Els camins privats

Els camins privats són tots aquells situats en terrenys de propietat privada i llurs propietaris poden disposar del seu domini, per a satisfer la necessitat de comunicació i accés a les finques de la seva propietat. La titularitat privada, doncs, es basa en l’ús i gaudi particular (article 541-1.1 del Codi Civil de Catalunya). Això, però, que abans era considerat com un dret universal i lliure de fer “dins de casa” el que ho volgués, ha quedat desvirtuat i quasi buit de contingut amb el malèfic concepte de la “funció social de la propietat” (article 541-2 del Codi Civil de Catalunya, per exemple) i les restriccions “en interès públic” (article 545-2 del Codi Civil de Catalunya). Sobre aquests aspectes hi aprofundirem en un proper article, però de moment, vagi per endavant que aquesta llibertat “absoluta” ha desmerescut força. 

En general, entenem per privats els camins que menen exclusivament a l’interior de finques privades o a habitatges particulars. També són considerats així les vies de desembosc obertes modernament en boscos de propietat privada i els camins de servei construïts per empreses privades per al seu ús particular (centrals hidroelèctriques, mines, pedreres, etcètera).

Nogensmenys, per cercar una definició més exacta, podem buscar-la en el “Costumari català”, que estableix que “són camins privats els que serveixen per a l’ús particular i exclusiu d’una hisenda o de diverses hisendes (...) També són privats els que segueixen un pas d’aigua, que no sigui de riu o de riera o de canal públic, els que segueixen un pas d’electricitat; les dreceres, encara que siguin de camí públic, i els corriols de travessa, encara que neixin i morin en camí públic (...) Pels camins privats d’una hisenda no hi pot passar sinó aquell que la té, i aquells altres als quals en doni llibertat, o tingui facultat especial de passar-hi (...) El propietari d’una terra, encara que la tingui arrendada, hi pot passar sempre”. Així doncs, el sòl dels camins privats és privat, i només l’existència d’una servitud de pas, dóna dret a passar a terceres persones.

La normativa referent als camins del món agrari (III)

ELS CAMINS PRIVATS

Moltes vegades distingir entre camí públic i camí privat esdevé una comesa molt problemàtica, amb motiu d’una legislació desordenada, ambigua i poc clara. Alhora, es creen nombrosos conflictes que es resolen per la doctrina i jurisprudència. Aquesta darrera textualment menciona que “la determinació de si un lloc litigiós és via d’ús públic o privat, és una qüestió de fet, determinable per l’ús immemorial del mateix, per l’afectació a un servei públic o per la seva inclusió en un inventari” (Sentències del Tribunal Suprem de 11 de juliol de 1989, 10 de febrer de 1981, 11 de desembre de 1963). O segueix dient que “Els camins es presumeixen públics sempre que consti el seu ús immemorial, encara que no estiguin subjectes a una reglamentació especial” (Sentències del Tribunal Suprem de 11 de juliol de 1989, 7 de novembre de 1987, 5 de gener de 1971 i 3 de juliol de 1961); o “En el cas de béns d’ús públic, com els camins una prova patent de la possessió pública, sol il·lustrar-se mitjançant signes aparents de l’existència de la via i del seu ús col·lectiu“(Sentència del Tribunal Suprem de 13 de maig de 1976).

Els litigis per determinar la propietat efectiva d’un camí -titularitat pública o privada-  es resolen, en principi, davant la Jurisdicció Civil, competent en matèria de la propietat dels béns. Això no obstant, els camins que hom presumeix públics, tenen un regim jurídic privilegiat que autoritza a l’Administració a recuperar-ne la possessió per ella mateixa, d’immediat i sense necessitat de recórrer als tribunals. Així ho assenyalen diverses sentències, on l’Administració té les potestats suficients per “recuperar la titularitat dels seus béns per si mateixa i sense necessitat de recórrer al Jutge, però això sí aquest acte té un caràcter merament possessori, és a dir contempla situacions de fet amb transcendència en l’àmbit possessori, deixant al marge la titularitat dominical”. En cas de litigi amb un particular l’exercici d’aquesta prerrogativa no resol, en el fons, la qüestió de la propietat efectiva del camí concret, que com hem dit ha de resoldre la Jurisdicció Civil. Per tant, malgrat l’Administració pugui haver “recuperat” la titularitat del camí per pròpia iniciativa i amb un procediment administratiu, sempre li quedarà al propietari privat, que entengui que no és justa aquesta declaració, d’impugnar-la davant els Jutjats de la jurisdicció civil.

 

En qualsevol cas les actuacions que vulgui dur a terme el propietari en el camí particular, en la majoria dels casos, estaran subjectes a certs requisits formals o protocol·laris (autoritzacions i llicències, projectes d’obres, limitacions mediambientals, etcètera). L’exercici lliure i sense traves de la propietat privada ja és, malauradament, un aspecte del passat.

 
LA DRECERA. núm. 119. Gener - Febrer 2010

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Territori