A la vista de l’alça constant dels preus dels cereals, de l’encariment dels factors de producció que s’utilitza en les empreses agràries, l’afectació en el balanç comercial agroalimentari i en la disponibilitat d’aliments a la població, l’INSTITUT AGRÍCOLA ha col·laborat en un estudi elaborat per experts en el món agroalimentari. Les finalitats bàsiques han estat posar a la vista quina és la situació real, per què s’hi pot haver arribat i quines possibles solucions plantejar per evitar greus perjudicis a la societat i a l’economia nacional.

 

De cara a ser informadors i formadors, hem cregut adient fer-vos arribar, en varis lliurament, un resum força ampli del contingut del referit estudi. Especialment mirarem de ser els més didàctics i demostratius de tot el que s’hi exposa i de les conclusions a que s’hi arriba. Alhora, intentarem que sigui el més amè, amb gràfics força clars i entenedors. Per tant, defugirem d’abocar un munt de dades estadístiques, i, menys filosofades. En el món agrari i en l’economia, com més “clar els comptes”, millor. I el present, i, sobretot, el futur de les activitats i empreses agràries hi estan en joc.

 

INTRODUCCIÓ

 Durant tot el 2007 es va produir una alça quasi constant i sostinguda dels preus dels cereals, tant a nivell internacional com nacional. El del blat va pujar un 45% a nivell nacional, i el primer semestre de l’any 2010 l’increment fou d’un 37%. Per a la majoria dels cereals que es cultiven a nivell mundial ―ordi, blat de moro i arròs―, els increments van ser similars. Actualment ―amb dades publicades fins a febrer de 2013― el preu està encara més alt que el màxim de finals del 2007. Aquesta situació ha creat tota una incertesa a nivell internacional que no era previsible.

 

L’increment constant dels preus ha disparat totes les alarmes i han sorgit tot un seguit de dubtes i neguits:

  • La inclusió dels continuats increments del preu dels cereals, dins els productes elaborats amb els mateixos, especialment en la indústria  agroalimentària, han causat un increment notable del preu d’aquests.
  • El mercat de futurs de matèries primeres ―especialment blat i soja― s’ha disparat, amb un increment notable del volum negociat, uns increments constants dels preus, i una participació en el mateix de persones i entitats que fins abans no hi eren present ―societats d’inversió, per exemple.
  • Existeix una percepció de desproveïment de la indústria agroalimentària, per que els cereals  tenen una mobilitat transnacional, que fins ara no tenien. En especial per que societats i països en avançat estat de desenvolupament, necessiten més aliments i estan disposats a pagar preus alts. Hi ha una deriva i canvi de les rutes dels cereals.
  • En alguns països ―com pot ser el nostre― s’ha evidenciat l’alta dependència de l’exterior pel que fa als cereals, doncs no produeixen prou. Fet que provoca haver de pagar preus desmesurats que desprès no poden ser repercutits en els productes elaborats al mercat interior, per a no perdre competitivitat.
  • S’està produint una nova “colonització” per part de països amb una necessitat imperiosa d’aliments, que, a canvi d’aportar tecnologia, construcció d’infraestructures o qualsevol altre inversió en països tercers, adquireixen ―amb compra o lloguer― a gran escala, terres agrícoles d’on obtenen productes alimentaris que desprès enviaran a la seva població. Es coneix com a “land grabbing” ―apropiació de terres― que ja significava, per exemple, l’any 2010, uns 22 milions d’hectàrees ―el 50% a Àfrica. El cas extrem és Xina, amb uns 6 milions d’hectàrees.
  • Hi ha un increment dels cultius d’oleaginoses enfront als cereals. Vinculat directament a canvis en els estils alimentaris: s’està passant de consumir cereals a proteïnes ―carn i llet― i productes processats. D’això en resulta un increment de la demanda de cereals per a produir proteïna ―per a produir un kilogram de pollastre en calen de 2 a 4 de blat, i per un kilogram de carn de vedella en calen entre 7 i 10 de blat.
  • La seguretat alimentària ―possibilitat de garantir a cada persona l’accés als aliments necessaris per a satisfer les seves exigències alimentàries  bàsiques― està en entredit.

Es preveu que per a l’any 2050 hi haurà 9.000 milions de persones, a les quals caldrà alimentar incrementant, teòricament, un 70% de la producció agrícola actual —amb un terç de la producció actual de cereals, i un 140% de soja, per exemple. Actualment, dels 6.900 milions d’habitants, aproximadament 1.000 milions de persones passen gana. La dada és esfereïdora. I d’aquest increment de població la major part es donarà en els països en vies de desenvolupament i emergents ―Xina i Índia, especialment.

 

La producció alimentària de l’any 1990 va proporcionar 2.700 kilocalories per dia i persona (FAO) ―el 1963 eren 2.290 kilocalories. Aquesta quantitat és suficient per a cobrir les necessitats d’un adult dedicat a una activitat moderada. Però hi ha moltes persones que passen gana, i en molts països es llença menjar a les escombraries ―recents estudis europeus ho calculen al voltant d’una tercera part de la matèria primera.

 

El canvi climàtic, l’increment de la demanda de biocombustibles ―a països com Brasil, Estats Units, Xina i Unió Europea― i la restricció en l’aplicació de productes fitosanitaris ―a nivell comunitari― estan influint també en la producció agrària. Respecte dels biocombustibles no està del tot clara la influència sobre l’alça dels preus, però sí que la normativa que obliga al seu ús està fent derivar superfície de determinats conreus de cereals als propis dels biocombustibles ―blat de moro, canya de sucre, palmera i colza.

 

Actualment només es conreen 1.500 milions d’hectàrees al món ―un 11% de la superfície terrestre. Existeix, però, un potencial de terra cultivable que no està utilitzada ―segons la FAO podrien ser 2.800 milions d’hectàrees. Però succeeix tot al contrari. La taxa anual de creixement mundial de producció de cereals ha disminuït ―segons FAO― fins a situar-se en un 1% dels anys 1990-1999 ―era un 1,9% els anys vuitanta. Tot i que s’espera que creixi fins al 1,4% anual el 2015.

La producció agrícola necessària per a obtenir aliments per a la població només es pot fer de dues maneres: un augment de la superfície cultivable o l’increment de la seva productivitat/rendiment. En els darrers anys s’ha dut a terme la segona, donades les dificultats que té la primera ―climàtiques, orogràfiques, mediambientals, polítiques, etcètera. Però és evident que cal encara incentivar i investigar més per a una “segona revolució verda”.

 

A Catalunya, demés, en un país semi àrid com el nostre ―amb excepcions, clar―, els condicionants climàtics obliguen a potenciar una agricultura de regadiu, la producció d’aliments de la qual, en quantitat i qualitat suficient, han de contribuir a la seguretat alimentària. A aquesta seguretat contribueix decisivament el desenvolupament de sistemes de reg sostenibles i competitius. Però les elevades limitacions i restriccions per ampliar les zones de cultiu, o recuperar-ne d’anteriors, o per les rompudes forestals, han de suavitzar-se, sinó ens volem veure abocats a un desabastament perillós. I en aquest punt ja sabeu que l’INSTITUT AGRÍCOLA és força bel·ligerant per a potenciar i incrementar els regadius.

DESENVOLUPAMENT DE L’ESTUDI

 En resum s’ha dut a terme les següents actuacions:

  • Cercar informació respecte de la població mundial, amb especial incidència en alguns països amb un alt índex de creixement poblacional i/o econòmic.
  • Estudiar l’evolució de la producció de cereals a nivell mundial, europeu i nacional. Analitzar els rendiments, per veure si hi ha hagut canvis substancials que denotin millores tecnològiques.
  • Analitzar el preu dels cereals principals produïts i consumits ―blat, ordi, blat de moro, arròs― a nivell mundial, estatal i autonòmic (Catalunya).
  • Estudiar els fluxos de les importacions i exportacions mundials dels cereals i d’altres productes alimentaris. Especialment analitzant el comerç agroalimentari i el saldo corresponent, a nivell estatal i català.
  • Establir la superfície agrària útil (SAU), a nivell mundial, europeu i nacional.
  • Estudi de la renda individual, la despesa en alimentació i els hàbits alimentaris de la població mundial, i, especialment, dels països emergents. Veure l’evolució del consum per habitant de cereals, carn, productes làctics, especialment.

 

Les dades analitzades han estat, bàsicament, les generades des de l’any 2000 fins a l’actualitat. Tot i que, en alguns casos, s’han estudiat també períodes anteriors, per tal de tenir una visió més històrica i llarga.

OBJECTIUS  DE L’ESTUDI

 

  • Analitzar si hi ha una situació de desproveïment de cereals a nivell mundial, europeu o nacional. Cercar solucions per reduir el desabastament que es pugui trobar, especialment a nivell europeu i nacional. Veure si la producció agrícola segueix el pas de la demanda. O potser el problema no és l’escassetat, sinó la iniqua ―sense equitat― distribució dels recursos alimentaris.
  • Evolució del preu dels cereals i dels mercats de futurs. Afectació de la volatilitat dels preus en les economies nacionals i en la seguretat alimentària.
  • Influència del preu i disponibilitat de cereals en les economies internes nacionals, i l’estabilitat de les relacions en la cadena de subministres entre les fases productives i la gran distribució.
  • El canvi climàtic i l’especulació en els mercats de productes bàsics són ―per al Parlament Europeu― dos dels principals factors que posen en risc la seguretat alimentària. Realment és així, o hi ha altres elements influents ?
  • La implementació de normativa i polítiques mediambientals molt restrictives i condicionants en l’activitat agrària perjudica negativament la producció d’aliments i incrementa la dependència amb l’exterior ?
  • Demostrar que la competitivitat de la producció ramadera final és necessària per al manteniment econòmicament sostenible de les baules productives anteriors a la cadena, així com dels entorns socioeconòmics en els que s’assenta l’agroramaderia ―freqüentment en entorns rurals.
  • La societat ha de prendre consciència del paper importantíssim que té l’agricultura en l’abastament dels aliments, l’economia nacional i el seu caràcter estratègic. Calen polítiques més adients per a millorar la productivitat del sòl agrícola —millora genètica — i de l’increment, si escau, de la superfície agrària útil.

 

LA POBLACIÓ MUNDIAL

 

La població mundial ha anat creixent paulatinament en els darrers segles. Fins i tot ―Figura 1― el ritme és encara més alt a partir dels anys vuitanta del segle passat. Dels pocs més de 3.000 milions del 1960, actualment ja s’han superat els 7.000 milions i es preveuen més de 9.000 milions pel 2050.

Pel cas concret dels països de la Unió Europea, els quals estan la majoria ―com Espanya― dins la categoria de “països industrials” de la FAO, es preveu un lleu creixement, quasi imperceptible. Dins aquesta categoria també hi ha Canadà, Estats Units d’Amèrica, Austràlia, Israel i Japó. La resta de països de la Unió Europea i els provinents de la segregació de l’antiga Unió Soviètica queden englobats dins els “països en transició”, dels quals es preveu un lleuger descens de la població. La tercera categoria ―”països en desenvolupament” ― engloba a la resta de països, repartits en quatre continents. Aquest és el sector que té un creixement més notable, especialment a l’Àfrica subsahariana.

 

Per tant, les polítiques demogràfiques i alimentàries han de tenir ben present aquestes diferències, i modular-se adientment. També, clar, caldrà analitzar individualment cada territori o país per definir-les clarament.

 

A títol il·lustratiu mostrem ―Figura 3― l’evolució de la població de quatre països concrets: dos d’industrials (Estats Unitats d’Amèrica i Espanya) i dos en desenvolupament (Xina i Índia). Als dos primers hi ha un creixement quasi imperceptible d’Espanya, enfront als Estats Units d’Amèrica amb un increment notable, però sense arribar a les cotes dels altres dos països estudiats. I als dos darrers, mentre a la Xina el pendent afluixa, l’Índia  segueix creixent més.

Seguint amb els exemples, quantitativament significa que el percentatge d’increment de població, entre els anys 1990 i 2010 ―vint anys― ha estat, per a Espanya, d’un 18 %, molt similar a la Xina ―amb un 17 %. En canvi, pels Estats Units d’Amèrica ―com Catalunya― ha estat del 23 %, però és que per a l’Índia s’arriba a un 40%. Les diferències són prou evidents.

 

Article publicat a La Drecera 138. Març - Abril 2013

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

 

Economia