ÉS AVUI L’AVELLANA UNA FRUITA SANA ?

Josep Tombas Magrané.
Membre del Consell Executiu de l'Institut Agrícola

Aquest escrit proposa una reflexió detallada entorn els problemes passats i actuals de la producció, mercat i sanitat alimentària, dels fruits secs produïts a Catalunya. És sospita i s’avalua, fonamentadament, de l’entrada als mercats europeus d’avellanes turques tractades amb substàncies tòxiques i carcinogèniques.


Quan alguns valoren la globalització i lo nefasta que ha estat per bon nombre d’indústries del nostre país, provocant la seva deslocalització o el tancament definitiu d’altres, retraten, també, el que ha passat amb els productors d’avellanes i altres fruits secs espanyols, especialment des de la seva entrada a la Comunitat Europea. La competència amb els països emergents  cada cop esdevé més  difícil, quan no, impossible. Moltes vegades, al darrera trobem el joc brut de grans mercats i d’altres clares infraccions i deslleialtats en l’harmonització normativa provocada per països tercers  que s’aprofiten a bastament davant una UE sovint cega, sorda i muda.

Des de l’any 1986, els productors d’avellanes just hem cobert despeses d’explotació durant vuit anys, els altres setze hem tingut pèrdues. Calculant el jornal a preu de capatàs agrícola segons conveni laboral,  les amortitzacions de la plantació, amb una vida útil de trenta anys, i les despeses d’aquesta, resulta que el preu de l’avellana hauria d’ésser de 3’06 euros/quilogram amb closca, quan avui el preu és de 1’80 euros/quilogram amb closca.

Els productors d’avellana del Camp de Tarragona avui representen el 90% del conreu a Espanya. Amb l’entrada a la Comunitat Europea  consideràrem,  amb esperança, l’oportunitat de poder tenir més a l’abast països amb el consum de fruits secs més alt del món. El que mai varem  comprendre, va ser la nefasta negociació realitzada pel Govern espanyol pel que feia als nostres productes agraris. Pel que fa al cas de l’avellana i altres   fruits secs, aquests ocupen el tercer lloc en importància desprès de l’olivera i dels cereals, que ocupen el primer lloc.

Els fruits secs foren inclosos al Reglament 1035/72, que és el que regula l’organització   comú dels mercats de fruites i verdures. Aquests però, només foren inclosos dins uns pocs articles i sense preu de garantía mínima. Aquest preu de garantia només cobreix el productes excedentaris i no pas els deficitaris, com és, especialment, el cas de l’avellana. En un dels considerandos d’aquest reglament es diu: “Considerando no obstante, que resulta necesario evitar en el Mercado de la Comunidad perturbaciones debido a ofertas procedentes de terceros países a precios anormales; que és conveniente, a tal fin, prever para las frutas y hortalizas la determinación de precios de referencia a la prevención de un gravamen compensatorio, además del derecho de aduana, cuando el precio de entrada de los productos importados se sitúe por debajo del precio de referència.”  El sentiment dels productors de fruits secs europeus, durant tots aquest anys, no ha estat altre que trobar-se totalment desprotegits i oblidats front les argúcies de països productors extracomunitaris.

Turquia, n’és un cas paradigmàtic. Aquesta ha estat un competidor deslleial amb total consentiment i favor de les autoritats de la Comunitat Europea, especialment d’Alemanya i França. La Cooperativa Fiskobirlik, que és una empresa de l’Estat Turc   –els seus empleats son funcionaris de ple dret-, fins el 2009, comprava l’avellana als seus agricultors a un preu sempre més alt que no pas el que demanaven en la seva venda. Això, al món desenvolupat, en diem dumping, a Turquia no. La defensa de l’avellana, malgrat les denuncies, ha resultat inútil. Cap autoritat les ha pres mai en consideració.

L’any 1986, Turquia disposava de 300 mil ha. d’avellaners, Itàlia 70 mil ha., Espanya (Tarragona) 35 mil ha. i  E.U.A 10 mil ha.. Tot sumava una producció mundial d’avellana entorn les 444 mil tones. Passats més de vint-i-quatre anys de despreocupació europea, avui Turquia té  670 mil ha., havent més que duplicant la seva superfície; Itàlia conserva la mateixa; a Espanya  n’hi queden 12 mil ha, havent-ne perdut pel camí 23 mil ha, a un ritme de quasi mil hectàrees anuals; en canvi, Estats Units ha duplicat la seva superfície. De les 444 mil tones de producció mundial de 1986 hem passat a les 800 mil tones actuals. Qui ha  acabat perdent?: Europa i, ben especialment, Catalunya. Cal remarcar l’especial desídia per part d’Espanya durant tots aquest anys. El nostre “lleial” i legal representant no ha fet pas gaire cosa al respecte. Cada any que passava l’avellana era més catalana i menys espanyola, així ara el problema de l’avellana es dels catalans i ja s’espavilaran ells solets. El resultat és que la majoria dels països productors de fora d’Europa han anat augmentat els seus conreus de fruits secs i, Espanya n’ha perdut, hores d’ara, fins el 70%. ¿Si els majors consumidors mundials de fruits secs radiquen a Europa, especialment a Alemanya, com és que els productors d’avellana europeus son els que menys se en beneficien? ¿Serà que ho tenen més fàcil, serà que els paguen millor les avellanes? No. De fa temps alemanya ha decidit menjar i, fer menjar a Europa, avellana turca.

A la darrera reunió anual entre la Unió Europea i Turquia, celebrada a Caprarola (Italia) el 28 de stembre de 2010, els representants turcs van comunicar que aquest any ja no comprarien la seva avellana a un preu fix, sinó que aquest seria el que marqués el mercat. Però també cal dir també que l’Estat Turc  ha subvencionat els seus productors d’avellanes amb 750 euros per hectàrea. Un total de 433 mil hectàrees que sumen un muntant de 325 milions d’euros. Els productors d’avellana espanyols, l’any 2009, van cobrar 374’60 euros l’hectàrea i, l’any 2010 aquells productors que més ha cobrat, ho ha fet a raó d’un màxim de 727 euros l’hectàrea. Això significa que la Unió Europea, el Gobierno del Estado Español i el Govern de la Generalitat, (FEAGA, MARM i DAR), van atorgar als productors d’avellana una subvenció de 4’5 milions d’euros el 2009 i, de 8’7 milions d’euros els 2010. La quantitat que ha atorgat el 2010 com a subvenció  l’Estat Turc als seus productors d’avellana equival a quaranta anys de subvenció pel productors espanyols. Creieu que son els mateix 750 euros a Turquia que a Espanya? El jornal d’un dia a Turquia és de 8 euros, mentre que a Espanya, aquesta salari no paga ni una hora de feina. Son molts més els greuges comparatius que és poden argüir i afegir, i omplirien un quants folis.

Un punt clar de fricció dins aquesta reunió de Caprarola a Italia, va ser l’harmonització dels standars fitosanitaris entre Turquia i la Unió Europea. Malgrat les autoritats turques afirmaren que havien reduït l’ús de fitosanitaris a 158 matèries actives, la realitat és que un 80% d’aquestes matèries actives estan totalment prohibides a Europa, per la seva extrema toxicitat i carcinogènesi. Entre d’altres, podem enumerar: Benfuracarb, carbaril, carbosulfan, cialotin, diazinon, fention, paration, metidation, ometoate, azinfos-metil, DNOC, etc ... Totes elles son excloses del Annex I de la Directiva 91/414/CEE. El Reglament CE/396/2005 fixa el límit màxim de residus (LMR) de substàncies actives autoritzades que poden trobar-se a les fruites i verdures. L’Annex I  fixa a) quantes parts per milió de cada producte i b) les part per bilió que poden contenir els aliments tractats. Els pesticides exclosos doncs, com es natural, no han de ser detectats a l’anàlisi, i si existissin, l’aliment no pot se comercialitzat de cap manera a la Unió Europea.

¿Com és doncs que 200 mil tones/gra d’avellanes Turques entren aquest any a Europa gaudint d’una més que dubtosa harmonització dels standars fitosanitaris? Això és molt greu! Poden dormir tranquils el polítics i, especialment pressionats funcionaris que, ulls clucs, han d’autoritzar aquestes importacions? Poden dormir els alts representatns de la UE que tolerants i passius assisteixen amables a reunions tan decisives com les de Caprarola? ¿Importa més el benefici d’un quants mercaders o del propi Estat Turc, que la salut de 500 milions d’europeus?

Sabem que, darrerament, a proposta de la Comissió Europea es vol elevar el nivell permès d’aflatoxines presents als fruits secs, així doncs, encara entraran més avellanes turques a Europa. Les aflatoxines son també tòxiques i carcinogèniques pels animals i els humans. Desitgem i demanem que el parlament Europeu aturi aquesta proposta i decideixi, d’una vegada, posar fil a l’agulla en una disbauxa alimentària i sanitària tan perillosa. Estic segur que, amb la llei a la mà i amb les anàlisi adequades, molts productes procedents de països tercers com Turquia, no només avellanes, no podrien entrar mai a Europa.

Si “no es sap impedir” la entrada d’unes avellanes turques que no compleixen els standars europeus de sanitat”, com a mínim i per dignitat, la Unió Europea hauria d’establir un Regalment de etiquetat prou més estricte, on es pugui llegir i comprovar clarament la traçabilitat i procedència del producte que s’adquireix. Si passa això amb les avellanes, no vull ni pensar quans productes agrícoles procedents de tercers països, especialment xinesos, estan en igual o pitjor situació. Els nostres representants estan jugant amb la salut dels ciutadans europeus!

Els productors d’avellana catalans i espanyols ho han passat i ho passen malament però, els consumidors europeus d’avellana turca, sense saber-ho, ho poden estar passant molt, però que molt pitjor. Ens han anunciat i ens anuncien, una i altre vegada, que menjar avellana és cosa sana ... renoi quina ironia mes mortal!

 

Article publicat a la Drecera 126. Març - Abril 2011
Informatiu Agrari de l'INSTITUT AGRÍCOLA

Economia