EL VIATGE DELS CRANCS

 

Els crancs són porucs, és per això que tenen la closca tan dura i sempre van enrere. Els crancs són valents, és per això que ho trinxen tot amb les seves fortes pinces, fins oponents tant durs com els mol·luscs. En català un cranc també és un càncer, una neoplàsia. Malaltia avui massa comuna, on unes cèl·lules decideixen començar a multiplicar-se amb independència i desordenadament, a alimentant-se a expenses del cos d'on provenen. El cos treballa amb uns sistemes d’ordre i concert els quals el cranc  no respecta i que destrueix si li ve a tomb. El cranc sembla que no mati, però morint el cos sempre mor el cranc. Si es mata el cranc, o si es separa el cranc, el cos viu. Així un cranc sense cos no pot viure de cap manera i un cos sense cranc si que ho pot fer. Això no està escrit amb cap intenció de mal averany. Només és una definició enciclopèdica del concepte cranc. 


Joan Maragall deia que les societats humanes es poden dividir en dos grans grups: Les que miren endavant per avançar i les que miren enrere per no extraviar-se. En una frase afortunada el poeta ens retrata les dos Catalunyes, tant necessitades sempre l’una de l’altra. Una posició que en el fons demana que els dos grups fossin capaços d’aconseguir una societat alhora sense pèrdues i sense pors per trobar el seu futur. Parlant de més pors, fa dècades, el primer president de la F.A.O. també dividia el món en dos: Els que no dormen perquè tenen fam i els que no dormen per por als que tenen fam. Visió més política i combativa, però que demana clarament acabar amb la fam i així, a part de poder menjar alguna cosa,  podríem dormir tots tranquils d’una vegada. 


L’èxit humà sempre demana esforç, suma de capacitats, seny i alhora rauxa. Però, per damunt de tot, l’èxit demana també eines honestes i lleials. És avui la independència de Catalunya una eina realment oportuna i útil, objectivament necessària per l’èxit futur dels catalans i del món? Cal saber que el veritable èxit només s’aconsegueix quan es mereix i mai quan es demana. Els premis, els reconeixements, hi són quan no s’esperen. Però com deia Sant Antoni Mª Claret a Cuba mentre donava classes d’horticultura als seus catequistes estimats: “Xiquets, qui no val per servir, no val per viure!”.


Qui viu servint no té fronteres i qui només viu exigint-les se li tanquen totes, amb raó o sense. Si ha d’existir una autèntica obra nacional, lluny de negocis i roïndats humanes; si aquesta obra nacional vol assolir algún èxit; si vol ser duradora, a banda de pactes fiscals, de pressupostos, balances i altres històries, ha de saber ser oportuna, especialment verdadera, honesta i lleial amb ella mateixa, capaç de ser estimada per aquells al quals servirà. Cal que allò que pertany a l’esfera pública sempre sigui fiançat pel bon exemple. El vector d’autoregressió social sempre té una base d’engany i d’egoisme inalienables. AlS pobles petits els costa ben poc tancar-se davant l’enveja de no poder ser allò que no són i aquesta és part de la seva autodestrucció. En definitiva: Qui no val per servir, com avui encara els passa a molts polítics, no val, ni valdrà mai, per viure.     


 

Editorial La Drecera 135. Setembre - Octubre 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Editoriales anteriores