L’Economia Agrària i les Energies Alternatives

L'energia consumida per l'agicultura hauria de ser generada, en la major part possible, pel propi cicle productiu.
Qué millor, que més sostenible que aquest procedir?


Atrapats pels hidrocarburs, no hi ha més petroli que el que queda. L’agricultura n’és el sector més depenent, amb diferència, al món desenvolupat. Avui cal avaluar altres alternatives energètiques i fer-ne l’ús més racional possible. A Catalunya, l’ús de la biomassa, del biogàs, o del biocombustible a base d’olis o alcohols vegetals, són relegats, desconeguts o quasi inexistents. A gran part d’Europa, aquest aprofitament és ja força habitual. Només de plantes de biogàs, entre Alemanya, França i Holanda, n’hi ha més de cent deu mil, i a Catalunya només una. Una central de biogàs per quasi vuit milions de porcs i uns quants milions més d’altres animals. El mateix en podríem dir pel que fa a la biomassa, de la que ja  hem parlat en extensos articles a la Drecera de la ma d’en Mateu C. de Sobregrau. Pel que fa als biocombustibles, hi ha moltes alternatives. No només la del panís que, fa uns anys, revolucionà els mercats dels cereals gràcies a Nord Amèrica. Penseu que tractors de força països nord europeus funcionen amb oli de llavor de colza o nabina, obtinguts amb un senzill molinet de 12 volts, pagat per l’Administració. Es proveeixen del gra a les pròpies explotacions, inclús, i en cas de necessitar-ho, el premsen i n’obtenen l’oli amb la pròpia bateria del tractor i una garrafa.

A Espanya i Catalunya, gràcies als nostres governants, sembla que només confiem en l’energia eòlica i la solar. Això és exemple del general i tradicional desinterès per les activitats econòmiques vinculades al camp. Les energies alternatives lligades a si fa sol o si fa vent, s’han demostrat ben pròpies de Don Quijote de la Mancha. D’aquells que governen superficialment i controlen forassenyats, d’aquells que imaginen quimeres, que treballen ben poc i recapten tot el que poden d’IVA i altres impostos. L’energia dels hidrocarburs i gasos o l’energia hidràulica, com a negoci controlat pels governs del món s’està  demostrant com un enemic de risc per l’economia i la pau mundial, un “ou de serp” més per l’actual crisi, especialment pel que fa a l’àmbit agrari. El hidrocarburs, també l’energia nuclear, segueixen sent un negoci entre governs.

La forma de vida i model socioeconòmic del món desenvolupat, estan compromesos, fonamentalment, per recursos energètics limitats. D’augmentar i persistir en el seu consum, sense altres alternatives, el model actual és cridat a modificar-se o desaparèixer, malgrat qualsevol poder governamental.     

Resulta que el sol i el vent son “energies nobles”. Deu ser per això que, els més purs aristòcrates de l’ecologisme, d’això en diuen “energies netes”, però és de suposar que ells en algun moment del dia, o de la nit, també mengen i caguen, o no? A nosaltres, per contra, ens interessen més les alternatives energètiques vinculades al treball agrari, a la producció de béns útils i de consum. Alternatives que tinguin a veure amb la nostra activitat econòmica que es desenvolupa al camp, doncs, al final, tots en depenem per viure. L’energia consumida per l’agricultura hauria de ser generada, en la major part possible, pel propi cicle productiu. Que millor, que més sostenible que aquest procedir? Els cicles productius agraris, ramaders o forestals són altament renovables, i així també ho és i ho serà l’energia que se’n pugui extreure en major o menor mesura.

A Catalunya l’agricultura i els incendis sempre esdevenen un monogràfic parlamentari de la desgràcia i els problemes, mai d’èxit  ni de riquesa. Resulta que tenim mes granges que ningú i més incendis i problemes amb el bosc que ningú i això ha d’ésser sempre la desgràcia de Catalunya, mai la seva riquesa i benestar. Mentre, Govern i ecologistes, es dediquen a donar vida als negocis del sol i el vent, com si poder menjar, no fos necessari.  Si l’edat de pedra o la de bronze van durar uns quans milers d’anys, l’edat del carbó i els hidrocarburs passaran a la historia, com un període de gran creixement però de molt curta durada, del segle XIX al XXI.

El pou que hem cavat amb aquest ràpid i cec creixement, és tant i tant profund que ara en tenim una difícil sortida.  Aquest pou recorda ben bé el de la faula d’Isop, “La Guineu i la Cabra”. Hores d’ara, la Cabra és el món desenvolupat i la Guineu s’identifica fàcilment amb els gegants demogràfics emergents.

L’estiu del 2004, en plena eufòria de l’economia espanyola, el Catedràtic de Recursos Energètics de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo ens anunciava i avisava: “Se avecinan tiempos de crisis. Porque a fín de cuentas el petróleo es un recurso finito”. Malgrat el petroli sigui una raó d’Estat, un comerç i/o litigi entre governs. Malgrat al gas li quedi un marge de temps una mica més llarg. El fet es que, carburs i hidrocarburs, són finits. Que el suc negre fill d’antigues selves pleistocèniques i sauris juràsics ha tardat grans eres geològiques en transformar-se, milions d’anys, ha poder ser utilitzat. Fins i tot, força més milions que en degradar la radioactivitat fruit de la fissió nuclear que, avui, els humans guardem sota terra dins immenses caixes de formigó.   Si el petroli representa el 50% de l’energia primària total consumida al món, desenvolupat o no, al sector del transport, aquest consum s’eleva fins el 90%. L’agricultura del primer món resulta tenir un consum i cost energètic que, perillosament, avui no es té en gaire consideració. No hi ha més petroli que el que queda, i l’agricultura del món desenvolupat és el sector que més en depèn amb diferència.

Fins ara, la matèria prima alimentària s’obtenia, fàcilment, de països en vies de desenvolupament, on els consums energètics eren baixos gràcies a la força animal i la humana. Això, en poques dècades, ha canviant. L’agricultura del món ha        d’entrar, irremediablement, en un nova època de compromís vital amb l’origen de l’energia consumida. L’agricultura es troba atrapada pels hidrocarburs i el primer món sembla no adonar-se’n. No és només el gasoli, és la fracció nitrogenada de la majoria dels adobats, sulfats, sofres, herbicides, pesticides, plàstics, medicaments veterinaris, i més de 2.000 productes d’ús habitual al sector. Cal, per tot això, avaluar seriosament les alternatives energètiques pertinents als cicles productius agraris, ramaders, forestals, i fer-ne l’ús més racional possible. Va en benefici de tots.  

 

LA DRECERA. núm. 120. Març - Abril 2010

Informatiu Agrari de l'Institut Agrícola.

Economia