Èxit en la coexistència empresarial agrària a Catalunya

 

Davant la pobre i ruïnosa proposta d’una agricultura catalana ecosostenible que ens proposen bona part dels nostres despistats periodistes i, fins i tot, el nostre mateix Departament d’Agricultura, des de l’Institut Agrícola gosem d’explicar-vos l’èxit de la coexistència de models i dimensions empresarials a l’espai agrari català. Com que potser alguns prohoms només surten de Barcelona durant els caps de setmana, nosaltres humilment, els  expliquem quelcom del que passa fora de la gran conurbació onanita barcelonesa de dilluns a divendres. Hores d’ara, sembla estrany que els economistes que ens han d’il·lustrar per sortir de la crisi i que tenen la sort d’escriure opinant als diaris, no els faci cap basarda seguir donant suport a un model manifestament ranci i ruïnós, inspirat, com a mínim, en l’agricultura  preromàntica del segle XIX. Hi ha cert temperament urbà que encara es pensa que avui menja exclusivament del que fan els seus masovers o els seus tradicionals pagesos, defensors amb la falç del nou Estat Proto-independent català. Doncs no, des d’abans de la primera crisi del petroli de l’any 1975 i ben al final d’un proteccionismes agrari que el fets alimentaris, en concret, ja no són així. Aquest 2012, el 62% del que s’ha acabat menjant a l’Europa comunitària ha estat comprat fora d’Europa. En el context actual, necessitem produir tot el que ens sigui  possible dins els nostres propis límits i, fent-ho així i amb excel·lents collites, encara seguirem necessitant més de la meitat del que ara importem. No sabem, tampoc, què volen donar a entendre amb això de dilapidar el recursos naturals catalans. Mai havíem tingut tan bosc com ara i això que encara se’ns van cremant de tant en tant. La serra de Prades, històricament una endèmica muntanya pelada, avui és bosc quasi en la seva totalitat i , a més, s’hi fan patates i d’altres envejables i profitoses produccions. És impossible?  no ... és real!  D’això se’n diu coexistir, saber fer les coses amb ordre i concert.    


Avui en portada i a pàgines interiors, amb entrevista inclosa, vos mostrem dos models d’empresa i d’empresaris agraris amb prou ben diferents objectius, dimensions, produccions i productes, clients i mercats. Empreses que saben coexistir inclús territorialment doncs, en aquest cas, una i altra no disten més de tres kilòmetres de distància. Cal informar doncs  als nostres periodistes que a Catalunya hi ha  força més talent a certs indrets rurals que no pas a la aborrallonada conurbació barcelonina. La globalitat i la tecnologia ens demostren com molts personatges intel·ligents i talentosos d’avui viuen als llocs més inversemblants de la terra, també a la Noguera, a la Segarra o al Pallars Jussà, on hi ha investigadors, doctors, màsters i empresaris agraris. Empreses petites i grans, locals i multinacionals, moltes de primer nivell i algunes que fan negocis desconeguts per la majoria. No es tracta ara de menystenir o d’envejar un talent rural que es desconeix, però si de saber que existeix una Catalunya econòmica i empresarial agrària molt diferent a com se la imaginen certs economistes, certs creadors d’opinió i avui fins i tot, ben tristament, tal com se la imagina el nostre govern.         

Editorial La Drecera 137. Gener - Febrer 2013

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Editoriales anteriores