PRODUCCIÓ DE CEREALS

 

A nivell estatal

 

En aquest àmbit la superfície de conreu de cereals ha anat variant al llarg del període estudiat. Mentre fins al 2008-2009 hi va haver un lleuger descens en la superfície cultivada ―excepte en el cas de l’ordi, que va ser un ascens―, a partir d’aquests anys va haver-hi un punt d’inflexió, incrementant-se ―a excepció, altre cop, de l’ordi, que descendeix. Així es veu a la Figura 1.

Els motius del descens de la superfície no estan tant clars, però sí alguns dels de l’ascens. La constant alça dels preus de compra dels cereals ha esperonat als empresaris agraris ha destinat més superfície a uns aprofitaments que fins ara tenien un marge brut molt baix, i que un preu alt del cereal ho compensa. Demés, per que la simplicitat agronòmica del seu conreu compensa el deixar de fer altres cultius potser més rendibles, però els preus dels inputs dels quals cada cop més alts, i el benefici és més baix.

 

Conseqüentment, amb la baixada de la superfície cultivada, la producció de cereal ha anat disminuint progressivament. A la Figura 9 es pot veure aquesta evolució. Especialment la línia de tendència de la producció total cerealista és prou eloqüent. Amb forces alts i baixos, i seguint la pauta de l’ordi, l’anàlisi d’una baixada de la producció és evident. Això, com serà analitzat en un altre apartat de l’Estudi, comporta un increment notable de la dependència exterior dels cereals, la necessària importació dels mateixos i el pagament d’uns preus de mercat pel gra cada cop més alts.

 

La mitjana nacional del període estudiat es situa a l’entorn dels 20,7 milions de tones, i, malgrat sembla que els darrers anys la tendència baixista disminueix, caldrà restar amatent a veure com continua d’ara endavant.

 

Aquesta disminució lenta de la superfície cultivada de cereals i l’increment de la producció de la mateixa comporta que el rendiment es mantingui força estable o amb poques variacions. Així es pot veure en la Figura 3, on, dels cereals estudiats, el blat i l’ordi es mantenen a l’entorn dels 2.800-2.900 kg/hectàrea. En canvi l’arròs s’incrementa lleugerament ―quasi un 10%― i ens trobem el cas simptomàtic del blat de moro, amb un increment considerablement ―un 16%―. Fruit, entenem, de les innovacions tecnològiques que, tant a nivell nacional com internacional, es duen a terme per aquest cereal.

Aquesta situació, i especialment el nivell de disponibilitat de cereals propis a nivell nacional, es constata també per la pròpia FAO. Per a Espanya, aquest organisme ho fixa al voltant de la meitat: pel 2009 ―darrer any disponible― calcula que només un 56% del moviment cerealístic ―el produït més les importacions i les existències i menys les exportacions― correspon als cereals produïts a nivell nacional. Per a la Unió Europea, en canvi, aquesta proporció és el 108%. És a dir, que no cobrim les nostres pròpies necessitats i es depèn, i molt, de l’exterior.

 

 

A nivell català

 

Pel cas de Catalunya primer hem analitzat la situació des d’un nivell més superior: la superfície de conreu pròpiament dita, incloent-hi, evidentment, la del cereal. Però també els diferents tipus d’aprofitament. I, demés, comparant-ho amb altres territoris.

 

Una de les divisions de conreus analitzada ha estat l’existent entre secà i regadiu. Com es pot veure clarament ―Figures 4 i 5―, malgrat les xifres no coincideixen estrictament entres les dues fonts consultades, la superfície de conreu de regadiu a Catalunya es manté estable ―a l’entorn de les 250.000 hectàrees. En canvi, pel que fa al secà ―Figura 5―, aquest va decreixent al llarg dels onze anys estudiats ―un 12,7% en total.

 

Això significa, doncs, que la superfície de conreu catalana, quantitativament, va disminuint. En el període que va del 2001 al 2011 ―darrers anys dels que es tenen dades―, la disminució ha estat equivalent a una reducció del 2,7% del total de la superfície total catalana. I qualitativament tampoc es millora, doncs la superfície regada no s’incrementa. No és objecte del present Estudi analitzar-ne els motius, però és evident que pel que portem ja dit, no és positiu ni lloable. I més quan les institucions mundials propugnen per un increment del sòl cultivat i productiu.

Donada la seva transcendència, farem una petita comparació amb d’altres Comunitats Autònomes, per veure si també tenen la mateixa situació. Especialment d’aquelles que es troben geogràficament més properes a Catalunya ―Aragó, Comunitat Valenciana i Navarra― i d’altres que proporcionalment tenen una part important de superfície de regadiu ―Andalusia.

 

D’acord amb les dades del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, a Catalunya, entre el 2002 i el 2012, només s’ha incrementat la superfície de regadiu en un 1,8% ―Figura 12. A d’altres territoris propers aquest increment ha estat molt més notable, com el 6% de la Comunitat Valenciana o el 9% de Navarra. A Aragó passa el contrari, baixa un 4%, i, paradigmàticament, a Andalusia, l’increment és de més d’un 28%. És el territori que més increment té. A nivell estatal l’increment mig és superior al 7%. Per tant, observem com la tendència de Catalunya està allunyada de la d’Espanya.

Així mateix, analitzant el tipus de regadiu, també es veuen diferències i semblances substancials. És evident que en els dos territoris propers ―Aragó i Comunitat Valenciana: Figura 6― la superfície de regadiu amb gravetat ha anat disminuint progressivament. A l’inrevés ha passat amb el reg localitzat, que s’ha anat incrementant  força, especialment a Catalunya i la Comunitat Valenciana, mentre a Aragó el creixement l’ha tingut més l’aspersió i l’automotriu. Diferències que posen palès les diferents polítiques agràries autonòmiques. Però, en tot cas, són positives en el sentit de disminuir els volums d’aigua de reg disposats, molt més alts en el reg per gravetat que en el localitzat. Això sí, per contra, implica una major despesa econòmica d’inversió i manteniment. Però, evidentment, les majors produccions i rendibilitats mereixen la pena.

Entrant ja en el detall de la superfície de conreu dels cereals a Catalunya ―Figura 7― es veu com mentre l’arròs i el blat de moro es mantenen en paràmetres més o menys estables, amb una mitjana de 21.000 i 38.000 hectàrees respectivament, la de blat inicialment va descendir, però en els darrers anys ―des del 2007, quan els preus van començar a pujar molt― ha anat ascendint fins prop de les 100.000 hectàrees.

 

El cas de l’ordi és diferent, essent el cereal més cultivat a Catalunya. D’un període més o menys estable fins al 2008 ―a l’entorn de les 191.000 hectàrees―, desprès ha començat a davallar considerablement ―fins a les 167.000 provisionals del 2013. És paradigmàtic que el cultiu amb major superfície, el producte del qual es destina majoritàriament a pinso pel bestiar, hagi baixat tant. I més sorprenent ho és quan els preus de compra, com es veurà seguidament, estan pujant des de fa anys. Entenem que aquí hi ha alguna cosa que falla i no s’està duent a terme una política agrícola adient.

 

Si a aquesta davallada de la superfície total de conreu hi unim el poc increment del rendiment dels cultius al llarg dels anys ―especialment dels cereals: Figura 8― trobem que la disponibilitat de matèria primera pel sector agrari i agroalimentari és cada vegada menor. A aquest aspecte hi dedicarem un apartat més endavant, donat que l’abastament de matèries és un punt cabdal de la nostra societat i de l’economia.

 

Aquesta situació es dóna especialment tant pel blat de moro com per l’arròs, on la mitjana de rendiment s’ha incrementant, en tot el període estudiat, un 2%. En canvi, a l’altre costat, trobem el blat i l’ordi, on l’increment és a l’entorn d’un 35%. El diferencial és prou evident. 

Però si aquesta millora de la productivitat no es trasllada a un increment de la superfície de conreu, poc s’aprofita. I més quan, recordem, una hectàrea de regadiu produeix, de mitjana, unes sis vegades més que una de secà, i genera una renda econòmica quatre vegades superior. Conseqüentment, a Catalunya, s’està deixant perdre una bona font d’ingressos i de productivitat per al sector agrari, i, s’està depenent, cada cop més, de l’exterior.

 

Article publicat a La Drecera 140, juliol - agost 2013

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya

Economia