Els costos ambientals i la competitivitat


La competitivitat dels països a Europa dependrà del costos ambientals que aquests hagin d’assumir.


Darrerament hem assistit en premsa al fracàs de la “cimera del clima de Durban” i al posterior abandonament per part de Canadà del Protocol de Kyoto. No només no es van assolir les perspectives creades sinó que a més a més l’abandonament posterior es produí per evitar les segures sancions que el país devia afrontar per l’incompliment del protocol. Tot plegat desencisador i amb l’aparença d’uns acords de paper mullat.


Així, mentre Europa persisteix en un objectiu final de reducció d’emissions molt agosarat, oblidem que la Xina, l’Índia i Estats Units representen el 50% de les emissions i es marquen fites més raonables que no els impedeixin créixer competitivament.

 
Europa es compromet però ni paga ni finança els seus compromisos.


No tenim pròpiament una política comuna en matèria de medi ambient, el que tenim és una guerra entre països europeus que lluiten per “imputar el major nombre de costos ambientals” a un nombre creixent de competidors als que no poden imposar traves aranzelàries (els països membres de la UE). Les majories conformades al Parlament Europeu i a la comissió imposen normatives al conjunt dels estats membres de la Unió Europea sent coneixedors del fet que hi ha uns costos diferencials entre països, i que aquests hauran de ser assumits pels propis Estats en detriment dels seus pressupostos nacionals, o bé pels seus ciutadans i empreses (disminuint el poder adquisitiu i/o la competitivitat).


El tractat de funcionament de la UE ho estableix clarament:
 “Article 192.4. Sense perjudici de determinades mesures adoptades per la Unió, els Estats Membres tindran al seu càrrec el finançament i l’execució de la política en matèria de medi ambient.”   


Tenim un exemple proper a casa nostra amb l’aplicació de la Directiva Aus, la Directiva Hàbitat i la Directiva Marc de l’Aigua.


Mentre al centre d’Europa es lamenten de tenir “tant poca biodiversitat” posen de relleu les meravelles dels hàbitats i riquesa en biodiversitat de l’Estat Espanyol. Quelcom similar passaria amb l’aigua, mentre al centre d’Europa rarament hi ha problemes de cabdals als rius, s’insisteix en una gestió acurada dels recursos hídrics al sud d’Europa.


El resultat ha acabat sent l’assentament de l’anomenada Xarxa Natura 2000 que a la pràctica implica costos afegits per a les empreses, paralització o trossejament de projectes (Canal de reg del Segarra-Garrigues) i cap finançament.


No cal dir que si preguntem a la Comissió pel pregonat “finançament de la Xarxa Natura 2000” de seguit ens treuen a relluir l’article 192.4 del tractat. I si ens reiterem en el que disposa l’article 8 de la Directiva Hàbitat (sobre el finançament) ens retreuen que la funció de la comissió únicament és “avaluar el finançament”. Els fons necessaris corren a càrrec de l’Estat tal i com el diu el tractat.


La Comissió també alerta que per no entrar en un “incompliment d’estat” per insuficient finançament un cop aquest s’ha avaluat, determinades mesures es podran posposar (articles 8.4 i 8.5 de la Directiva). El preu a pagar però, serà la paràlisi dels projectes (article 8.6). Això no obstant, no haurem de patir massa, ja que la Comissió no ha efectuat mai una avaluació del finançament de cap espai. El motiu no és altre que dita avaluació ha de ser conjunta amb l’Estat membre, i aquests a fi efecte que no se’ls imposi un finançament permanent i una exposició pública d’incert resultat, sembla ser que mai no acaben de facilitar totes les dades.


Com veiem, el medi ambient, lluny d’un bon negoci realment no és res més que un factor de competitivitat. La d’uns vers els altres en un entorn sense “traves comercials”.

 

Article publicat a La Drecera 130. Novembre - Desembre 2011
Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Economia