PER QUÈ PAGUEM?

 


Sí, és realment necessari cremar la meitat de diaris oficials. No és especialment important triar quins es cremen i quins no. Qualsevol tria aleatòria donaria un bon resultat. El que és realment important és cremar, com a mínim, la meitat dels diaris oficials amb les lleis que hi contenen. 
Amb la meitat de les restants lleis seria suficient per tal que el país funcionés. És més, segurament funcionaria molt millor.


Fins a data d'avui hi ha hagut un convenciment més o menys estès que la crisi era només econòmica. És una tesi que no pot ser criticada per tal com tothom evita, en el subconscient, d'enfrontar-se amb les realitats dures; i si a més hom pot descarregar les culpes sobre altres millor. I si les culpes es descarreguen sobre un ésser immaterial com l'economia molt millor.


Però el que és cert és que la crisi no és econòmica. La crisi, cada cop més, té aspecte d'estructural. Fem-nos una pregunta fàcil. Si els Governs (incloent-hi aquí el Govern Central, el Govern Autonòmic i el Govern Local) ens proveeixen d'uns serveis públics cada cop més escapçats (escoles i ensenyaments superiors de tercera mundial, sanitats d'accés parcials), si ja no es fan noves carreteres ni s'arrangen les velles, si es redueixen els trens que circulen per les vies, si...: Per què paguem uns impostos que superen de molt el 50% de la renda?


Potser el que passa és que només paguem impostos per greixar una maquinària que no ens proveeix cap benefici tangible. La constatació d'aquest fet no és motiu per defensar, directament, una anarquia. Però sí que és motiu de qüestionar en què es gasten els Governs els diners dels impostos i el zel que tenen en llur administració.


És àmpliament acceptat que la Revolució Francesa va posar els fonaments del que entenem per un Estat modern. L'Estat deixava d'ésser l'empresa particular d'un governant, els beneficis de la qual es proveïen mitjançant impostos. L'Estat passava a ser la representació de les voluntats col•lectives en benefici de cadascun dels particulars i els impostos passaven a ser la contribució a les despeses comunes.


I per aquest motiu, la Declaració de l'Home i el Ciutadà va consagrar tres articles a aquesta matèria: El 13, el 14 i el 15. L'article 13 parla de la necessitat a contribuir per sufragar les despeses comunes. El 14 parla del dret dels ciutadans a saber perquè paguen i comprovar-ne la bona administració. El 15 parla del dret a demanar comptes de l'acció pública. Pel que es veu els articles 14 i 15, a 223 anys vista, no ha entrat encara en l'imaginari de les classes polítiques. I només donant respostes al que preveu l'article 14 es poden trobar respostes a la crisi estructural.


Davant de les penúries econòmiques del Governs hom pot abordar la solució per diverses bandes. La primera és apujar els impostos, la segona és recaptar més, la tercera és gastar menys.


La primera no té necessitat d'ésser explicada. Se soluciona passant per caixa. Però aquesta solució obvia la tercera de les condicions de l'article 14 esmentat; ço és, determinar la quota. 


En resum es nega el dret al Ciutadà a saber perquè quan abans pagàvem un 12% d'IVA, l'any que ve pagarem el 20%. Pujar impostos és una solució fàcil però lletja.


La segona manera de reduir la penúria econòmica dels Governs és augmentar la recaptació. O sigui, sense pujar les bases tributàries procurar que s'ingressi més. Com que se suposa que els impostos són "proporcionals" a la renda, ràpidament es conclou que la segona via passa pel creixement econòmic. En tornarem a parlar.


La tercera manera de reduir les penúries es gastar menys. Sobre aquesta tercera via cal fer una reflexió. Si fins ara, tot i reduint, els serveis que el Governs presten als Ciutadans no hem redreçat l'hisenda comuna; potser el mal ve d'uns costos estructurals de funcionament dels Governs massa grans.


Cal no fer-se trampes al solitari. Entre les despeses dels Governs cal diferenciar entre els costos dels serveis comunals, els costos de gestió dels serveis comunals i els costos de gestió de l'administració. Dit en un exemple. Cal diferenciar entre els costos de fer un nou regadiu; els costos de redactar el projecte d'un nou regadiu; i els costos dels locals, el cotxe oficial, la secretària i el subaltern que porta el cafè a l'enginyer que redacta el projecte d'un nou regadiu.


Mirem per exemple els pressupostos de la Generalitat per al 2012. La partida de despeses corrents puja més de 28.000 milions d'euros contra els 1.900 milions d'inversions reals. I davant d'això cal aturar obres de regadius o de carreteres? Però si és la xocolata de lloro!


Per què cal retallar un14% les inversions reals respecte del 2011 mentre que el personal només baixa un 1% de 9.500 milions d'euros? Gestionar les inversions reals costa 5 vegades el seu valor en nòmines! Però com s'ha arribat a aquesta hipertròfia cancerosa?


Continuem reflexionant. Aparentment els funcionaris no van pas mancats de feina. Més aviat se'ls acumula. I a què es dediquen? També aparentment es dediquen a gestionar allò que les lleis manen i comprovar que aquestes mateixes lleis es compleixen.

 
Si a partir d'aquí som valents, i no ens fa por d'explorar noves vies, potser amb menys lleis necessitaríem menys funcionaris. I necessitaríem menys funcionaris perquè hi hauria menys lleis que manarien feina als funcionaris i menys lleis obligarien als funcionaris a comprovar que es compleixen. 


Hipòtesi: Amb menys lleis hi haurien menys costos estructurals i per tant els Governs estalviarien en despesa.


Ara mirem-nos-ho des de la banda del Ciutadà. Tota obligació té un cost associat. La mateixa obligació de pagar impostos té el cost associat de calcular els impostos que s'han de pagar. Per tant tota llei té costos.  Però alhora, els esforços temporals i materials que dediquem a complir les lleis van en detriment dels esforços que es podrien dedicar a produir riquesa. 


Suposem un empresari que té la gosadia de fer un nou regadiu. Mentre s'està discutint amb els funcionaris l'ACA per l'aigua, mentre està discutint amb els funcionaris ambientalistes ultra-ortodoxos tot justificant la no interferència del conreu amb llurs fills adoptius alats, mentre es discuteix amb els agents rurals sobre els treballs en època d'alt risc d'incendi, mentre discuteix amb l'arquitecte municipal sobre la influència paisatgística del blat de moro en detriment del blat de forment, mentre discuteix amb el funcionari de carreteres en relació a l'angle d'intersecció de l'eix de la canonada amb l'eix de la via, mentre discuteix les dosis màximes de nitrogen amb un funcionari d'agricultura, mentre intenta de canviar la qualificació cadastral del recinte per tal que passi de "cereal secano" a "cereal riego", mentre discuteix amb el funcionari d'indústria si la caseta de les bombes és un "local humit" o és un "local mullat", mentre discuteix amb el funcionari de cultura sobre la funció etnogràfica les barraques de vinya, mentre discuteix amb el funcionari geòleg sobre les suposades petjades fossilitzades del dinosaure, mentre passa tot això i més, ha passat una altra cosa important.


Mentre tot això, l'empresari encara no ha tingut temps de fer el regadiu. Per tant aquest any ja no podrà sembrar, i per tant tampoc podrà collir una segona collita, tampoc podrà vendre i tampoc podrà pagar impostos sobre la renda el mes de maig de l'any vinent. I els Governs tampoc podran augmentar la recaptació perquè ells mateixos s'ho han impedit.


Ara podem retornar a la segona de les maneres de reduir la penúria econòmica de l'Estat. Augmentant la recaptació (no les bases tributàries). Però si la recaptació és "proporcional" a la renda i per tant a la creació de riquesa, l'Estat ha de permetre que els empresaris tinguin el camí expedit per crear-la.


Per proximitat administrativa, les administracions autonòmiques són les que interfereixen més en l'activitat empresarial. I davant d'això, i malgrat no tenir majoria absoluta, cal començar a tirar de decret-llei i fer una esbandida general de legislació intervencionista, i de retruc liquidar les unitats administratives que esdevindran balderes. 


O sigui, reduint costos i estructura pública es fomentar la creació de riquesa. S'ha hagut d'esperar un any per unes lleis òmnibus que han estat de simple maquillatge de façana. Però les esquerdes estructurals persisteixen dessota de l'estucat que s'hi va voler posar. Amb aquesta velocitat no serem a temps de redreçar el rumb abans d'arribar a límit de l'estimball.


Els governants han de decidir què volen fer. Com que la certesa de llurs paraules tothom en dubta, ara ja només els queda els fets. L'Estat del Benestar s'assenta sobre l'Estat de la Riquesa. L'Estat de la Subsistència s'assenta sobre l'Estat de l'Administració. I si algú en té algun dubte que ho demani a algun rus de la Unió Soviètica.


Els empresaris xinesos ens ho han explicat i demostrat claríssimament. En el seu Estat burocràtic no hi ha lloc per la iniciativa privada. Per tant l'empresari-emprenedor xinès ha sortit de la Xina i ha convertit l'Africa en llur Far West agrari colonitzant sense gaires contemplacions terres campes subtropicals i creant riquesa.


I mentrestant nosaltres espectem. Els empresaris catans especte. Especten veure per on sortiran els Governs. Però la complexitat administrativa espanta qualsevol establiment de negoci agrari. No hi  ha seguretat jurídica. 


L'agricultura i la silvicultura son dues branques de l'economia agrària les quals no necessiten d'inputs de rellevància. El sòl no es desgasta, i del sol i de la pluja és Déu qui proveeix; per tant la possibilitat de generar ingressos i excedents sense afectar la balança de pagaments és notable. 
Però el mal segueix essent la inseguretat. No se sap si en la presa de decisió pesaran més els conservacionistes o els productivistes. No se sap quina posició tindran els Governs. No se sap del cert el preu de l'aigua de regar. No se sap la llista d'agroquímics autoritzats per l'any vinent. No se sap res de res. Tot es ambigu. Els Governs han creat un entramat legal per controlar-ho tot. Però l'inversor mai sap amb quin ciri trencat es trobarà. Per tant:  Millor de no invertir.


Sense inversió i producció no hi ha ingressos tributaris, i l'increment dels impostos té un límit.

Que decideixin el que vulguin. Però que ho diguin clar. Si tenen interès en que els Ciutadans remuntem el país que ens deixin fer. Sinó l'últim que apagui el llum! 



Article 13. Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l’administració, és indispensable una contribució comuna. Aquesta contribució ha d’estar equitativament repartida entre tots els ciutadans, en funció de les seves possibilitats.

Article 14. Tots els ciutadans tenen el dret de verificar, per ells mateixos o per mitjà dels seus representants, la necessitat de la contribució pública, de consentir-la lliurement, de vigilar-ne el seu ús i de determinar-ne la quota, la base tributària, la recaptació i la durada.

Article 15. La societat té dret de demanar comptes a qualsevol agent públic respecte de la seva administració.

 

 

Article publicat a La Drecera 132. Març - Abril 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

 

Economia