COOPERATIVISME, entre la UTOPIA i el PRAGMATISME

 

 

Catalunya ha estat sempre un país d'associacionisme civil. N'hi ha hagut de molts tipus diferents: Socials, com ara asils per desvalguts que han derivat en grans institucions com l'Hospital de Sant Pau a Barcelona o el de la Santa Creu a Vic; Econòmics, com el Mont de Pietat que llavors fou Caixa de Barcelona; Gremials amb vistes al foment i la innovació, com fou l'Institut Agrícola mateix i Humanístics com ho fou l'escoltisme, més recentment.

 

En aquest conjunt de formes diverses d’associacionisme civil, el sector de l'agricultura va destacar a principis del segle XX amb els sindicats agrícoles o més formalment,cooperatives agràries. Com a model va saber resoldre, amb un notable èxit, les dificultats de comercialització derivades, sobretot, de les limitacions en matèria de telecomunicacions i transport. La concen-tració de l'oferta, per municipis, i la primera transformació, va significar un avenç important.

 

Però el més rellevant d'aquest model, és que es va basar sobre un model intrínsecament dotat d'una notable visió ètica, on els valors d'ajuda mútua i esforç comú suraven per damunt del mercantilisme estricte. En aquesta ètica, la transversalitat social hi era present. La majoria de casos, en els sindicats agrícols, hi participaven tant els grans masos com les petites parceries. Tant és així, que els valors que les cooperatives inclouen, han estat suficients per tal que la pròpia Constitució els dóni un tractament especial i les protegeixi.

 

Ara bé, aquest món del cooperativisme rural patia de malalties congènites, que temps a venir han aflorat i ara són un llast. Fent un símil mèdic són un llast per tres motius: per les malalties en si mateixes, per la manca de diagnòstic i tractament correcte i per la presència de microor-ganismes oportunistes.

 

Les malalties congènites són principalment dues. La primera d'elles és que el cooperativisme s'ha d'assentar sobre valors moralment molt sòlids. En un món on totes les preses de decisions giren al voltat del diner, sustentar un model on la presa de decisions es basa en l'ètica és molt difícil. És nedar a contracorrent. I passats els fervors inicials del moment de la fundació d'una i cadascuna de les cooperatives, inexorablement, aquests valors es van esllangueint i hom comença a avançar pel declivi del diner.

 

El declivi cap al diner porta, en una primera fase, a tensions internes ja que la diferència d'esforços dels diversos socis de la cooperativa no es remuneren diferentment. I és clar, que no es remunera diferentment, perquè els valors fundacionals preveien un esforç homogeni de tots els socis i, per tant, una retribució homogènia.

 

La segona fase d'aquesta malaltia congènita es manifesta com a apatia: En no poder-se retribuir, diferentment els esforços, els membres de la cooperativa aporten el mínim esforç imprescindible per sobreviure, però mai més que això. Amb aquest fet, el diner s'ha implantat, definitivament, en la presa de decisió de la cooperativa, mentre que dels valors fundacionals no en queda més que el record.

 

El segon grau de la malaltia congènita de les cooperatives, és llur estricta visió de reguladora d'oferta i mínima transformació. Inicialment aquesta, encara que congènita, fóra guarible. En el món rural de principis del segle XX la concentració local de l'oferta i una mínima transformació dels productes va representar un notable avenç. Avui, però, en un mercat globalitzat, les cooperatives locals no concentren prou l'oferta, i amb prou feines són capaces de fer-ho les cooperatives d'abast comarcal. És una qüestió d'escala. 

 

Per altra banda, quan la demanada reclama cada cop productes més elaborats, els nivells de transformació que ofereixen les cooperatives són manifestament insuficients per a ser competitus. Així, avui, el públic demanda formatge rallat, i no pas llet pasteurizada, demanda pa ultracongelat enlloc de farina, demanda suc de fruita enlloc de pomes, o reclama caves ben elaborats enlloc de vi base.  Aquesta segona malaltia, encara que congènita, havíem dit que era guarible. Així ho ha demostrat Cooperativa de Guissona amb una oferta comercial amb productes de segona transformació gens despreciable i força competitives.

 

Però com qualsevol metge podrà confirmar, l'actitud anímica del pacient és fonamental. I si el pacient està instal·lat en l'apatia és molt difícil el guariment. La conclusió no es fa esperar: El gran mal de les cooperatives ve de la pèrdua dels valors fundacionals i d'aquí pengen totes les altres malalties.

 

La diagnosi de les cooperatives va ser mal feta, o potser no s'ha fet mai. Davant de la pandèmia, s'ha actuat segons els patrons típics de resposta de les administracions públiques davant de qualsevol problema: abocar diners de l'erari sense calibrar-ne ni la rendibilitat de la do-nació ni l'esforç que han fet els ciutadans per contribuir a emplenar les arques públiques.

 

En el cas de les cooperatives, el tàndem de funcionaris i polítics han cregut que, regalant-los diners, n'hi havia prou per llevar-les de la malura que patien. Per altra banda aquest tàndem, amb abús de l'erari ha cregut complagudament complir amb el mandat constitucional, per bé que els pacients continuessin dessagnant-se. Mai ningú ha ben diagnosticat les cooperatives. Alhora, els pacients, les cooperatives, ingènuament ha cregut que mentre hi hagués sang suficient per fer transfussions no hi havia perill de morir escolat per molt que la ferida continués oberta. El mal és que avui l'aixeta dels diners públics no raja, sinó que tan sols degota.

 

La solució immediata és restaurar els valors del cooperativisme entre els propis socis, alhora que en aquesta renovació cal aprofitar per incorporar una nova visió dels objectius que la cooperativa ha de satisfer en la selva del lliure mercat. Perquè malgrat que els objectius socials puguin ser molt virtuosos, en el lliure mercat, a més de la virtuositat, s'ha de ser competitiu.

 

Fóra utòpic pensar que totes les cooperatives, a través d'una arenga, seran capaces de retornar a llurs valors fundacionals renovadament adaptats. La majoria ni tan sols ho intentaran perquè l'apatia s'ha estès definitivament en tots els intersticis de llur existència. Altres, mal que ho intentin, tampoc reeixiran perquè el capital humà i l'horitzó empresarial els ha quedat estretament antiquat. Finalment, ben poques, reeixiran.

 

L'alternativa, doncs, si el doll de diners públics s'estronca (i s'estroncarà), no és altra que el crebant econòmic. Però deixar morir, dessagnades, les cooperatives fóra, per altra part, una temeritat en política agrària, ja que moltes comarques, encara malament, tenen estructurada llur economia agrària en base als sindicats agrícols històrics. En aquest atzucac només queda l'opció del refinançament. Això ja es va haver de fer en el seu dia amb molts clubs de futbol que varen esdevenir societats esportives; o bé, recentment, s'ha hagut de fer amb les caixes d'estalvi.
La continuïtat de la majoria de cooperatives passa per la conversió a estructures mercantils tipus societari, bé anònima o limitada, però societari. Altra cosa és que els cooperativistes tinguin els valors fundacionals ben assentats per prioritzar l'acció social de l'empresa per damunt de les qüestions crematístiques i així ho estableixin en llurs estatuts i, sobretot, en llurs voluntats. Si no ho volen fer tampoc passa res.

 

Cert que una acció com aquesta pot ser titllada d'agustiniana, però en el conjunt d'alternatives dolentes cal cercar el mal menor.
Si entre els cooperativistes (o no cooperativistes) hi ha algú amb prou visió empresarial com per cobrir el buit que deixaria la cooperativa en cas d'extinguir-se, no cal esperar-ne la fallida per tal que aquest potencial empresari vingui a pescar entre les desferres. Més val permetre la reconversió de la cooperativa per tal que existeixi una solució de continuïtat i així evitar traumes econòmics en l'ambit territorial de referència de cadascuna de les cooperatives.

 

En aquesta matèria la Generalitat de Catalunya hi té competències plenes. Autoritzar el pas de cooperativa a societat mercantil, pel procediment d'una acció per soci, amb un decret-llei d'un article està solucionat. I a partir d'aquí que Déu hi faci més que els socis.

 

Ara, un plantejament com aquest toparà inexusablement amb els puristes del cooperativisme. Argumentaran que no és admissible que diners de l'erari destinants, pertèritament, a cooperatives acabin en societats. Com si no s'haguessin donat quantitats ingents de diners de l'erari a empreses de capital estranger com ara la Seat, l'Alstom o la Nissan. I ningú es va esquinçar els vestits.

 

A tots els puristes cal reclamar-los pragmatisme. És preferible el pas a societats mercantils, si amb això es garanteix la continuïtat de l'activitat econòmica de les comarques i els llocs de treball, que no pas encastellar-se en la utopia del món cooperatiu. El pragmatisme no pot permetre que les explotacions agràries perdin llur nexe d'enllaç amb els compradors finals i no poguin col·locar llur producció; o bé provocar una situació on un gruix de gent es trobi, de la nit al dia, a l'atur. 

 

No cal ser gaire exigent per autoritzar aquest canvi. En l'economia de mercat tant lícit és enriquir-se com arruinar-se. Si les cooperatives ja estan al límit del penyasegat econòmic i tenen prou valor com per refinançar-se i reconvertir-se a través de la transmutació en societat mercantil, cal deixar-los molt marge de maniobra. Perquè només elles disposen d'informació suficient com per fer aquest pas. Per tant, a funcionaris i polítics, cal demanar-los d'abstenir-se d'intervenir en un tràngol tant delicat com és aquest. En aquesta fase crítica les ingerèn-cies externes podrien ésser mortals.

 

Que ningú s'esveri. Tots els països de l'Europa ex-comunista, avui dins de la Unió Europea, han hagut de reconvertir les seves cooperatives agràries, també interferides per buròcrates i polítics, a l'economia de mercat. Països com Txèquia o les repúbliques bàltiques han reeixit en la reconversió fins i tot mantenint un gruix important dels valors que impregnen el model cooperatiu i amb millora de dividents.

 

Si altres ho pogueren fer, també nosaltres ho podrem fer.

 

Article publicat a la Drecera 129. Setembre - Octubre 2011
Informatiu Agrari de l'INSTITUT AGRÍCOLA

Economia