Les Empreses de Serveis Agraris:

Un futur per a l’agricultura productiva


 

És evident que l’agricultura ha d’existir, d’una manera o altre, com a sector que ha de proveir-nos dels aliments que necessitem pel dia a dia. I el que no és pot optar és per a dependre de l’exterior per a disposar d’aquests preuats elements. Hem de ser prou curosos i competitius per a produir-ho tot —o quasi tot— dins les nostres terres. Per això, si cal dur a terme un canvi de mentalitat en la forma de produir, o cercar noves formes o figures per a dur-ho a terme, haurem de fer-ho.

 

En el present article no pretenem descobrir una nova forma de fer productiva les nostres terres, per que ja fa anys que està implantada. Més aviat volem apropar-nos-hi, fer-la atractiva per algunes situacions en que, malauradament “els signes dels temps” ens hi aboquen. Potser a alguns de vosaltres us dona un bri d’esperança enfront els neguits que es plantegen davant la continuïtat de l’explotació, la inversió en tecnologia, signar un contracte de conreu, o qualsevol altre decisió al respecte. Només que serveixi per això, ja haurà valgut la pena encetar-ho i parlar-ne.

 

 

Ens referim a les empreses de serveis agraris, i més concretament a tots aquells professionals del sector que han derivat o transformat la seva inicial manera de treballar —de forma individual i per un mateix— a oferir-se a tercers que no volen veure ermes les seves terres però sense haver de seguir invertint-hi molt de temps i diners.

 

A Catalunya cada vegada els propietaris de les finques agràries tenen una edat més avançada ―el 51% dels caps d’explotació tenen més de 55 anys (Cens Agrari de 2003)―, i es troben sense un relleu generacional. Cada cop és menys engrescador que el jovent vulgui continuar l’agricultura. Motius, prou coneguts, però que no per això no volem deixar de recordar:  petites superfícies de les explotacions, baixa rendibilitat econòmica, preus percebuts dels fruits d’elevada volatilitat —tant aviat pugen com baixen, segons unes regles poc predictibles—, preus pagats pels factors de producció en constant ascens, baixa dotació de maquinària o impossibilitat de modernitzar-se adientment, tendència a la reducció dels ajuts —lògic en l’entorn de restriccions pressupostàries i per que un sector ha de ser rendible per si mateix—, etcètera.

 

Fins ara molts propietaris optaven per arrendar les finques. A canvi de percebre una renda veien que la terra seguia essent útil i productiva. Però molts cops, més que representar un ingrés que complementaria la jubilació o els propis ingressos del titular, s’havia convertit en una despesa neta. La més que agreujada pèrdua d’interès per l’agricultura, la no residència dels titulars a les pròpies finques, la desinflor de l’orgull de ser pagès, etcètera, ha dut a cada vegada haver-hi més finques abandonades o sense massa interès per a que doni fruits. Fins i tot ja es parla del sorgiment d’un col·lectiu d’agricultors “desactivat”:  persones que no es dediquen a l’agricultura i que busquen alternatives a la venda d’unes terres a les que estan vinculades afectivament  o que pensen atendre o vendre en un altre moment, però que no volen veure-les improductives.

 

Això, demés, ha quedat encara més tocat per l’evolució de la normativa generada envers els contractes de conreu, i més, en les nostres contrades. Un exacerbat control i imposició de les condicions contractuals —en especial envers les obligacions del propietari arrendador— han desvirtuat un dels pilars bàsics d’aquestes relacions jurídiques: la lliure voluntat de les parts contractants per pactar el que sigui convenient. Limitacions i paràmetres obligatoris com ara una durada mínima excessiva del contracte —7 anys—, imposició d’uns drets d’adquisició preferent pel conreador, pròrrogues automàtiques de 3 anys, etcètera, han dut a molts propietaris a recelar i rebutjar signar contractes de conreu.

 

Si a això hi afegim que cada vegada, per a ser competitius, és necessiten sistemes de producció més intensius, grans dimensions de les explotacions, efectuar ingents despeses per a inversió, actualització constant de la capacitació, renovació constant de la tecnologia, etcètera, fins i tot aquelles explotacions agràries que tenen el propietari del terreny al capdavant, també es plantegen com poder donar coll a tot plegat i “no morir en l’intent”. 

 

 

Situació de les empreses de serveis agraris a Catalunya

 

Per tot plegat, cada cop és més freqüent l’externalització de totes o quasi totes les tasques agràries d’una explotació, inclosa la pròpia gestió de la mateixa. A Catalunya existeixen —segons l’Administració1— un centenar d’empreses de serveis agraris. Però creiem que aquesta xifra no és real, i és més que segur que passen de les 250 actualment. Empreses que poden gestionar tranquil·lament, cadascuna, més de 1.500 hectàrees anuals —s’estima1 en un 17% de les empreses les que superen aquesta superfície. A Espanya es calculen a l’entorn de les 2.500 empreses, que gestionen uns 12 milions d’hectàrees.

 

En termes de número de jornades contractades a tercers, per part de les explotacions agràries, es calcula que arriben als 6,97 milions (2007) per a tota Espanya ―4,17 milions el 1997― i 0,51 milions a Catalunya ―0,28 milions el 19972. És a dir, que en deu anys s’ha incrementat un 67% a nivell nacional i un 82% a Catalunya. La progressió és prou significativa, i més quan segurament a les estadístiques no es reflecteix tota la realitat ―sigui per mala identificació del seu significat en les enquestes sigui per realitzar-se dins l’economia submergida.

 

És doncs, evident, que cal reconèixer la seva existència, la tasca que duen a terme i el sistema productiu que representen. Els processos d’externalització en agricultura abasten des de tasques concretes, mecanitzades o no, fins a la gestió integral de l’explotació, amb totes les situacions possibles entremig. Majoritàriament, però, solen ser per a treballs mecanitzats, i per a la realització d’una tasca concreta.

 

Sense voler ser exhaustius, però sí demostratius, entre els serveis oferts citem:

  • Plantació i arrencada de plantacions, sembra.
  • Sembra de llavors de cereals, farratges, etc
  • Treball del sòl, anivellaments i moviments de terra.
  • Tractament d’herbicides.
  • Tractament fitosanitaris.
  • Aplicació d’adobs i fertilitzants.
  • Reg (instal·lació i execució).
  • Poda i prepoda.
  • Instal·lació de suports, emparrats, tutors i similars.
  • Recol·lecció (cereals, farratges, horta, fruiters, cultius industrials, vinya, olivera).
  • Tala forestal, trituració de llenya i crema.
  • Venda del producte.
  • Ramaderia ―especialment gestió de dejeccions ramaderes.
  • Assessorament i gestió (comptabilitat, finances, ajuts, assegurances, contractació de mà d’obra, assistència tècnica) ―són les més recents.

 

El desenvolupament d’aquestes empreses, apart de servir pel al manteniment de la superfície agrària en actiu i productiva, també ha servit per a que professionals del sector puguin mantenir-se en el mateix, sense haver de cercar feines a altres llocs. Un clar exemple són l’oportunitat de treball per als tècnics agraris, que poden dedicar-se pel que veritablement han estat formats. Tanmateix, les possibilitats d’externalitzar tasques o serveis productius esdevé essencial per a la permanència futura de l’explotació. Com més específica és una tasca major és la incertesa que comporta la seva realització ―requeriment de maquinària i personal específic―, i per tant, la probabilitat de subcontractar-la o externalitzar-la és major.

 

 

Valors que aporten les empreses de serveis agraris

 

Les aportacions d’aquestes empreses no són solament la realització física d’una feina concreta, sinó que demés hi ha altres aspectes que hem de considerar. Entre d’ells, destaquem:

 

  • Professionalització de les tasques agrícoles i garantia d’un lloc de treball estable i amb condicions laborals més properes a la indústria i als serveis ―enfront a la inestabilitat i temporalitat de les agràries.
  • Especialització en tasques concretes.
  • Aportació de noves tecnologies.
  • Servei ràpid i de qualitat.
  • Preus competitius.
  • Estalvi d’inversions en maquinària ―no cal que l’explotació disposi de maquinària ni que faci grans inversions en ella que desprès no podrà amortitzar.
  • Participació en la millora de la rendibilitat de les explotacions agràries.
  • Gestió integral de la finca ―seria el màxim exponent d’externalitat.
  • Constituir una font complementària d’ingressos de titulars d’explotacions agràries fora de la mateixa.
  • Una nova forma de multifuncionalitat de les explotacions, que afavoreix la innovació i la tecnificació del sector agrari.

 

 

Debat que es planteja actualment

 

Evidentment no tot és sempre positiu, i en trobem que aquestes empreses tenen una estructura de petita dimensió, són de caràcter familiar o amb pocs socis i/o treballadors, i el seu àmbit d’actuació és comarcal o provincial. Per tant, cal que es promocioni la seva existència i la seva viabilitat, per que, a hores d’ara, existeixen ja uns problemes que se’ls plantegen:

 

  • Poc accés a programes de formació de personal.
  • Establir ajuts per innovació tecnològica i adquisició de maquinària.
  • Aconseguir un pla de viabilitat empresarial.
  • Interrelació amb empreses del sector.
  • Adequació a la realitat econòmica de l’agricultura.
  • Confiança en el servei pel client ―molts cops executen les tasques sota les instruccions dels propietaris o de tècnics contractats pel propietari.

 

És per això que cal seguir parlant d’aquestes empreses, que en la situació social i econòmica de l’agricultura, poden donar una solució per a que segueixi essent viable i productiva. Demés, ofereixen una possible solució a aquells propietaris que no volen desvincular-se totalment de la gestió de les seves terres, però que no volen haver de fer grans inversions econòmiques. Segur que n’anirem parlant i l’INSTITUT AGRÍCOLA ho fomentarà.

 

Article publicat a La Drecera 133. maig - Juny 2012

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya.

Economia