AGRICULTURA, MERCAT i TRANSFERÈNCIA TECNOLÒGICA

La “revolució verda” va ser culminada pels enginyers i empresaris agraris dels anys seixanta, especialment pel que fa al cas de l’obtenció i selecció de llavors. Exemple en concret  són les llavors híbrides. Aquestes beneficiaren l’agricultura mundial, aconseguint duplicar, i quasi triplicar, els rendiments per hectàrea. Pel que fa al panís: De 4.000  kg./ha fins a 8.000 i en força ocasions 12.000 kg./ha.
 
El clar augment dels ingressos mitjans per explotació, especialment les hortícoles, cerealistes i farratgeres extensives, va permetre un relaxat creixement en les despeses fixes per insums i serveis, amb marge àdhuc per la reinversió i el benefici empresarial. Un fet quasi desconegut fins aleshores en la història de l’agricultura, que provocà el naixement de les primeres multinacionals de serveis pel sector, químiques, farmacèutiques, energètiques, comercials o d’enginyeria en els àmbits més diversos.

No hi hagué llavors cap mena de problema en la transferència tecnològica. L’evident guany en els ingressos gràcies als rendiments i preus de mercat de la matèria primera, donà força credibilitat i confiança a l’agricultor en l’adquisició de nous i majors medis per tal de millorar aquella producció; nous adobs, fungicides, herbicides, insecticides; noves maquinàries i automatismes; un creixement harmònic entre economia i agronomia, entre mercat i agricultura.

És a partir de la crisi energètica de mitjans dels anys setanta, que comença la dissociació entre l’economia, l’agronomia, el mercat i l’agricultura, en no créixer els  preus per quilogram produït, i amb el clar estancament dels rendiments. En el cas del panís al límit màxim de 16 tones/ha.,  l’adquisició de medis de producció, de noves tecnologies, començà la seva suau davallada. A cada any, a cada dècada que passava, es reduïa l’adquisició tecnològica en tot l’espectre d’insums necessaris.

La tecnologia i els seus avenços però, tot i que no paraven d’aportar noves oportunitats, alhora eren paradoxalment, cada cop, menys assequibles. D’altra banda, la solució de bona part dels productors fou suïcida: La reducció de costos a compàs de l’extinció de guanys.

La creixent consciència ambiental i de protecció dels noranta aplicada a l’agricultura, el desenvolupament exponencial de l’enginyeria genètica, la robòtica, l’electrònica, troben un sector agrari cada cop més fora de mercat o al límit d’aquests, amb subsidis i subvencions europees que s’haurien d’incloure congruentment en la suma dels costos de producció i s’entenen únicament com un ajut de supervivència a la renda personal i familiar, greu error que ja comencem a pagar. Un diner públic per a la producció d’una matèria primera alimentària fora dels mercats nacionals i internacional. En força ocasions, els costos de producció a Europa purament subsumeixen els ingressos, anul·lant guanys i possible reinversió. Només es procuren mantenir rendes de subsistència amb diner públic, una mena de mefistofèlic pla de jubilació anticipada del sector. Fet que desincentiva la possibilitat d’una agricultura econòmicament competitiva, que col·labori en el Creixement del Producte Interior Brut total de la Comunitat Europea. L’aportació de l’agricultura al PIB europeu no supera el 2,75%. En canvi, l’esforç pressupostari en ajuts al sector és avui al voltant del 40%. L’actual marc de crisi planteja el dubte de si convé seguir ajudant un àmbit productiu  que aporta tan poc i on més d’un 50% dels seus actius s’hauran jubilat abans del 2015. El canvi de Política Agrària pel 2013 està servit. El canvi d’estructura del sector haurà de tenir en compte el perfil del nou factor humà.

Caldrà, llavors, tornar a enllaçar tots els actants que intervenen en la cadena de valor de producció, transformació, distribució i venda. Recuperar la immensa oferta de proveïdors de medis de producció, especialment, aquells vinculats a les noves tecnologies.

Avui diverses patents de varietats de panís, fruit de l’enginyeria genètica, ofereixen varietats protegides de l’atac de diverses plagues, immunes a fongs i a certs herbicides, amb majors i millors continguts de proteïna, lisina o tiamina, amb efectes de fàrmac, etc. Tot això, hores d’avui, no s’ha aconseguit pas augmentar, i encara menys, duplicar produccions, com resultà als anys posteriors a la segona guerra mundial fins els seixanta. Es consoliden els 16.000 kg./ha. secs, com a frontera difícilment superable. Per a la majoria dels productors del món, un rècord inassolible. A la plana d’Urgell, en les millors condicions, que són poques, les produccions  ronden els 12.000 kg/ha.

Els cost mitjà de les llavors per la sembra d’una hectàrea  (90.000 llavors) el 2009, ha estat de 282,83 euros, respecte el 1989 de 12.000 pessetes; en diners constants, això suposa un augment del 400%. Tot i aquest comentari on es veu el natural creixement del valor econòmic de la llavor al llarg dels anys, caldria saber apreciar i entendre que la transferència tecnològica, el seu ús,  és un bé imprescindible, tant menys que necessari, en l’evolució de la humanitat des dels seus orígens prehistòrics. De fet, és anterior i primordial la necessitat i l’ús  tecnològic en les societats humanes que no pas l’ús del diner i l’administració d’aquest, –l’oikos nomos- o recta administració de la llar, dels grecs. 

No es pot tolerar que l’ús econòmic hagi arribat a doblegar certes necessitats consubstancials al creixement i existència humanes. Cosa, que fins avui, ens ha proporcionat la tecnologia. Finalment, han arribat els primers avisos de desencaixament amb la crisi financera iniciada l’agost de 2007. Acabem de veure com l’economia financera i l’àmbit terciari dels serveis han arribat al límit de perjudicar de forma greu les necessitats tecnològiques humanes. És per això, en aquesta dissort de desencaixament, que és possible demostrar que utilitzant una llavor millorada per simple selecció de massa materna, d’origen argentí i amb un cost no superior als 25 euros/ha, permeti comprovar, en un senzill  balanç comparatiu un tan mal pas i resultat per la llavor transgènica i també l’híbrida i unes més que acceptables per una llavor “precolombina”.   Aquesta experiència és extrapolable, amb facilitat, a qualsevol altre productor del món agrari desenvolupat. Aquesta situació, evidencia un trasbals evident en l’ordre de la cadena de valor que permet no utilitzar les tecnologies actuals al servei i posar en crisi el model econòmic. L’economia té el deure de fomentar el creixement real de tots els aspectes del desenvolupament humà, no pot quedar empresonada i inútil en un desconnectat  i desordenat creixement dinerari i financer al marge de les necessitat majoritàries.    

És un paradigma la situació d’una tecnologia tan avançada i eficient, que malgrat el seu elevat cost d’adquisició, tingui tanta dificultat en difondre  el seu ús normal entre la majoria de productors. De fet, les darreres dificultats en la transferència tecnològica a Catalunya, no es deuen primordialment a una manifesta incapacitat professional del seu univers de potencials consumidors, sinó a com afecta en les seves decisions de compra i/o inversió l’insuficient  preu obtingut per la venta de les matèries primeres alimentàries.

La recent reestructuració del capital social i el factor humà de l’IRTA a Catalunya, que des de la seva creació els anys 80 era al servei del sector productor, dirigint-se ara específicament cap el sector transformador i de serveis, és exactament la mateixa que ha seguit la terciarització de l’economia mundial, aquests darrers vint anys, fins arribar a la crisis actual.

La necessària i imminent preocupació pel sector productor al món, especialment l’agropecuari,  per tal d’ajudar a superar l’actual crisi econòmica és recollida, varies vegades, en el discurs realitzat per Nicolas Sarkozy el passat 27 d’octubre de 2009 a Poligny:

 


LA DRECERA. núm. 119. Gener - Febrer 2010

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Economia