L'INSTITUT AGRÍCOLA presenta al·legacions
a l'Avantprojecte de Llei de la Funció Inspectora i de Control
i del Procediment i Règim Sancionador en l'Àmbit
de l'Administració Agrària

Una llei més que “garanteix el compliment” de les lleis respectives a nivell d’Estat i del Parlament Europeu. Com de costum, la seva deficient i burda redacció, fins i tot amb aspectes de dubtosa constitucionalitat, fan que el text esdevingui una mena de sopa immenjable. Un calaix de sastre que, a més, adverteix d’engrandir-se el que faci falta i quan faci falta.

Una Llei que agredeix, directament, els principis empresarials de lliure competència i mercat. Que facilita la discrecionalitat indirecta i encoberta en favor de grans i multinacionals agroalimentàries.

Posa a discreció i rescabalament administratiu aspectes que no convé, en un Estat de dret, li siguin propis. Des de 1993, prou ja ha inspeccionat la Conselleria d’Agricultura, per ara ampliar encara mes l’àmbit, amb personal habilitat i nomenat pel Conseller. De fet, un cos policial d’Inspectors Agroramaders, si cal amb porra, pistola i quatre per quatre tot terreny els faria força patxoca. Pot ser fa massa temps que envegen els Agents Rurals de Medi Ambient ?   

Els serveis jurídics de l’Institut Agrícola han presentat vàries al·legacions a aquest avantprojecte tan mal fargat. Avui, el Parlament Europeu, encara sense Constitució de la Unió, sovint no te gaire en compte, ni sembla que l’importi massa, que les seves normes puguin ser de fàcil transposició, constitucional i normativa, a cada un dels Estats membres. De Brussel·les fins Catalunya, hi ha un llarg camí que passa per Madrid. El governants catalans segueixen legislant amb furor fins l’impensable. Hi ha, en els fons, una passió d’intervencionisme cec. Amb clara voluntat de controlar l’economia en grau major que el mateix Estat i la mateixa Unió Europea. Això és el que ara en diuen “política de proximitat”. Pel fet d’estar més a prop hi ha força més possibilitats de collar l’administrat.

És així com es patentitza el poder autonòmic català? Les seves lleis, han de ser sempre força més estrictes que les de les altres comunitats. Queda així ben clar el “fet diferencial català”, que tant ens realitza. Queda ben clar doncs, com els polítics reconeixen i solucionen les nostres “necessitats”. És precisament  per això que, aquests darrers anys,  tot ens va tant bé i estem tant contents amb els nostres governants i funcionaris.

Pel que fa a l’àmbit agroramader, a més de les funcions inspectores i de control, aquest avantprojecte, ara per ara, estableix règim sancionador en les següents matèries:  Protecció i benestar dels animals de renda. Gestió de les dejeccions ramaderes i gestió d’altres fertilitzants. Explotacions ramaderes i ús dels pinsos i altres substàncies utilitzats en l’alimentació animal. Neteja de gra per destinar-lo a la sembra.

Podríem desglossar-vos punt per punt les matèries sancionables, però no és afany d’aquest escrit altre que informar-vos genèricament i no pas de forma exhaustiva. De fet, entorn les al·legacions presentades, si són del vostre interès, l’Institut us en pot fer coneixedors al detall.

Com exemple, pel que fa a la Neteja de gra per destinar-lo a sembra, s’arriba a una restricció tal que, de l’aprovació d’aquesta norma, fa pensar en dificultats a l'hora de proveir-se i sembrar la pròpia llavor. Llavors la pregunta sorgeix ràpid: Perquè un muntatge d’inspecció i sanció com aquest? Quina necessitat hi ha de tot això? Avui, en conreus herbacis,  sembrar de pròpia collita és, en la majoria de casos, perquè no hi ha altra alternativa econòmica possible. No hi ha disposició fàcil a comprar les llavors que ofereixen les empreses d'obtenció i selecció. Són raons el seu elevat  preu i també, en més ocasions del que seria desitjable, l’escassa qualitat i rendiment de la varietat de llavor adquirida. Tot i així,  renunciar avui a una llavor competitiva és un  risc elevat. És també renunciar a un concepte empresarial d’agricultura.    

Si avui les empreses d’enginyeria genètica nord-americanes, d’obtenció i selecció de llavors, entressin amb total llibertat a Europa, les empreses europees desapareixerien quasi bé totes. Aquestes darreres dècades, ben poques han sabut fer els deures d’I+R+D que calien i la majoria avui són només que pagadores de royalties d’un material ja ben poc eficient sinó caduc. Tenen difícil mercat fora d’Europa i, alhora, dins Europa no troben compradors suficients.

És en aquest context d’inseguretat agroramadera i alimentària a tots nivells quan, sospitosament, entre d’altres, neix i entra a debat la prohibició de sembra i conreu d’organismes genèticament modificats. És en aquest context que es fomenta la legislació europea d’inspecció i sanció agroramadera i alimentària.

El tuf de: “Crea un problema que te’l subvenciono”, poc a poc, ho empudega tot. Als polítics i funcionaris, sobre tot els europeus, els encanta trobar un problema per cada solució i els desespera aquell que generi solució a cada problema.

¿Per què posem ara tan seriosament en qüestió qualsevol tecnologia a l’abast, lliures com som individualment d’usar-la o no, quan això la humanitat no ho ha fet mai?

És així, aprofitant avinenteses de risc tan trasbalsadores com el foc o la pólvora, Watt o Benz,  Mendel o  Ramon i Cajal, que la humanitat s’ha obert camí, abans que no pas desaparèixer. “Som el què sembrem” queda prou bé com a frase filosòfica o com a títol per unes jornades, però avui ens calen solucions eficients, tècniques i empresarials, no només sentències.


LA DRECERA. núm. 114. Març - Abril 2009

Informatiu Agrari de l'Institut Agricola.

Economia