“Ha arribat l’hora de jugar al dominó, carregar l’iPad de llibres i conrear un hort!”

 

Un soci i col·laborador de l’Institut Agrícola, al final d’una estratègica reunió de treball, va deixar caure la frase que avui posem sota el títol de la nostra editorial. Irònic i provocador, sovint gaudeix remenant la bona llet amb una branca de cicuta i mai acostuma a dir les coses per que si. Calia doncs provar de resoldre aquella frase críptica, aquells deures camuflats, d’alguna manera.


Per què ens cal jugar al dominó? Hem de tornar a comptar. Fer comptes quotidianament i saber així, per defecte, els possibles comptes dels altres. Partir de les nostres fitxes i de les fitxes a la taula per així poder  visualitzar, en temps real, què de bo i de dolent tenen els altres que juguen amb nosaltres i així anar prenent i deixant, construint, facilitant o complicant el joc a base de simetries matemàtiques, d’equacions, a la vista de tothom. Cada partida és una lliçó, i  com que d’un joc es tracta hi ha entreteniment i relació, treball individual i en equip, guanyador i perdedor, però també hi ha normes i ens cal, a més, fer-les complir, identificar al possible trampós o estafador i fer-lo fora del joc si s’ho mereix.  


Per què ens cal carregar el I-Pad de llibres? Hem de seguir usant i optimitzant les noves i les millors tecnologies al nostre servei personal i al de tota la societat. Sense deixar de formar-nos e informar-nos, hem de saber trobar aquells temps de silenci i solitud per poder pair i planejar l’ús profitós i productiu dels coneixements assimilats.


Per què ens cal conrear un hort? Del problema en fem aprenentatge, servei i guany, i de la festa en fem memòria col·lectiva. Cal retrobar la cultura de l’esforç. Tornar a observar la constància cíclica, el creixement constructiu, productor i productiu de les plantes. Valorar i sospesar el missatge d’allò sustentable front allò sostenible. En definitiva, saber convertir el problema en lliçó i fer de la lliçó una pedagògica festa pels nostres infants i familiars, per tota la societat. A Catalunya la victòria del hort, va ser vèncer les plagues i contratemps. Per poder aconseguir unes verdures delicioses calia lluitar i vèncer els caragols. Aprenem a menjar-nos el problema i a transformar-lo en nova energia juntament amb tots els fruits de l’hort. La festa de la caragolada recorda la victòria intel·ligent d’un poble. Aquesta és la que dona dignitat a les societats humanes. Esperem que la solució als nous problemes actuals no sigui un retorn al canibalisme.


Fa molts anys, Salvador Dalí espantava els nens de Cadaqués fent de bavós caragol amb els índex a banda i banda del seu crani i amb el bigoti ben punxent. Allò si que era un autèntic gasteròpode, amb els seus quatre palpes retràctils. Així era com el geni acollonia la quitxalla amb el bram de: Sóc un caragol!  Sóc un caragoool ... !  Només pur surrealisme? o potser, també, la supervivència d’un poble! Supervivència elevada per l’artista a categoria d’un valuós art universal! Així doncs... Nulla estetica sine etica.   

 

Article publicat a La Drecera 133. Maig - Juny 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Editoriales anteriores