La normativa referent als camins del món agrari (IV). RUTES TURÍSTIQUES i SENDERISME.



En el seguit d’articles que hem anat publicant envers la regulació jurídica dels camins, no podia faltar un darrer escrit fent referència a un fenomen esportiu i turístic lligat al contacte permanent amb la natura: el senderisme i les seves variants.  Aquesta activitat/esport consisteix bàsicament en caminar per l’aire lliure, generalment seguint camins o senders, per gaudir de la natura i els paisatges. Aquest increment ha generat l’obertura i/o recuperació d’un seguit d’elements del territori, alguns amb una regulació pròpia (com els  itineraris de Gran Recorregut o els de Petit Recorregut) com d’altres “cosins germans” (Vies verdes, itineraris de natura, etcètera)
Heus ací uns altres tipus de camins que susciten el nostre interès, tant des del punt de vista pràctic com jurídic i, sobretot, tenint en compte l’inseguretat jurídica generada amb motiu del buit legal absolut que representa l’establiment d’aquests “itineraris especials” i la més que nombrosa presència en el nostre territori. Molts cops, malauradament, la seva presència pel mig de les finques ha estat dut a terme sense cap mena de coneixement ni consentiment de la propietat.

 

El SENDERISME: un fenòmen social


En les últimes dècades la societat ha patit un canvi molt important, on el turisme, en algunes zones, s’ha convertit en un dels motors de l’economia més importants, desplaçant a d’altres sectors productius, i estimulant noves demandes d’oci i turisme. Allò que s’ha anomenat el “turisme alternatiu” o “turisme actiu”. Paral·lelament, amb el transcurs del temps, sorgeix una sensibilitat especial envers el medi ambient que reflexa una creixent preferència pel contacte amb la natura. Un neguit individual, que es veu materialitzat amb la necessitat de fomentar la investigació i el coneixement pel turisme rural.  Alhora, aquest es converteix en alternativa d’oci com a factor de dinamització i desenvolupament econòmic de moltes zones rurals, i és que, poc a poc, el medi rural es va transformant en un nou escenari turístic. Aquest esdeveniment comporta que, amb innovadores perspectives de l’àmbit rural, es desenvolupin uns turismes alternatius com per exemple, el turisme de muntanya, el turisme actiu, el turisme de risc, el turisme verd, etcètera. Si més no, en aquest sector estan forçosament lligades certes activitats com la que ara tractem (el senderisme) i d’altres com poden ser els camps de golf, els centres hípics, la pesca o la caça.

En aquest sentit, la notorietat i difusió d’aquests esports, ha conduit a la seva regulació des de vessants diferents, tant del turisme com de la conservació del medi ambient. Concretament, respecte al senderisme, el fet que es desenvolupi moderadament  en plena naturalesa, contribueix a la conservació i protecció de l'entorn mediambiental. Sens dubte, aquest tipus d’activitat és una de les més respectuoses amb el medi natural. En sí mateix, el senderisme ha anat evolucionant i modernitzant-se. Així, allò que en un principi va sorgir com una afició de muntanya i d’excursionistes, s’ha tornat amb el temps, en un fenòmen turístic de gran importància que ha servit per revitalitzar les comarques deprimides econòmicament. Però és públic i notori que a Catalunya sempre ha existit, des de molt temps enllà, aquesta “vena” excursionista en la societat (centres excursionistes, centres d’esplai o minyons escoltes, caminades populars, etcètera). I cal mantenir-la, però com sempre, amb cura i no volent aprofitar l’embranzida per malmetre o perjudicar altres activitats.

L’actual dimensió del fenomen excursionista està directament relacionat amb dues qüestions essencials: la identificació del senderisme com una activitat lúdica amb característiques molt adequades a les noves motivacions i maneres de consumir el temps lliure, i la incorporació del senderisme com a oferta turística complementària dins les estratègies de desenvolupament d’àrees rurals desfavorides.

 

Concepte de Senderisme

Segons la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada, s’entén per senderisme “l’activitat esportiva i recreativa que consisteix en recórrer a peu camins senyalitzats o no preferentment tradicionals”. Al marge d’aquesta definició objectiva i descriptiva, es presenten altres matisos propis que personalitzen l’activitat senderista, com per exemple, el seu indubtable desenvolupament econòmic i connexió amb el medi natural.

Ensems, el senderisme fa referència a l’activitat de recórrer senders i camins a peu, pel plaer de fer-ho, utilitzant, preferentment, senders senyalitzats per a tal fi, i amb l’objectiu principal d’entrar en contacte amb l’entorn, ja sigui natural, cultural o social. Així mateix, poden englobar-se dins el “fenomen senderístic” activitats com el ciclisme de muntanya i les marxes a cavall, ja que utilitzen itineraris similars i responen al mateix tipus de motivacions.

Especialment, entre la gran diversitat de tipus de senders destaquen els senders de gran recorregut —identificats amb les sigles GR, una trentena d’ells passa per territori català— i els petits recorreguts —identificats amb les sigles PR, amb uns dos-cents a Catalunya—. La diferència entre ambdós rau, bàsicament, en la llargada total. Alguns d’ells, alhora, formen part del senders europeus. Apart hi ha Senders Locals (sigles SL), Senders Urbans (dins un àmbit urbà) o Rutes Temàtiques.



Classes de Senders


Les xarxes  de senders juguen, o poden jugar, un paper molt important en la gestió dels camins en zones rurals i de muntanya, ja que es troben estesos arreu. En funció de la llargada i motivació, s’ha establert una classificació:


Senders de Gran Recorregut
: Itineraris superiors a 50 km de longitud. Poden tenir variants i derivacions. A Catalunya el total de GR senyalitzats sumen uns 5.000 km. Estan gestionats per la Xarxa Catalana de Senders. Com a més coneguts hi ha: GR-5 dels miradors (214 km), GR-6 de Barcelona a Montserrat (52 km), GR-11 que travessa tot el Pirineu (378 km), GR-92 del Mediterrani (583 km), GR-107 dels Bons Homes, GR-171 del Santuari de Pinós al refugi Caro (293 km) i GR-175 del Císter (104 km).

Senders de Petit Recorregut
: Itineraris d’una longitud mínima de 10 km i màxima de 50 km. Poden ser complements als GR i ajustats a una zona concreta. Els PR són senyalitzats i mantinguts per les entitats excursionistes locals de cada tram

Senders Locals: Itineraris que com a màxim tindran 10 kilòmetres de recorregut. Tenen com a objectiu el permetre l’accés a algun punt d’interès excursionista situat molt a prop d’una població en la qual hi haurà el punt d’inici del recorregut. Soler ser d’àmbit municipal.
 
Senders Urbans
: Són recorreguts dissenyats en zones urbanes, que mostren les zones verdes (parcs, jardins i hortes), la zona fluvial i el casc antic i recintes murallats de pobles i ciutats. Es procura, en la mesura del possible –donat la seva qualitat d’urbà- que l’itinerari discorri per les zones de vianants del casc urbà.

Rutes Temàtiques: recorden alguna fita històrica, com la RT-5 Matagalls-Montserrat (en record de la travessa feta per un dels pioners de l’escalada a Catalunya: mossèn Jaume Oliveras) o la RT-6 del Meridià Verd (segueix el meridià terrestre que passa per París i el mesurament del qual serví de base pel Sistema Mètric Decimal).

Senders Europeus: són els que transcorren almenys per tres països. En molts casos coincideixen amb els Senders de Gran Recorregut nacionals. A Catalunya, per exemple, passen el E-4 de Gibraltar a CReta o el E-10 de Rügen-Alemanya a Gibraltar.

 

Naturalesa Jurídica dels senders

El fet de posar marques als camins per poder-los seguir en qualsevol època de l’any i en qualsevol situació climatològica (pluja, neu, boira, etcètera) és ancestral. Si aquestes marques, en un principi tenien finalitats comercials, socials, ramaderes o, fins i tot militars, amb el temps varen anar ampliant la seva utilitat i varen passar a ser un element importantíssim per a l’excursionista. Tan és així que en moltes ocasions l’excursionisme utilitzà i utilitza marques (pintades, banderoles, cintes) per efectuar activitats que li són pròpies, com és ara les marxes regulades, els ral·lis, curses d’esquí de muntanya, etc. Aquestes marques no són permanents i es deixen perdre o es retiren un cop efectuada l’activitat. L’excursionisme “organitzat”, és a dir, el marcar itineraris, mantenir-los, descriure’ls i recorre’ls, s’inicià a França l’any 1947. A Catalunya això s’inicià amb l’excursionisme federat, l’any 1972. Existint actualment certa regulació amb el Decret 56/2003 que regula les activitats físico-esportives en el medi rural.
Els senders són itineraris senyalitzats per a la pràctica del senderisme, o també d’excursions en bicicleta o a cavall. Els senders neixen, doncs, quan els camins són senyalitzats per tal de facilitar totes les activitats esmentades. A Catalunya són un simple atribut que suporten determinats camins públics o privats, però aquests no tenen cap reconeixement legal o administratiu. A diferència d’altres països, com ara Anglaterra, França i Suïssa, els senders no tenen personalitat jurídica ni protecció legal. No obstant però, el Decret 166/1998 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural, estableix una classificació i defineix cadascuna de les categories que integren la xarxa de camins. Els senders són distingits per vials únicament aptes per al pas dels vianants. Tanmateix, a la Comunitat Valenciana existeix una regulació del senderisme i els esports d’aventura (Decret 179/2004) i defineix sender com “aquells itineraris senyalitzats que, localitzant-se durant la major part del seu recorregut en el medi natural i seguint en el que sigui possible sendes, camins, vies pecuàries, pistes forestals i altres vials tradicionals”.
El sender té un promotor o responsable del seu manteniment, però l’únic titular o propietari de la infraestructura viaria és el del camí que suporta l’itinerari. Alhora, els senders són una classe de camins, i poden classificar-se en públics o privats. Els primers són de pertinença i competència de l’Administració. Els segons són d’un particular, situant–se en propietat privada i pressuposant la plena capacitat del propietari sobre les mateixes (article 33 de la Constitució), excepte casos d’emergència (extinció d’incendis, per exemple).
Respecte a la titularitat pública del camí, cal distingir les vies pecuàries -que recordem són els camins ramaders dependents de la Comunitat Autònoma-; diferenciant-se dels altres, on la seva competència pertany al municipi. Nogensmenys, tots els camins, si són públics, són béns de domini públic, inalienables, imprescriptibles i inembargables.



Vies Verdes


Finalment, és imprescindible parlar de les vies verdes com camins de comunicació destinats al trànsit no motoritzat –utilitzats bàsicament per ciclistes i vianants–. Transcorren per antigues vies de tren, emprant vells traçats en desús. Alhora, són itineraris ecològics que passen per paisatges amb valors naturals “infranquejables” unint persones, parcs, indrets històrics, espais naturals, etcètera.

Compatibilitat dels senders amb les activitats agràries


D’altra banda, no podem obviar els conflictes que poden sorgir a casa nostra per la titularitat d’un sender. Com és ben sabut, un itinerari utilitza camins, i aquests poden ser privats o públics. Això sí, és de suma importància que es resolgui la pertinença dels senders: o bé pertanyen a les nostres terres (dret de propietat) o bé es troben en mans de l’Administració (titularitat pública o dret de pas). No obstant però, determinar la propietat d’un sender es converteix en una tasca complexa davant de la deixadesa que envolta a l’Administració, sobre tot a l’hora d’exigir responsabilitats.

La mera senyalització no converteix el camí en titularitat publica però sí en objectiu d’excursionistes i fins i tot pot aplegar centenars de curiosos. Alhora, ens tindrem que barallar amb l’entitat de torn –ja sigui una administració o una associació-  a fi de reivindicar els nostres drets de propietat. Sens dubte, no ens serà gens fàcil i és que, com us hem anat dient anteriorment (“Drecera” de novembre – desembre 2009 i de gener - febrer 2010) el règim jurídic dels camins es caracteritza per la inexistència concreta d'una norma que el reguli, generant un buit legal molt perillós. Fet aquest que només és aprofitat per aquells que entenen i són defensors de l'espai lliure - lliure de propietat privada, lliure de cadenes o portes, lliure accés, etc.

Si més no, és important que aquesta qüestió es resolgui, perquè si un camí és de titularitat privada és una preocupació nostre i per tant, gaudim de la facultat de tancar-lo. Però sí, ens trobem que ens ho senyalitzen i està obert al públic, creiem necessari i d’obligatori compliment -encara que això a la pràctica no es compleixi- el nostre consentiment. Per evitar aquesta nebulosa respecte de la titularitat i/o responsabilitat l’INSTITUT AGRÍCOLA creuria adient posar en marxa el que ja es fa en altre països europeus: formalitzar un acord pel qual s’estableix una autorització de pas per part del propietari privat a canvi de l’assumpció d’unes obligacions per part de l'òrgan gestor/promotor del sender/itinerari. Aquest conveni degudament redactat i complimentat per ambdues parts - propietari i organisme públic/entitat excursionista - hauria d'establir els drets i deures de cadascú, i més concretament, la instauració, l'ús dels camins, el seu manteniment, les assegurances, etc. Tot el que no sigui així, comportarà el recel, majoritàriament justificat, dels propietaris de finques, a que se'ls vulgui establir un sender pel bell mig de la seva finca. El respecte a la propietat privada ha de ser defensat i fer-lo valdre, sempre.


LA DRECERA. núm. 120. Març - Abril 2010

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Territori