De l’encariment dels aliments i la inesperada globalització de la fam.
 

Els carburants van cars però les farines també. Amb l’horitzó actual d’un preu pel productor de cereals que oscil·la en els 230 euros/tona -i pujant-, hi ha un risc elevat de que l’alimentació torni a ser de les primeres preocupacions i despeses a les llars europees. Des de que el mercats de les matèries primeres alimentàries formen part indestriable del conjunt de l’economia mundial, s’ha donat un nou i creixent fenomen inesperat, que podem denominar la globalització de la fam.  


A Europa, la cosa ja no està només per plànyer els Estats subdesenvolupats, o donar només les culpes al canvi climàtic, a la sequera o els biocombustibles. El preus segueixen pujant arreu perquè arreu la demanda de matèria prima alimentària supera, en molt, l’oferta. Tenim al davant nous procediments de producció de matèria alimentària, de demandes i de poders adquisitius. Certs Estats del món, tenen avui la capacitat, agilitat i forma, de generar, mobilitzar i emmagatzemar, grans produccions en pocs mesos i a llocs ben diversos. En pocs anys, aquests Estats s’han anat deseixint de la clara dependència de proveïment que tenien amb els mercats internacionals de compra venda i especulació de matèries alimentàries, especialment Xicago. Tot això s’està realitzant dins un comú espai econòmic global que conviu amb unes fronteres administratives sovint fràgils i corruptes. L’estratègia d’una seguretat alimentària Europea, fa anys que està fracassant estrepitosament front aquesta globalització productiva que domina els mercats d’uns pocs països que, fins ara, sempre havíem mirat per sobre l’espatlla.   

 

Fins i tot Estats Units, fa més de tres anys que paga bona part del seu deute amb la República Popular de la Xina amb moresc, fava de soja i d’altres, tot amb silenciosos vaixells que ara solquen el Pacífic en direcció Beijing i que abans solcaven l’Atlàntic en direcció a Europa igual com ho feien també els del Brasil o l’Argentina on, per cert, la seva Presidenta ha tingut la brillant idea d’arrendar la finca pública patagònica, ‘només’ per cinquanta anys, als xinesos. A Comodoro Ribadavia tots els cartells de negoci ja s’escriuen en cantonés. Estem resultant més tontos que el pobre Lluis XVI. Poques hores abans de ser guillotinat, li deia a Maria Antonieta de Austria: “i ara, els francesos, que faran sense nosaltres?”  Això mateix! Si ... , Què farà ara aquest pobre Món mundial sense la mandrosa i benestant Europa del coneixement i els serveis?  

 


Editorial La Drecera 134.  Juliol - Agost 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Editoriales anteriores