La CAÇA a CATALUNYA (IV)
Orientacions bàsiques per a una acurada gestió
de la fauna salvatge i dels acotaments de caça

Continuem am el seguit d’articles que des de fa mesos us hem anat lliurant. Potser ara ja no serem tant tècnics, però creiem que pel fet de tractar aspectes més genèrics, no per això no han de ser del vostre interès.


La poc agraciada imatge social de la caça

Dintre dels paràmetres d’una societat urbana, industrialitzada i cada cop menys insensible com la nostra, el concepte de caça produeix en sí mateix una sensació de malestar i rebuig. Vinculat, tot plegat, amb una nova consciencia social envers la conservació del medi ambient. L’exercici cinegètic –caçar, vaja !- s’identifica directament com una activitat primària –i a voltes, primitiva- en la qual es mata a tret d’escopeta. Això ofereix una imatge poc delicada pel caçador, majoritàriament rebutjada per certs sectors de la societat. Imatge que no s’ha sabut polir, per l’avarícia d’uns quants, atraient en els seus acotaments un gran nombre de caçadors sense cap límit d’aforament ni exercici d’un grau de “dret d’admissió”. La qüestió era tenir el major número de gent, i cobrar les llicències i permisos. En pocs casos s’ha tingut en compte el nombre de preses existents i adients per aquella pressió. Així doncs, ens hem trobat que la majoria dels animals que es cacen són criats en granges, perdent totalment el caràcter de “salvatge” de les preses i incitant a l’artificialitat del negoci.

No obstant, tornem a repetir que la caça és una activitat amb múltiples derivacions, com ara ecològiques, ambientals, econòmiques i socials. En quant a les ecològiques i ambientals, la caça pot convertir-se en un instrument escaient per a la conservació del medi natural, de les espècies amenaçades o protegides, o pel propi desenvolupament rural. Per això optem per a referir-nos més que al terme de caça, al de gestió de la fauna salvatge. Entenent aquesta gestió com cuidar adequadament un acotament de caça, procurant menjar i estada als animals que hi viuen, controlar la presència/número dels caçadors i ocupant-se del manteniment de la pròpia muntanya que sosté l’activitat.

Tot plegat, evidentment, no és feina fàcil, i menys tenint en compte que el desenvolupament del cicle reproductiu dels animals és llarg i lent. Fet que s’agreuja per l’excessiva demanda i desig incontrolable d’aconseguir qualsevol trofeu a qualsevol moment. Això ha fomentat una doctrina de caçadors específics que volen resultats ràpids i que estan disposats a pagar quantitats astronòmiques per una peça.    

Com a conseqüència immediata i directa es pateix que l’activitat –i per què no dir, el negoci- sigui cada vegada més artificial, produint-se un cicle viciós que trenca l’esperit i l’essència del caçador compromès amb la naturalesa.       


L’INSTITUT AGRÍCOLA entén que la caça és una activitat econòmica com una altra. De fet, és un sector que genera ingressos importants, creant riquesa i llocs de treball en petits pobles i nuclis rurals.

Per tant, es fa necessari i imprescindible dur a terme una gestió acurada de les espècies i dels habitats naturals on s’hi practica. Evidentment, la gestió no renda per sí sola amb la sola elaboració de plans tècnics, eina necessària, com en tota empresa. També s’ha d’adequar a terrenys extensos, doncs resulta poc eficaç en finques de dimensions reduïdes. Si això significa que s’han d’agrupar acotaments o posar-se d’acord varis, no ha de ser un inconvenient. No es pot limitar la gestió en un lloc concret, donat que els animals no coneixen de fronteres ni partions. És manifest que la gestió pròpia del animals i de les terres on habiten, es té que dur a terme per agrupacions de propietaris/vedats, sota uns criteris tècnics i professionals, basats en el consens i la corresponsabilitat.

Si aquesta mentalitat no s’accepta i es fa seva per parts dels gestors/propietaris dels acotaments, poc futur els hi augurem. I més tenint present la falta de compromís i desinterès per part de l’Administració en facilitar-ho. La mala gestió dels recursos cinegètics i mediambientals només té un resultat: la pèrdua i desaparició d’espècies cinegètiques, el desencant dels propietaris dels terrenys, pèrdua de llocs de treball (directes i indirectes). Segurament estem a prop d’arribar-hi, però creiem que encara s’hi està a temps, entre tots, de cercar-hi una solució.


Activitat econòmica que deriva de la mateixa caça

Respecte de les conseqüències econòmiques i socials cal tenir en compte que la caça desenvolupa un paper important com a activitat agrària generadora de treball. Segons  dades extretes de diferents fonts d’informació, es mantenen un total de 36.000 llocs de treballs relacionats amb el sector –“Vida Rural” de 1 de març de 2009– i més concretament, uns 15.000 llocs destinats al camp – “El País” de 1 de març de 2009-.

Tampoc ara farem un pronunciament respecte a quina xifra exacte és la que pertoca, perquè això depèn de molts paràmetres, mètodes de càlcul i en això una mica profans en som, però és evident que el volum del negoci del sector de la caça genera un important flux econòmic. A tall exemplificant hi ha: transport (vehicles privats i públics), arrendament d’àrees de caça, manteniment dels gossos, armeria i munició, vestuari i complements, restauració i hotels, guarderia de les àrees de caça, llicències (tinença d’armes, de caça), assegurances, taxidèrmia, plans tècnics de gestió cinegètica, premsa i mitjans de comunicació, costos de veterinaris, etcètera. Aproximadament el sector cinegètic genera, a tot l’Estat, entre uns 3.000 i 5.000 milions d’euros. Així doncs, l’activitat cinegètica és un sector que, des del punt de vista socioeconòmic i  per al desenvolupament rural, ha de ser tingut en compte.

Dintre dels diferents espais cinegètics, l’àrea privada de caça és la figura més nombrosa i de més abast superficial. A Catalunya hi ha (temporada 2007-08) 1.459 àrees privades de caça, que abasten un 80% de la superfície de la comunitat. En total representen 2.533.608  hectàrees. Respecte de la caça controlada, les figures de reserva nacional de caça i zones de caça, ocupen aproximadament un 10% de la superfície autonòmica. En canvi, els aprofitaments cinegètics estan prohibits de forma directa en un 1% de la superfície de Catalunya.


I pel que fa als practicants, la caça ha de merèixer tota la nostra consideració, i la de la societat en general, doncs estan representats, a Espanya, per quasi un milió de caçadors.


D’entre ells, uns 78.000 en el nostre territori. Malgrat al llarg dels darrers anys hi ha un lleu i constant decrement del seu número (fa deu anys eren 1,25 milions a Espanya i 100.000 a Catalunya), no per això ha de perdre importància el volum d’adeptes. Per tant, si des de les nostres propietats i/o empreses agràries podem prestar un bon servei, ben gestionat i adient als que es demanda, potser ressorgeixi un nou aspecte de valorització i rendibilitat econòmica. Tingueu ben present que l’INSTITUT AGRÍCOLA us assistirà en tot plegat.


LA DRECERA. núm. 115. Maig - Juny 2009

Informatiu Agrari de l'Institut Agricola.

Forestal