La normativa referent als camins en el món agrari (I):

LES VIES PECUÀRIES A CATALUNYA

Com és propi i natural des que l’home transita per aquest món, hi ha hagut la necessitat d’establir unes vies o llocs de pas. Segurament a l’antigor no hi havia massa problema, o més aviat no es filava prim de qui era el propietari del terreny pel qual es transitava. Però amb el pas dels segles la cosa es va posar més seriosa, es van delimitar i descriure els passos i les seves nombroses denominacions: les vies romanes, els camins rals, les carreteres, els camins de desembosc, els camins de sacrament, els carrers, els camins ramaders, etcètera. 

Però com sol passar sempre, no va sortir tot plegat alhora i d’un mateix lloc. Depenent de la utilitat, la necessitat, el costum, la jurisprudència i d’infinitat d’altres factors socials, econòmics i polítics, es va definir i regular de forma independent. Per tant, la normativa que regula els camins i les vies de pas està escampada arreu. Existeixen, això sí, normes específiques (Llei de Carreteres, Llei d’Urbanisme, legislació d’accés motoritzat al medi natural, legislació del patrimoni de l’Administració, etcètera) però encara queden molts aspectes vinculats especialment amb el món agrari que no estan del tot descrits, o si més no, es basen en preceptes de força antiguitat i basats en circumstàncies que actualment han pogut variar ostensiblement.

Nogensmenys, cercar la titularitat dels camins -siguin públics o privats- es  converteix en una tasca difícil i frustrant que cada vegada  costa més  d’esbrinar, en perjudici de centenars de propietaris i/o explotadors. Afegint-hi que la propietat privada de la majoria dels camins que transcorren per les zones agrícoles i que donen accés als camps, pertanyen als seus titulars, i s’han de respectar els seus drets. 

Donada aquesta situació, i pels sovint malentesos o desconeixement de quin és el marc jurídic d’aquesta matèria, hem cregut oportú iniciar una sèrie d’articles, tot el didàctics que puguem. El primer el dediquem a les vies pecuàries, que si bé potser no semblaria que hauria de tenir massa rellevància donada la cada vegada més ramaderia intensiva (i conseqüentment estabulada i “sedentària”), sí que hem cregut oportú mencionar-lo, per l'ús que se n’està fent per part de les Administracions –essencialment ajuntament- per a la nova obertura o “recuperació” d’antics camins ramaders per a reconvertir-los en vies verdes, carrils bici, itineraris de natura, etcètera. Aspecte aquest que no té res a veure, entenem, amb l’origen i justificació de l’existència de les vies pecuàries. Us animem a que en prengueu coneixement i decidiu què us sembla.

LES VIES PECUÀRIES

Breu història

Originàriament, les vies pecuàries constitueixen una xarxa d’itineraris delimitats, destinada exclusivament al trànsit dels ramats. Les seves èpoques d’esplendor es van succeir sota els auspicis del Honrat Consell de la Mesta (organització ramadera i econòmica creada per Alfonso X) que actuà al Regne de Castella durant els segles XIV a XIX –la seva abolició es dugué a terme el 1836 -. A Catalunya no tingué massa influència però també es protegiren dites vies.

La Llei número 3/1995 de vies pecuàries

Així com diem que hi ha una notable dispersió de normativa referent als camins i vies de pas, hi ha alguna excepció. Les vies pecuàries – o conegudes també com a camins ramaders - tenen una legislació pròpia i especifica, establerta en la Llei Estatal 3/1995 de vies pecuàries.

Certament és una normativa força nova, i incorpora alguna novetat respecte de l’anterior normativa (Llei Estatal 22/1974). Especialment, i pel que ens interessa i ja hem anunciat en la introducció, per què incorpora la justificació del manteniment dels camins ramaders per altres motius que no són els estrictament pecuaris.

Se’ls atorga el mateix règim jurídic que la resta de béns de domini públic. Però se’ls hi defineix un règim d’ús específic d’acord amb la naturalesa peculiar d’aquests camins tradicionals. Els camins ramaders són oberts a l’ús comú general, però el transit ramader hi té preferència de pas. En termes legals, aquestes vies són definides com rutes o itineraris per on discorre o ha discorregut tradicionalment el trànsit ramader (article 1.2 de la Llei 3/1995). A dits efectes, el pas del ramat és condició indispensable per a que un camí sigui justificat com pecuari. D’aquí la diferencia amb els camins públics municipals, ja que a aquests només se’ls exigeix estar subjecte a l’ús públic.

Però, i aquí entra la novetat “enverinada” de la nova norma, no només es justifica l’ús ramader al que han estat habitualment adscrites -trasllat de bestiar- sinó que s’alberguen altres usos compatibles i complementaris, en relació al servei de la cultura, el lleure del ciutadà i la biodiversitat (passeig, senderisme, cavalcada, “usos tradicionals”, ruta turística). Per tant,  no només es justifica l’existència de les vies pecuàries pel servei que puguin prestar al ramat, sinó que es permet o justifica també com a eina per a fer de corredor ecològic, per exemple, i com a suposat instrument afavoridor del contacte amb l’home i la naturalesa.
 
A efectes didàctics, la llei estatal de vies pecuàries es desentén de tota demostració atenent a l’ús públic dels camins, emparant-se en uns vells costums -el pas del ramat - per convertir automàticament un bé en domini públic i propietat directa de l’Administració. Béns que moltes vegades són de propietat privada, o almenys així hom ho tenia entès. D’aquesta manera és arrabassat un patrimoni de forma sobtada per part d’uns documents o suposicions que recullen el vell testimoni del pas del bestiar pels camins.
 
El “gravamen” de règim pecuari comporta  que el camí sigui patrimoni exclusiu de la Comunitat Autònoma, i que aquesta serà qui disposi de l’ús i gaudí del mateix. Traduint-ho a llenguatge col·loquial, trauran profit d’uns camins (vies) no només pel seu ús “públic” inicial (pas del bestiar) sinó per uns altres usos i aprofitaments (vies verdes, senderisme, cavalcada, ciclisme, itinerari de natura, etcètera). Apart, evidentment, pel fet de ser propietat pública, entra també tot un seguit de nova normativa i règim  d’infraccions i sancions.
De fet, per exemple, en el Projecte de Pla Territorial Metropolità de Barcelona –del qual ja s’ha dut a terme la seva aprovació inicial- es planteja territorialment la gestió i l’ordenació dels camins públics, tenint en compte els camins municipals i els camins ramaders. Misteriosament, sembla que ara l’Administració percep -i en fa especial menció- als camins ramaders, incloent-los sense cap mena de mirament dintre dels camins públics amb la justificació aparent del dret de pas del ramat. Però volem deixar ben palès que en la majoria dels suposats camins ramaders ara ja no hi passa cap ramat, o si més no, i amb el degut respecte, animal –certament que en certes èpoques sí que hi ha altres persones o animals racionals que potser hi circulen-.

Evidentment que majoritàriament en tot plegat es justifica que l’existència i recuperació dels camins ramaders es deu a evitar que “estan caient a l’oblit” o “són camins de gran importància històrica”. Però que a la pràctica, ni consta cap mena de documentació que ho acrediti, ni menys es pot alterar uns camins que sempre han estat de propietat privada i que ara es vol convertir en públic i com a zona de passeig. En molts casos ens trobarem que per esbrinar sí un camí va ser pecuari o no, la font es basarà en confessions o descripcions llunyanes recollides en llibres o documents perduts que ara, misteriosament apareixen de l’oblit. En vistes a tot plegat, cal estar ben alerta, i defensar la propietat privada.

 

Competència dels camins ramaders

Les competències en matèria de vies pecuàries es troben distribuïdes entre l’Estat i les Comunitats Autònomes. L’article 149.1.23 de la Constitució atribueix a l’Estat competència exclusiva sobre aquesta matèria. Així, a l’Estat, li correspon de forma exclusiva assentar les bases que regeixen  les vies pecuàries. Posteriorment seran les Comunitats Autònomes qui les desenvoluparan. Així mateix ha quedat ratificat per la referida Llei número 3/1995, quan en el seu article 2 s’atorga la titularitat dels camins ramaders a les Comunitats Autònomes. A Catalunya aquesta competència correspon al Departament de Medi Ambient i Habitatge mitjançant la Direcció General del Medi Natural.

 

Denominació i amplada de les vies pecuàries

La norma classifica els camins ramaders en funció de l’amplada:

  • Canyades, on l’amplada no excedeix de 75 metres.
  • Cordills, quan la seva amplada no sobrepassa els 37,5 metres.
  • Veredes , que són les vies que tenen una amplada no superior als 20 metres.

No obstant, encara que aquesta és la nomenclatura tradicional, depenent de les zones per on transcorrin, poden rebre altres noms: cabaneres (comarques de Ponent), carrerades (comarques centrals i orientals) o lligallos (terres de l’Ebre i Terol).


Naturalesa Jurídica

Els camins ramaders són béns de domini públic de les Comunitats Autònomes, i conseqüentment es defineixen com inalienables, imprescriptibles i inembargables. (article 2 de la Llei de Vies Pecuàries). La qualificació de camí ramader implica inherentment la seva titularitat pública, en el nostre cas, es converteix en patrimoni de les comunitats autònomes. Tanmateix, dita caracterització determina una vinculació total a una finalitat d’interès general, atorgant la propietat i la titularitat a l’Administració. Per tant, es tracta de béns que no poden ser de titularitat de les persones, no poden ser objecte de comerç i el seu gaudí i aprofitament ve establert pels ens administratius.  Per tant, l’actuació de l’Administració ha d'orientar-se a la preservació i adequació  de la xarxa viària ramadera així com garantir  i regular el seu ús públic. Alhora  han de vetllar per la integritat i conservació dels camins ramaders i garantir la continuïtat del trànsit ramader i dels altres usos compatibles i complementaris a aquest. Però ha estat que amb aquest zel de recuperar els antics camins ramaders, se n’ha fet un gra massa, incorporant en els expedients de delimitació camins que des de fa temps no eren emprats amb cap finalitat o que tindrien una més que dubtosa “justificació” de la seva existència.

Aquests camins s’utilitzaven per la transhumància dels ramats –especialment oví- que creuaven el país per aprofitar les pastures segons les diferents estacions de l’any. Situades estratègicament, aquestes vies, vistes com una gran xarxa interconnectada, unien les pastures d’estiu a la muntanya amb les d’hivern a la terra baixa.

Amb més de set segles d’existència, ara els camins ramaders travessen i segueixen recorrent la Península Ibèrica al llarg d’uns 125.000 quilometres de longitud, ocupant una superfície de 425.000 hectàrees en més de quaranta províncies. A Catalunya no existeix un inventari únic, però es calcula que almenys n’hi ha uns 8.300 quilòmetres. És evident, doncs, la importància de la seva regulació i el seu règim jurídic.

Creació de les vies pecuàries

Les Comunitats Autònomes, doncs, són les legitimades per determinar la categoria de camí ramader. Aquest procediment legalment es pot resumir en els tres passos següents:

  • La classificació: acte administratiu de caràcter declaratiu en virtut del qual es determina l’existència, amplada, traçat i demés característiques físiques generals de cada via pecuària (article 7 Llei 3/1995).  Es considera una actuació d’important rellevància doncs és la base de totes les actuacions que posteriorment que s’efectuïn.
  • L’atermenament o partionament: es fixen els límits físics de la via pecuària, de conformitat amb l’acte de classificació. La seva aprovació atorga directament la possessió i titularitat a la Comunitat Autònoma. I el que és més important i determinant, s’inscriu al Registre de la Propietat, prevalent enfront a anteriors titularitats –generalment privades- (article 8 Llei 3/1995).
  • L’afitament: consisteix en assenyalar els límits de la via pecuària, de manera permanent, sobre el terreny (article 9 Llei 3/1995).

Aquest procés haurà de ser fet amb deteniment i publicitat -el mateix article 8.7 de la Llei 3/1995 ho estableix-, però a la pràctica no ho és massa. El simple edicte publicat als diaris oficials no té massa efectivitat de cara a que els propietaris que termenejen amb els “presumptes” camins ramaders se n’assabentin. I molts cops no serà fins al mateix dia en que es dugui a terme l’afitament sobre el terreny (amb la notificació personal que exigeix la llei), en que hom prendrà coneixement i abast del procediment. Però llavors poques opcions de defensa li quedaran, doncs el l’expedient administratiu ja estarà tancant- sense possibilitat d’aportar documentació que demostri el desencert de l’Administració, per exemple- i només li quedarà l’opció de recórrer a la via judicial per a defensar els seus interessos patrimonials o la motivació de la recuperació d’un camí per a usos que res tenen a veure amb el seu origen i finalitat.

No deixem d’estar neguitosos per que això es converteix en un instrument més de la política intervencionista i “acaparadora” de béns de l’Administració amb l’excusa de la conservació de la natura i l’ús públic del territori agrari i forestal. Això sí, sempre sense cap mena de compensació econòmica ni tan sols agraïment.

Actualment a Catalunya ja hi ha més d’un centenar i mig de municipis que tenen els camins ramaders classificats. Però molts d’altres també estan en tràmit. Per exemple: Avià, Avinyonet del Puigventós, Berga, Lladó, Lluçà, La Roca del Vallès, Sabadell, Sant Bartomeu del Grau, La Torre de Claramunt, Olvan, Torrelles de Foix, Vilanant, etcètera. Potser s’està a temps per a deturar aquesta intromissió o, si més no, defensar-se. Perquè amb l’excusa aparent de recuperar i revitalitzar un patrimoni històric i emblemàtic, s’amaguen tàcitament altres interessos. Aquests venen disfressats en usos compatibles i complementaris dels camins, modelant-los en vies verdes, espais d’esbarjo (itineraris pedestres o de natura), carrils bici o similars.

Perquè, sincerament, l’Administració ho té força fàcil per a adquirir el domini dels passos pels quals tradicionalment ha passat –o havia passat, en la majoria dels casos- el bestiar. El procediment citat entén que, mentre no es demostri el contrari, l’Administració té raó –amb o sense documentació acreditativa-. Així, de cop i volta, el propietari que es creia digne de la possessió –i titularitat- d’un camí es veu sense cap defensa i essent-li d’extrema dificultat rebatre el document que prova el trasllat del ramat des de bell antuvi. Per tant us esperonem a que esteu a l’aguait dels procediments que puguin, o s’hagin, endegat al vostre municipi, per evitar aquesta intromissió directa en el patrimoni de molts camins que des de sempre han estat només emprats pels conreadors o propietaris de la zona, i no pel pas d’un bestiar que segurament fa segles que no ho fa, o no ho ha fet mai.

 

LA DRECERA. núm. 117. Setembre - Octubre 2009.

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Territori