La CAÇA a CATALUNYA (II)

Heus ací un nou lliurament informatiu de l’activitat de la caça a Catalunya.  En el primer article (Drecera anterior) varem fer un breu apunt històric de la regulació normativa de la caça a Catalunya i a la resta de l’Estat, així com vam exposar els diferents escenaris on es podia dur a terme la mateixa (terrenys de caràcter cinegètic o no).

En aquest que teniu ara al davant donarem, o almenys ho intentarem, una visió dels dos protagonistes principals de la caça: el caçador i el caçat (presa). Respecte del segon analitzarem especialment quines espècies són les declarades com a objecte de caça, les que no, i les raons corresponents. Alhora en farem ressò respecte al que la normativa diu respecte la titularitat de les peces de caça, així com qui és responsable dels actes d’aquestes. Pel que fa al caçador, breument esmentarem les característiques i requisits que cal tenir per a ser-ho.

ESPÈCIES QUE ES PODEN CAÇAR

La nostra legislació només permet caçar aquelles espècies declarades com a tals, és a dir, cinegètiques (article 4.1 de la Llei número 1/1970 de Caça i article 62.1 de la Llei número 42/2007 de Patrimoni Natural i Biodiversitat). La competència per a fer dites declaracions correspon a les Comunitats Autònomes, respectant, això sí, la normativa bàsica estatal (Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial –competència del Ministeri de Medi Ambient (article 53 de la Llei número 42/2007)- i les espècies que es prohibeixen caçar per part de la Unió Europea (article 62.1 de la Llei número 42/2007 de Patrimoni Natural i Biodiversitat). A nivell estatal el llistat de les espècies animals que es poden caçar (espècies cinegètiques) ve establert a l’Annex del Reial Decret número 1118/1989 i als Annexos I i II del Reial Decret número 1095/1989 pel que es declaren les espècies objecte de caça i pesca, i les que es poden comercialitzar. Aquestes llistes són supletòries a les que puguin determinar les Comunitats Autònomes.

Pel que fa a Catalunya el llistat de les espècies que poden ser objecte de caça es va establir, bàsicament, amb l’Ordre de 17 de juny de 1999. Posteriorment, en cadascuna de les Resolucions anuals que fixen els períodes hàbils de caça (com ara la darrera MAH/2246/2008 de 9 de juliol de 2008), s’ha actualitzat o modulat el referit llistat d’espècies per motius varis.


Caça major i caça menor

En els referits llistats, o en d’altra normativa adscrita, s’ha distingit normalment entre dos tipus d’espècies cinegètiques. Aquesta distinció es fa en base a l’ordenació de la seva caça: la major i la menor. La primera (major) es caracteritza per referir-se a animals grans –com ara el porc senglar, isard, cabra salvatge, cèrvol, daina i cabirol-, mentre que la segona (menor) es refereix a animals petits –com ara perdiu, ocells aquàtics, conill, llebre o guineu-. Aquesta distinció ja venia establerta a la pròpia Llei número 1/1970 (article 4.3). Apart, es fa un tractament especial pel cas de les aus camallargues i palmípedes.


Període de caça

El període habitual de caça a Catalunya és de la segona quinzena d’octubre –tradicionalment el 12 d’octubre- a la primera de febrer. Aquest, es pot allargar o escurçar en funció de motivacions vàries: presència de poblacions massa nombroses o al contrari, sanitàries, meteorològiques, etcètera. En qualsevol cas la justificació vindrà determinada en la Resolució corresponent.

A Catalunya també existeix el que s’anomena la mitja veda. Concretament es tracta del període de caça que s’estableix per aprofitar les espècies migratòries que visiten Catalunya durant l’estiu. En aquest període –generalment la segona quinzena del mes d’agost i primera de setembre- es permet la caça de determinades aus, com ara la guatlla, la tórtora comuna, el tudó, el colom roquer i la garsa.

Tot i estar en període de caça, s’estableixen regles genèriques que la prohibeixen en circumstàncies concretes: èpoques de zel, reproducció i cria, en llocs nevats, quan les condicions climàtiques redueixen la visibilitat o creïn inseguretat als caçadors, o emprant mètodes de captura massiva (verins o paranys), etcètera.


Mesures especials de protecció de la fauna salvatge

Es coneix amb aquest nom a certes limitacions que s’estableixen, de forma genèrica o específica per algunes espècies animals amb aprofitament cinegètic, i de les que se’n prohibeix la caça. S’estableixen en les Resolucions anuals que determinen les espècies cinegètiques i els períodes hàbils de caça. En són exemples: la prohibició de caçar femelles del porc senglar, isard o cabra salvatge, quan vagin acompanyades de les cries; prohibició de caçar en els terrenys incendiats a partir de l'1 de gener de 2007; prohibició d’exercici de la caça menor o aus aquàtiques per sota dels 1.700 metres d’alçada quan la neu cobreixi el terra; no es pot caçar en terrenys amb aprofitament cinegètic comú situats dins espais naturals de protecció especial (pacs naturals, paratges naturals, reserves naturals i similars).

En altres casos es limita el número d’exemplars que es poden caçar per persona i dia: tres per a la becada, dos per a la perdiu xerra i dotze per a la tórtora, per exemple.


Espècies no cinegètiques

Són aquelles espècies animals la caça de les quals és prohibida. Un primer grup en són les espècies protegides. Aquestes són espècies animals que, per motius varis, tenen les seves poblacions molt localitzades o són escasses a Catalunya. Algunes d’elles tenen aprofitament cinegètic, però per estar amenaçades, se’n prohibeix la seva caça. També s’hi inclouen aquelles que, malgrat ser nombroses, són beneficioses per a controlar a altres espècies perjudicials per a la salut humana o poden esdevenir plagues per a l’agricultura –com certs rosegadors o insectes-.

Comprèn un seguit de mamífers (ós bru, gat fer, llúdriga, linx, etcètera), rosegadors (esquirol), aus (unes tres-centes espècies, com ara el gall fer, perdiu blanca, sisó, bernat pescaire, martinet, rapinyaires, cigonyes, flamencs, ànecs, etcètera) i la quasi totalitat dels rèptils (tortugues, sargantanes, serps) i amfibis (tritons, granotes). A Catalunya el llistat complert es determina a l’Annex del Decret Legislatiu 2/2008 que aprova el text refós de la Llei de protecció dels animals. Dit llistat és el reflex actualitzat i adaptat a Catalunya dels annexos dels Reials Decrets números 3181/1980, 1479/1986 i 439/1990 (que establiren el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades) i del Conveni de Berna –ratificat per Espanya el 13 de maig de 1986-.

Un altre grup d’espècies que no poden ser objecte de captura en són els animals domèstics. Pel cas que aquests s’ensalvatgin, podran ser caçats només per raons sanitàries, per causar danys o amb permisos especials.

Altres exclusions es refereixen als animals amb utilitat instrumental per a l’home, com ara animals de càrrega, per a llaurar el camp, o usos similars, i aquells que s’emprin amb finalitats científiques, d’experimentació i investigació.

 

NATURALESA JURÍDICA DELS
ANIMALS SALVATGES

Originàriament es considera que l’animal salvatge és un ésser lliure, que no pertany a ningú. Idea que es veu recolzada pel concepte “res nullius” (cosa de ningú) provinent del Dret positiu (escrit). D’acord amb aquest dret s’estableix  que els animals, objectes de caça, no tenen propietari i s’adquireixen per la pròpia ocupació (article 610 del Codi Civil i article 22.1 de la Llei número 1/1970 de Caça). Aquest concepte jurídic, doncs, es manté com un principi propi del dret de la caça.

La Llei de Caça, malgrat que estableix la propietat dels animals salvatges per la simple ocupació, assenyala també la reserva del dret de l’aprofitament cinegètic exclusivament als titulars dels terrenys. Com ja hem vist abans, els titulars o propietaris del terrenys cinegètics tenen la facultat d’aprofitar-se de la riquesa cinegètica, sempre que constitueixin un acotament. No obstant, els propietaris cinegètics no són titulars de les peces de caça (principi que defensa la mateixa Llei de caça), però són ells mateixos, o les persones que autoritzin, les que tenen permís per a poder caçar-les.

Per obtenir la propietat d’una peça de caça caldrà tenir la corresponent llicència i el permís necessari per exercir el dret a caçar dins el territori establert.


Règim de propietat de les peces de caça

L’adquisició de la propietat de les peces de caça ha esdevingut una matèria històricament singular i jurídicament diferent a les regles generals. Part de la doctrina considera que el fonament jurídic del caràcter dualista (públic i privat) del dret de caça i de l’adquisició de la titularitat de les peces es deriva dels articles 610 i 611 del Codi Civil. El primer estableix el principi de “res nullius” (cosa de ningú) per a les peces objecte de caça, acollint-se a la clàssica definició romana –i per tant adscrita al dret privat (civil)-. El segon assenyala que les lleis especials (dictades en aquest cas per l’Administració pública) regiran el dret de la caça i la pesca.

Aclarit això, aquest terme jurídic de l’ocupació es representa a la pràctica amb la mort o captura de l’animal (article 22.1 de la Llei de Caça). Aquest fet, demés, se’l vincula directament amb la intenció o voluntat d’apropiació de la peça. És per això que l’animal, encara que sigui ferit o mort, no es considera propi si no ha quedat demostrada la voluntat del caçador de fer-lo seu.

Així mateix, la Llei dóna la possibilitat que el caçador que fereixi una peça en terreny on li sigui permès caçar, tingui dret a cobrar-la (fer-se-la seva) encara que aquesta entri en propietat privada. En qualsevol cas, però, necessitarà del consentiment del propietari (article 22.2). Es reconeix també, fins i tot, el dret de persecució de la peça, entenent-se aquest com el seguiment i la raonable possibilitat d’atrapar-la (article 22.3). En cas que varis caçadors reclamin la propietat i quina n’ha estat el primer, aquella correspondrà (article 22.6) al caçador que li hagi donat mort (quan es tracti de caça menor) o a l’autor de la “primera sang” (envers la caça major).
 

Responsabilitat pels danys causats
per animals amb aprofitament cinegètic

La responsabilitat envers els danys i/o perjudicis causats per animals amb aprofitament cinegètic, conforme amb la Llei de Caça de 1970, recau sobre qui ostenta una relació de preferència en l’activitat cinegètica. Aquest dret deriva del dret a caçar les peces en exclusiva. Això es justifica amb la idea que qui pugui caçar, o qui pugui excloure a tercers de la caça, ha d’afrontar també l’aspecte negatiu (perjudicis o danys) que provoqui l’exercici del seu dret.

Així, s’establí un règim de responsabilitat objectiva (sense tenir present aspectes subjectius com ara intencionalitat, omissió o culpa) en funció del terreny d’on procedia l’animal que produïa el dany. Això s’expressà en els següents termes:

  • En els acotaments privats de caça, els responsables són els titulars dels aprofitaments cinegètics, i, subsidiàriament, els propietaris dels terrenys (article 33.1 de la Llei de Caça).  La responsabilitat es distingeix com a solidària quan es tracta d’un acotament de varis titulars. En cas de conflicte respondran en funció de la part proporcional de superfície respectiva que aporten cadascun. Quan no fos possible precisar la procedència de la peça de caça, la responsabilitat pels danys originats serà exigible solidàriament a tots els titulars dels acotaments que fossin confrontants. S’ha de tenir en compte, però, que la responsabilitat vindrà pels terrenys d’on provingui la peça causant del dany, i no en funció del lloc on es produeixi el mal (generalment camins o carreteres).
  • Pel que respecte a terrenys amb aprofitament cinegètic especial –com ara parcs nacionals, refugis de caça, reserves nacionals de caça i terrenys de caça controlada (tots ells gestionats per l’Administració)-, la responsabilitat correspon a l’Administració pública (article 33.3 de la Llei de Caça).
  • En terrenys d’aprofitament comú, la normativa remet al Codi Civil (article 1.906). Generalment la jurisprudència va determinar que en aquest cas era responsable el titular dels terrenys, sempre que hi hagués hagut una conducta activa o passiva per causar els danys. En algunes legislacions autonòmiques (Astúries, Navarra), però, ara s’ha determinat que la responsabilitat correspon a l’Administració. Això és degut a que l’aprofitament cinegètic no està limitat a unes persones concretes, sinó que és obert a la col·lectivitat, i per tant aquesta (identificada amb l’Administració pública) n’ha d’assumir els danys causats.


Pel que fa a les espècies protegides, donat que la seva protecció i gestió correspon a l’Administració, en serà aquesta la responsable dels danys que causin. Als efectes oportuns això es tramitarà en virtut de la figura de la responsabilitat patrimonial de l’Administració.


Accidents amb vehicles

El cas en que es planteja més sovint la responsabilitat cinegètica és el dels accidents amb vehicles automòbils, quan els animals creuen carreteres o vies ràpides. Fins no fa molt la regla habitual per a resoldre la responsabilitat era la ja referida de la Llei de Caça (n’era responsable el titular de l’aprofitament cinegètic d’on provenia la peça causant dels danys). Això va representar una nombrosa jurisprudència quasi unànime, que aplicava taxativament aquesta norma. A resultes de la mateixa, els titulars dels aprofitaments cinegètics eren condemnats a satisfer les indemnitzacions corresponents.

Però, després de la pressió social i empresarial corresponent, es va alleugerir aquesta regla d’automatisme per fixar la responsabilitat amb la Llei número 17/2005 que modifica el text articulat de la Llei sobre Tràfic. En aquest cas s’incorpora una Disposició Addicional Novena que, amb àmbit estatal, estableix tres possibles imputats:

  1. El conductor del vehicle, quan es demostri que incompleix les normes de circulació o es comporti de manera improcedent.
  2. Els titulars dels aprofitaments cinegètics, o en el seu defecte, els  propietaris dels terrenys, quan l’accident sigui conseqüència directa de l’acció de caçar o d’una falta de diligència en la conservació de l’acotament.
  3. El titular de la via pública, quan l‘accident sigui conseqüència de la manca o deficient conservació i/o senyalització.

Per tant, la nova norma suposa un canvi del sistema objectivista de fixació de la culpa per un altre de subjectivista amb tres possibles titulars: el propi conductor, el titular de l’acotament o el titular de la via pública.

Pel que fa a la responsabilitat pels danys de la caça que provingui de terrenys d’aprofitament comú, la Llei (article 35.3 del Reglament de Caça) no es manifesta al respecte. En aquest cas cal remetre’s, com ja s’ha dit, al que disposa el Dret Civil respecte a la responsabilitat civil (article 1.906 del Codi Civil) que culpa de forma subjectiva al propietari del terreny, majoritàriament l’Administració. Tot i així, serà l‘ordre judicial o la pròpia normativa autonòmica qui concretarà el titular de la responsabilitat

 

CAPACITAT JURÍDICA PER A EXERCIR LA CAÇA

L’element subjectiu del dret de caça és el caçador. Es pot definir a aquest com la persona que practica la caça reunint els requisits adients. Aquests requisits bàsicament són (article 3.1 de la Llei de Caça):

  • Major de catorze anys (el menor d’edat necessita, però, autorització),
  • Llicència d’armes de foc (si s’utilitzen),
  • Llicència de caça (article 34.1 de la Llei de Caça), i
  • Assegurança de responsabilitat civil.

Pel que fa a la seva responsabilitat, tot caçador té l’obligació d’indemnitzar els danys que causi amb motiu de l’exercici de la caça. L’excepció serà quan el fet danyós fos per culpa o negligència del perjudicat o per causa major. A dits efectes, el Reial Decret número 63/1994 aprova el Reglament d’assegurança de responsabilitat civil del caçador, de subscripció obligatòria i que cobreixi l’indemnització dels danys a les persones (article 33.5 i 52 de la Llei de Caça). En la caça amb armes, si no consta l’autor del dany causat, respondran solidàriament tots els membres de la partida de la caça. Respecte dels gossos de caça, caldrà que el seu titular compleixi les prescripcions establertes respecte a la tinença, matriculació i vacunació de gossos (article 30 del Reglament de Caça).


CLASSES DE CAÇA

Finalment, i a mode d’informació genèrica, cal tenir present que es distingeixen les següents classes de caça:

  • TRADICIONAL. Aquella en la qual no es fan servir armes de foc i sense implicar captures massives. Per exemple: paranys, filats, fures, arc o falconeria.
  • ESPORTIVA. Practicada sense ànim de lucre (no es pot comercialitzar els productes de la caça). Malgrat no ser-ne l’esperit de la definició que estableix  la normativa, aquesta classe és la que s’entén com a comuna.
  • TÈCNICA. Requereix de permís personal i específic, donat que es sol fer en llocs o amb mitjans no permesos habitualment. La motivació sol ser científica, d’investigació o control de poblacions.
  • COMERCIAL o INDUSTRIAL. Es duu a terme amb granges cinegètiques o acotaments privats, produint o deixant peces de caça als terrenys per a ser posteriorment caçades.

 


EDITORIAL LA DRECERA. núm. 113. Gener - Febrer 2009

Informatiu Agrari de l'Institut Agricola.

Forestal