La CAÇA a CATALUNYA (III)

En les dues anteriors “Dreceres” hem anat desgranant tot un seguit de vocabulari i presentació dels diferents elements materials, personals i animals, les figures jurídiques i demés configuració de la caça a Catalunya. Hem intentat sempre ser del tot objectius per a mostrar tal qual el que hi ha. Després d’això, en aquest i en posteriors articles, ens farem ressò d’aspectes molt més concrets i que afecten directament la pròpia propietat privada, la gestió dels acotaments i l’activitat econòmica que deriva de la mateixa caça. I més tenint present el moviment mediàtic que s’ha generat envers la caça, a resultes d’un fet que inicialment semblava anecdòtic, i que ara ha obert “la caixa dels trons”.

Temes com l’abast econòmic del sector de la caça, el número de persones que la practiquen, la diferent normativa autonòmica existent –incloent un avantprojecte de Llei de Caça a Catalunya que està ja a les beceroles-, la mentalitat de la caça a nivell social, les diferents finalitats i exercicis de la caça, el paper del propietari/empresari forestal, etcètera, estan en boca de tothom. Si l’INSTITUT AGRÍCOLA potser vam ser ja pioners en parlar-ne i endegar un diàleg al respecte, just és que hi seguim.

 

Gestió de la fauna silvestre

La gestió cinegètica és quelcom més ampli que la mera captura dels animals. Es busca maximitzar la productivitat i l’aprofitament de la fauna silvestre a llarg termini. És cert que durant molts anys la captura dels animals ha estat l’única activitat que es duia a terme. El sistema d’explotació dels espais agrícoles i forestals afavorien les espècies cinegètiques de caça menor (conill, perdiu, llebre) i no es valoritzaven els seus efectes. La intensificació de l’agricultura i la pèrdua de rendibilitat de l’explotació forestal, ha comportat una disminució dràstica dels efectius d’aquestes poblacions, mentre que les espècies de caça major incrementen les seves poblacions i s’expandeixen.

La caça entesa com l’aprofitament d’un recurs existent per part de la població local, va desembocar en el seu dia en la creació d’àrees privades de caça, els límits de les quals habitualment coincidien amb els dels termes municipals. Dita creació no tenia cap altre sentit que la voluntat, per part de la propietat dels terrenys, de permetre l’aprofitament a persones conegudes, veïns, residents i fills del mateix poble.

Actualment la situació general s’ha vist modificada. La possibilitat del desplaçament ha implicat un moviment de caçadors a àrees allunyades dels seus llocs de residència.

L’èxode de la població rural ha afectat igualment als propietaris, i un nombre elevat ja no resideixen en les cases de pagès i ja no practiquen una activitat tradicional com era la caça. Aquest fet ha comportat una desconeixença i manca de tracte entre propietaris i titulars de les Àrees Privades de Caça. Això, alguns cops, ha generat certes tensions. Per últim, els efectius de les poblacions d’espècies d’aprofitament cinegètic menor han disminuït de forma dràstica, algunes per causes naturals (malalties devastadores) i d’altres socials o econòmiques (abandonament de camps de conreu, pèrdua de rendibilitat de certs conreus, etcètera).

Arribats a aquest punt, si es vol disposar d’animals silvestres es fa necessari dur a terme una gestió de les espècies i dels seus hàbitats. Aquesta, no només afecta als animals objecte de l’aprofitament cinegètic, sinó a tota la fauna salvatge, doncs aquells suposen el primer graó de la cadena tròfica –si falla una baula, la cadena es trenca-. Pel que fa a les espècies de caça major, l’obtenció d’altes densitats o d’animals valoritzats econòmicament s’obté a través d’una acurada atenció als animals i als espais que habiten.

Aquesta gestió és poc efectiva si es restringeix a finques particulars d’un sol propietari, i habitualment tampoc és possible amb els límits de la majoria de les actuals Àrees Privades de Caça. Això és degut a que les superfícies que abasten, vist des de paràmetres biològics, són reduïdes. Per altra banda, com és evident, els animals no diferencien els límits administratius i es mouran segons els seus instints. Per tant, pel cas que es vulguin crear noves Àrees Privades de Caça, és recomanable fer-les amb l’agrupació de propietaris. D’aquesta manera l’efectivitat serà major. Això no vol dir que no es pugui distribuir l’aprofitament entre diferents grups de caçadors.

Les actuals Àrees Privades de Caça cal que es plantegin la possibilitat de dur a terme actuacions de forma coordinada, sota una sola direcció tècnica –i fins i tot millor si és per un tècnic competent-. Aquesta opció, apart de ser lògica, serà econòmicament més interessant. El compartir els costos sempre és bo. Aquesta sembla dibuixar-se com la solució més efectiva si es volen recuperar les poblacions d’animals silvestres. És cert que es poden capturar animals alliberats prèviament, però amb això ens allunyem de l’ètica cinegètica, es fomenta l’especialització de predadors de l’espècie alliberada i, conseqüentment,  afecta a les poblacions silvestres que, a mitjà termini, també són objecte de predació.

La falta de gestió, així com la creació de reserves de caça, on és prohibida l’activitat cinegètica i on generalment tampoc es duu a terme cap tipus d’actuació per afavorir la fauna silvestre, disminueix la productivitat d’animals i l’increment de la biodiversitat. Per tant, aquesta opció comporta una pèrdua de valor patrimonial de les finques i/o una pèrdua de possibilitats per aquestes.

Amb l’objectiu que l’exercici de la caça sigui una activitat positiva i rendible a les nostres finques i propietats, cal que tothom en faci una avaluació, dialogui i es cerqui el mitjà per aconseguir-ho. Això sí, sempre amb la participació de tots els interessats. Des de l’INSTITUT AGRÍCOLA us encoratgem a posar “fil a l’agulla”.


LA DRECERA. núm. 114. Març - Abril 2009

Informatiu Agrari de l'Institut Agricola.

Forestal