals del segle XIX, el gambeto era una peça de roba que expressava el compromís exemplar dels catalans amb el treball. Aquest era un capot lleuger amb mànegues útils que protegia la roba ordinària, però que també era usat en dies de festa, al ball o en cerimònies oficials de representació acompanyat amb barretina o copalta. Entre la  revolta de les quintes, que va marcar un canvi profund en l’estil del treball a Catalunya, i la ridícula pèrdua del ‘imperi espanyol’, el gambeto va anar donant entrada al sobretodo. Els regeneracionistes volien un canvi substancial del conjunt de l’Estat. Espanya, i no només Catalunya, s’havia de posar a treballar seriosament. Aquesta va ser, doncs, la intenció política, aquest va ser el missatge. Però finalment, el sobretodo només va acabar quallant seriosament a Catalunya i la cosa va quedar en un catalanitzat ‘sobretodu’, a sobre de tot. Una estranya situació, amb cornamenta inclosa, de seguir treballant per Espanya durant tot el segle XX. Catalunya com a zona de treball. La ruïna dels anys vint i el consegüent desastre del trenta-sis, va demostrar que això del treball encara no estava prou clar al conjunt de l’Estat. El Generalísimo prou que va intentar que la Una, Grande i Libre, treballés seguint l’exemple de la industriosa Catalunya, però no se’n va sortir. Val també recordar com, el President de la Generalitat, Jordi Pujol, amb modernitat democràtica i sense referències a folklore tèxtil de cap mena, insistia en que “Català és aquell que viu i, sobretot, treballa ‘a’ i també ‘per’ Catalunya”. Evidenciant així la beneficiosa cohesió i estabilitat social que dóna un treball responsable i una feina ben feta. Mentre, la resta de l’Estat, allò s’ho mirava amb cara d’enze i pensant que per ser espanyol no calia pas treballar massa o gens, sinó només néixer dins el territori en qüestió, és a dir a España.   


És ara, en aquests perillosos dies d’espelmes titil·lants i d’una corrent elèctrica ben cara, que ens acompanya una foscor que no és només nocturna. Notem amb sorpresa, que sense treball a Catalunya, molts van deixant de sentir-se tan catalans com eren. A part de la pluja o de la neu, són ben poques les coses que cauen gratis del cel, la majoria ens les hem de guanyar treballant, malgrat la sagrada Constitució. Aquests darrers temps un bon grup de ciutadans dorm el perillós son dels negligents volent que se’ls faci tot i de franc ... Aquesta actitud no te cap altra sortida que el desastre total. Al segle XIII, quan aquest país era la primera potència econòmica d’Europa i del món llavors conegut, fins el senescal del Rei -el reiner-, per anar ben servit, es feia ell mateix el llit. 


 


Editorial La Drecera 132. Març - Abril 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Editoriales anteriores