Les coses s'han de dir pel seu nom!!
L'ENGANY DEL SEGARRA-GARRIGUES

 

Per Sant Miquel és tradició, especialment dins el món agrari, anar a la Fira de Lleida. Per a molts cultius és comença a bastir una nova campanya, per a d'altres se'n tanca una altre. Apart, sempre és agraït veure com està el sector de la maquinària agrícola, el bestiar o la fruita, o qualsevol altre, així com les novetats mateixes. Així ho portem fent també nosaltres. L’INSTITUT AGRÍCOLA hi va ser present amb l’estand corresponent.

Tanmateix, vam assistir a algunes de les Jornades Tècniques que es celebraven dins el marc de la Fira. Una d’elles estava destinada a mirar de posar llum, amb la presència de varis experts sobre el tema, envers les implicacions que comporten els espais protegits de la “Xarxa Natura 2000” al projecte del canal Segarra-Garrigues. El lema era prou eloqüent: "ZEPA del Segarra-Garrigues, condicions per regar o no regar".

No és el nostre propòsit ara fer un resum de tot el que es va dir, per que tampoc ens correspon fer de cronistes. O potser sí, per que en vistes del poc ressò que, tant de les jornades com de la Fira en sí, se n'ha fet a la premsa escrita o visual, algú ha de dir les coses pel seu nom. I especialment pel poc interès mediàtic que representa el món agrari per a la majoria dels ciutadans, i pel desgavell muntat amb el referit projecte de posada en regadiu.

 

Aprofitarem, doncs, la nostra estrada per a fer algunes reflexions i/o precisions a algunes manifestacions que vam sentir, fetes algunes, entenem, i amb tot el respecte, sense massa coneixement de causa, o volent-nos fer "combregar amb pedres de molí". Mirarem de ser breus però força didàctics:

 

A. Es reconeix públicament -com portem dient des de temps- que el Govern de Catalunya no es va defensar gaire en els dos procediments judicials endegats pel Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees. Processos referits a la Xarxa Natura 2000 i al projecte del canal Segarra-Garrigues. I especialment que no es va aportar cap mena d'estudi o documentació que acredités que l'abast de les IBA (acrònim en anglès de "Àrea d'Importància per a les Aus") del 1998 no havia de ser tant extensiva. És a dir, que uns estudis molt genèrics d'abast europeu fets feia anys ja no eren vàlids.

 

Senzillament es va decidir políticament, malgrat algun ponent se'n desentenia, ampliar la superfície de “Xarxa Natura 2000” inicialment prevista -cosa que no demanava el Tribunal, recordem-. La idea "de bomber" -amb tota l'estima vers aquest cos d'extinció de focs- era que desprès ja es cercaria una solució per als afectats (propietaris i empresaris agraris) amb uns plans pilot i uns estudis que havia d'acreditar -davant el Tribunal- que era compatible, o no, el reg dels camps amb la protecció de les aus -això darrer és només el que sentencia el Tribunal-. I tant bona pensada ens ha significat que Catalunya sigui la cinquena Comunitat Autònoma amb més superfície de “Xarxa Natura 2000” (un 30,5 % del territori) de l’Estat .

 

Per això el Tribunal -en el segon procediment judicial- senzillament demanava altre cop que se li demostrés que amb l'entrada en funcionament del canal Segarra-Garrigues no s'afectaria la presència i pervivència de les aus protegides. Li era força indiferent que s'hagués incrementat la superfície protegida. I això encara, desprès de quasi quatre anys desprès de la Sentència, no s'ha fet ! En parlarem desprès.

 

B. Com ja no es podia tornar enrere amb les ampliacions dels espais protegits, o almenys això és el que van pensar i decidir els nostres governants, doncs calia cercar una solució al desgavell i engany muntat: s'havia projectat i endegava un macroprojecte de regadiu, amb un pressupost milionari, que no podria aprofitar-se més que en una petita part.

 

Per tal de tranquil·litzar els ànims, i en especial al sector agrícola de la zona, que veia que l'aigua no arribaria a bona part de les finques, se'ls va ocórrer una altre idea "de bomber" -reiterem el nostre respecte envers aquest cos-. Ara prometeren que a tothom que no pogués regar -quan inicialment sí podia ser-ho- se'ls indemnitzaria per la pèrdua de l'opció de passar del secà al regadiu. La mateixa Declaració d'Impacte Ambiental de setembre del 2002 preveia un import orientatiu d'uns 500 € per hectàrea i any, de mitjana, per a les quasi, llavors, de 35.000 a 40.000 hectàrees excloses de reg o només amb reg de suport (1.500 m3/ha/any). Però aquest argument cau pel seu propi pes, i especialment, econòmic. ¿D'on sortiran els 17,5 o 20 milions d’euros anuals que això representa, pel cap baix? Té sentit avui, i en el futur, en el marc de les restriccions pressupostàries en que ens trobem? Quina justificació social, alimentària i estratègica pot haver-hi per a impedir, amb un subsidi, que un bast territori de terreny agrari útil es deixi “erm” ? I més amb la dependència de l’exterior que tenim, especialment d’aliments -Catalunya importa un 60% del que menja.

 

C. No s'ha dut a terme encara cap mena d'estudi tècnic rigorós que dictamini si és compatible el reg amb la protecció de les aus estepàries. Segons algun ambientalista sí pot ser possible la presència de les aus estepàries amb el reg de suport (1.500 m3/ha). Però tampoc es basa en un estudi concret. O sigui que passa el temps i la gent segueix amb la incertesa de l’arribada o no de l’aigua. Va ser un clam majoritari que cal dur a terme, immediatament, els estudis que demostrin la compatibilitat, o no, del reg dels camps amb la presència de les aus.

 

No es pot seguir continuant amb el neguit i mantenir a tothom en vetlla respecte de si podrà o no regar, si li "toca" o no la "grossa" amb l'aigua o no. D'un cop per tots cal dictaminar clarament les zones que poden regar-se i quines no. Per que malgrat la documentació que s'ha anat generant (mediambiental, tècnica i administrativa) enlloc consta clarament i específicament què, com i on es pot regar. El ball de xifres és constant, però queda mig assentit que entre unes 35.000 i 40.000 hectàrees queden fora.

I més greu en sap quan es va amb la mentalitat que l’ésser humà, i en aquest assumpte focalitzat en els pagesos, és el representant del “mal” a la Terra, invasor i exterminador de les aus. Res més lluny d’això. És del tot verídic que si existeixen els espais naturals que hi ha, ho és, en bona part, per la cura que n’han tingut els seus propietaris i els empresaris agraris que hi desenvolupen, des de temps ancestral, les seves activitats. Per tant, ha de ser del tot possible la interacció i presència d’ambdós –home i aus- al territori. Cadascun amb la seva funció. I en això sí que l'INSTITUT AGRÍCOLA serà bel·ligerant.

 

D. Es van presentar uns estudis per a la implantació de nous conreus en les zones del canal Segarra-Garrigues que queden excloses del reg (dins espais de Xarxa Natura 2000). Entre d’altres, els cultius són el blat fariner, la tòfona negre o plantes aromàtiques –per a produir olis essencials o planta seca-.

 

A ningú se li pot escapar, que tingui un parell de dits de cordura, que no pot ser de cap manera factible ni vendible que amb la posada en marxa d’aquests cultius a les finques que queden excloses del reg de l’enyorat canal Segarra-Garrigues, ja hem trobat la medicina –o planta remeiera, que ve més la cas- a tot aquest ensurt que suposa la implementació de la “Xarxa Natura 2000” dins el projecte de reg. Hi ha dubtes, més que fonamentats, que realment hi hagi un mercat (demanda) d'aquests conreus i que pugui absorbir la producció de 40.000 hectàrees -a tall d'exemple, la superfície anual de conreu de blat a la província de Lleida està al voltant de les 27.000-29.000 hectàrees-.

 

E.  Si, finalment, no és possible, per criteris ambientals, el reg òptim per a les finques, caldrà indemnitzar als pagesos per la pèrdua de rendibilitat de les seves explotacions. I en especial pel que els podria haver suposat unes produccions molt superiors a les que hauran de resignar-se. En el cas dels ametllers es pot passar de 300-350 kg/ha en secà als 1.600-2.000 kg/ha en regadiu localitzat (amb 3.500-4.000 m3/any). El blat dur pot passar de 3.000-3.500 kg/ha en secà als 4.500-5.500 en regadiu; i de 2.000-3.500 kg/ha per l’ordi en secà fins als 7.000-10.000 kg/ha en regadiu. I com a cultiu de regadiu per excel•lència a la zona, el blat de moro (panís), produeix al voltant dels 8.500-13.000 kg/ha.

Però no hauria de fixar-se en un ajut anual, vinculat a haver-ho de demanar cada vegada i amb la burocràcia administrativa corresponent. Sinó que si, malauradament aquest "remei" és l'únic adient, exigim que es faci d’acord amb les regles de l’expropiació forçosa. Doncs és evident que s’està traient del patrimoni dels afectats un dret –a regar- que tenien ja patrimonialitzat –o almenys això era el que deia el Projecte-. Si per raons ambientals i/o polítiques s’ha decidit deixar tot un territori fora del progrés agronòmic, que l'interès general assumeixi econòmicament aquesta opció.

 

D’acord amb els criteris de valoració establerts legalment, ho establiríem en virtut de la rendibilitat –o en aquest cas, la pèrdua d’ella- de les finques, capitalitzant-la a l’interès legal. A dits efectes, i com  a mètode exemplificant, prendrem la renda estàndard del cereal de secà de 15 €/hectàrea i any, la del cereal de regadiu de 50, la blat de moro de 80 i l’alfals de 160 -determinades a l’Annex 4 de l’Ordre AAM/8/2011 que regula la Declaració Única del 2011-. També incloem una mostra molt més real. I com a tipus de capitalització prenem el del deute públic estatal a tres anys, de la primera setmana d’octubre (3,60%) –com dictamina l’article 23.1 i la Disposició Addicional setena del text refós de la Llei de Sòl-Reial Decret Legislatiu 2/2008-.

Amb això obtenim el següent pressupost:

 

La tercera mostra, com es veu, és molt coincident amb la ja referida "compensació" citada dels 500 €/hectàrea i any. En aquest cas representaria una capitalització de 13.890 €/hectàrea. I aquest valor, multiplicat per les suposadament 40.000 hectàrees, significa un total de 472 milions d’euros !! Creiem que sobren els comentaris.

 

F. També va quedar ben palès, com també hem anat manifestant abastament, que existeix la possibilitat de "demostrar" al Tribunal europeu que incrementant la densitat d'aus en certs espais concrets, pot dur-se a terme una "descatalogació" d’espais. De fet, la Directiva Aus el que vol és densitat d'aus, no superfície. I si aquests espais "blindats" són més reduïts es pot protegit millor, alhora que generar activitats vinculades al turisme ornitològic, per exemple. Per que no ens hi posem i mirem d'arreglar quelcom?

 

G. Finalment, i el que també sembla vergonyós, però que no deixa de demostrar el maremàgnum  creat, és el fet que malgrat alguns sectors del canal Segarra-Garrigues ja estan actius i compten amb l’abastament de l’aigua de reg, els beneficiaris tenen una por total a donar-se d’alta. I això ve donat, com no, per la incertesa respecte del cost que finalment els representarà l’aigua. Aquest preu encara no està fixat per que encara no se sap del cert la part de la zona inicialment regable que en queda exclosa. I d'això depèn el cost de les infraestructures que hauran d’assumir la resta de zona que sí disposarà d’aigua.

 

En quin món vivim que hem de compensar econòmicament a unes explotacions agràries que necessiten, i desitgen –no ho oblidem- com l’aigua del cel una millora de les seves infraestructures i dels elements que li ofereix la tecnologia ! I quan disposem de les mateixes, llavors només podrà ser emprada per una part petita dels teòricament i inicialment beneficiaris ? Ja n’hi ha prou de malbaratament de diners públics, de falses promeses, de cortines de fum, de canvi de prioritats –primer les aus que les persones-, de “caramels” embolcallats com a compensacions econòmiques, quan senzillament són bitllets directes a la ruïna econòmica, al despoblament de les finques rústiques, a un increment en la dependència exterior per als aliments, etcètera. Posem-hi seny, si us plau !

 

Article publicat a l aDrecera 129. Setembre - Octubre 2011
Revista de la Patronal Agrària de L'INsTITUT AGRÍCOLA

Xarxa Natura 2000