"SOY DE TORONTO Y MIS HIJOS COMEN PAPAYA"


La crisi actual obliga a renacionalitzar i recolocalitzar els sistemes productius. El low cost de la globalització dels mercats mitjançant una energia barata, avui s’evidencia ecològicament insostenible i econòmicament inviable. A Catalunya ens cal tornar a menjar pomes de Lleida, avellanes de Tarragona. Potenciar tot allò que es pugui produir a casa nostra i consumir-ho. Als anys cinquanta i seixanta del segle passat, l’exotisme d’unes quantes pinyes tropicals, guarnia els taulells dels majoristes del Born barceloní. Tothom sabia que aquells fruits eren cars. De petits, els mangos i les enormes bananes només els coneixíem al barber perquè ens prengués el pèl. A partir d’ara, menjar productes de les antípodes tornarà a ser un luxe.

La globalització dels mercats de les últimes dècades, facilitat per un petroli assequible i per avançades tecnologies de la comunicació, ha donat molt alta velocitat i irresponsabilitat a la vida de tots els ciutadans desenvolupats, també el diner elèctric i no només el de les targetes de dèbit, sinó especialment, les borses als mercats financers i de futurs. Una còmoda situació que ha invitat a falsedat, a eludir unes garanties que, fins fa ben pocs anys, els Estats controlaven amb certa facilitat mitjançant el seu marc legal i els seus funcionaris. El context actual, esdevé un autèntic laberint de Creta amb Minotaure inclòs, una “terra promesa” per les multinacionals on els membres dels cossos d’inspecció estatals es passegen sovint a les fosques i amb planells obsolets. Un autèntic paradís per desenvolupar les falsedats de les Responsabilitats Socials Corporatives i el seu marketing. Cal afegir, a més, la pràctica absència de codis normatius prou àgils en regular desinterès per la producció als països desenvolupats, terciaritzant-se ràpidament la seva economia. Ara, amb un petroli cada cop més car, sembla que es tracta de tornar a produir ben a prop de casa. Des del blat fins als joguets. Qui ho havia de dir!

Els governs anelaven aquest comerç global. A Espanya teníem ministres que exhibien el poder de la gran obertura internacional del nostre sistema econòmic i exportador. El “milagro español”, oferia un creixement constant i fàcil, còmode de fiscalitzar internament i que finançava la societat dels drets sindicals adquirits allunyant-la d’una ma d’obra certament dura i amb llargues jornades de treball. La nova societat del benestar, ha estat allò més proper a la llei del mínim esforç, a vegades de la major vagància i picaresca, fins a l’extrem viciós del búnker de les peonades andaluses. Una economia blana, d’escasses i superficial suors, amb consumidors submisos i satisfets amb un low cost de baixa qualitat, economistes, advocats... on les feines més vulgars podien ser més netes i amb menys suors: recepcionista, cambrer, telefonista, transportista, guia, monitor...

Les activitats privades, en franca retirada i extinció, eren només admissibles pels estrangers de països no desenvolupats, als quals, la generosa progresia ibèrica els feia un gran ajut social donant-los la feina que no volien els del país. Aquest ha estat el progrés que hem aconseguit. Un mitjó net que a l'hora de girar-lo, ha resultat força brut i pudent.

Durant aquests anys, l’obtenció de matèria primera de països en via de desenvolupament, ha estat una autèntica benedicció pel món desenvolupat. Àdhuc la indústria agroalimentària, va poder deslocalitzar i desestacionalitzar la seva constant demanda de productes primers. Deixant així a l’estacada bona part dels habituals productors locals. Si el mercat i la llei aixi ho permetien, era doncs, perfectament normal i lícit fer-ho. Mentre això es produïa, sense plantejar prospectives de si allò era bo o dolent i a quin termini, el sector primari, especialment l’agrari, iniciava un greu i creixent deteriorament, fins a haver de garantir la seva existència amb subsidis públics. El decreixement i abandó de la producció primària en tots els seus aspectes, ha estat una trampa d’elefant on, sense haver-ho previst, hi han caigut els seus constructors. Ha resultat d’un “bonisme insultant” considerar que les matèries primeres les havien de produir només els països subdesenvolupats. Ara ens arriba una cruel factura, ens cal retrobar emprenedors en l’àmbit de la producció d’aliments.

Darrerament, l’economista Jeff Rubin, en el seu llibre "Por qué el mundo está a punto de hacerse mucho más pequeño", ha sabut divulgar en un amable best seller, els orígens de l’actual decadència econòmica del món desenvolupat. La seva frase "Nací en Toronto: mis hijos comen papayas, pero volveremos al tarro de compota de manzana de mi abuela", ha donat ja uns tombs al planeta.

Cal dir també, que ja fa unes dècades, pensadors, sociòlegs, economistes i geògrafs, carregats de raons que no ha escoltat l’economia especulativa, parlen i publiquen entorn la importància de mantenir al món desenvolupat una sòlida producció de proximitat. Una economia que contempli la geografia i les seves distàncies físiques. André Torre – director de recerca a l’UMP SAD-APT de París-, Maryline Filippi- investigadora de la Universitat de Rennes-, personatges de l’economia com Baumont, Storper, fins i tot, des de Cambridge, els acadèmics escrits d’en Krugman, ja a inicis dels anys noranta, recullen teòricament la necessària importància relacional de geografia i comerç.

L’estratègia de saber controlar amb seguretat la producció primària. Cosa que potser, fins ara, han demostrat tenir més clar els antics faraons egipcis que els actuals governants del primer món.

Durant aquests anys, no ha calgut explicar les avantatges dels intercanvis comercials internacionals creuant productes d’iguals característiques similar. Era evident. Si hi havia guany econòmic, aquest ho justificava tot. No calia pensar res més. Aquesta inòpia, amb exclusiu deler de guanys, s’ha demostrat francament perillosa. Camions de totxos d’una bòbila de Sabadell per un constructor de Terrassa i, al revés, camions de totxos d’una bòbila de Terrassa per un constructor de Sabadell. Però no tot s’acaba aquí, posteriorment, tant una bòbila com l’altre acabaren comprant els totxos, més barats, a un país tercer i venent-los al mercat nacional i europeu. Allunyaven així els seus soferts treballadors de remenar l’humit fang amb peus i mans i de torrar-se a la calor dels forns ceràmics. Aquest fou un “avenç dels drets del treballador”, més net i menys suats. Els empresaris, enlloc de preocupar-se per un adequat I+D+I, enlloc d’invertir a casa per produir millor i més barats els totxos, els calerons del benefici empresarial marxaven a la rifa de la borsa i diverses entremaliadures similars. Sempre, tard o d’hora, acabava tocant algun rendiment substanciós, amb relatiu risc i sense haver de treballar gaire. Així de senzill i pràctic. Tot ha de durar fins que ha petat l'invent, i ara ja no donen ni l’osset de peluix ni aquell simpàtic anaguet de plàstic que amenitzava uns banys escumosos i relaxants al jacuzzi.

Però el pitjor de l’actual situació no és només les circumstàncies esmentades, sinó: ¿Quant temps i a quins preus ens costarà poder tornar a produir a casa nostra? ¿Ho sabrem fer millor i més barat que els que ho estan fent ara?


ARTICLE PUBLICAT A LA DRECERA. núm. 121. Maig - Juny 2010

Informatiu Agrari de l'Instiut Agricola.

Economia